de desfer-se’n. No, no, no, però no crida. Amb el mal que li està fent i la venç la vergonya. Perquè és ella qui l’ha dut allà dins. Torna a entrar la música patxanga. L’està destrossant per dins. I no crida.
Quan la bèstia es deixa anar, la Lívia cau a terra. Les rajoles estan brutes, hi ha papers xops de ves a saber quins sucs, i no li fa ni fàstic, perquè li fa mal tot per dins i per fora.
El guiri torna amb els seus col·legues a fer el merda i la Lívia es queda al lavabo posant-se la roba a lloc. Es renta les mans i la cara. Peta una traca a la terrassa. Es tira aigua als cabells i es refresca el clatell. Surt de la disco sense córrer, amb passes curtes i molt ràpides i mirant a terra. Baixa carrer avall com una zombi fins a la parada del bicing.
No el puc denunciar, no em faran cas. El seient de la bici li fa mal al cul. És tot baixada fins a casa, no cal que pedali. Baixa dreta. Continuen els petards i se li amunteguen al cap les preguntes que li faria una policia molt amable: El coneixia? Com s’han conegut? Li ha entrat ell? L’ha obligat...?
Arriba a casa. No hi ha ningú. Engega l’ordinador. Merda, merda, no el puc denunciar. Perquè jo... Perquè diran que he estat jo... Es despulla i va cap a la galeria a fer punteria al cistell de la roba bruta. Sota el raig de la dutxa es frega bé cada racó. Torna a l’habitació, es posa una samarreta neta i tecleja frenètica la pàgina de cerca de pisos. Fora, fora de la ciutat, començar de zero un altre cop. Agafa un got de llet freda de la nevera i el paquet de galetes. Estan remollides. Segur que ha estat l’Arnau que les ha deixat destapades. Empassa llet i galetes i a la cinquena pantalla de files de fotos de pisos, moltes fotos de dutxes antiquades, una li crida l’atenció. Antic coniller rehabilitat, un sol ambient. S’hi veuen les bigues i uns coixins de color blau, de ratlles.
La Lívia s’esperarà que sigui una hora decent per trucar-hi.
5
Moooc... Moooc...
L’Adela treu el cap per la finestra de la cuina i veu que ha arribat el camió de les mudances.
—Mestressa, portem unes caixes.
—Sí, sí, ara baixo i us obro. Van aquí davant.
L’Adela surt amb el davantal posat i les claus del coniller a la mà. Es toca els cabells per assegurar-se que està presentable. Ahir va anar a la perruquera i encara li aguanta el pentinat.
—La noia que ho ha llogat vindrà aquesta tarda. Ja podeu passar.
Amb el camió aparcat a la porta mateix, els dos nois descarreguen les caixes que han d’anar allà on serà ca la Lívia a partir d’ara. A peu pla, l’Adela hi ha fet fer un quarto de mals endreços i a sobre un apartament. Pugen el tram d’escales i les apilen a la sala. Bé, és sala, menjador, cuina, estudi, tot plegat, dormitori a una banda. L’Adela feineja. Mentre els xicots carretegen paquets, ella dona els últims retocs al coniller. Deixa un joc de llençols sobre el llit i tovalloles al lavabo. A la llar de foc hi ha posat un cistell amb flor seca. Per fer bonic.
Les caixes són les que reparteix la companyia. Blanques amb lletres vermelles i en un requadre fet exprés hi diu: roba, llibres, música, de llibres n’hi ha més d’una, papers, sabates, coses diverses... Tot identificat amb lletres majúscules fetes amb retolador.
L’Adela torna a passar el drap per tot arreu. El petit marbre de la cuina, la taula de menjador, que la Lívia farà servir per a l’ordinador, les dues cadires, espolsa la nevera i la tauleta de nit. Surt amb els nois escales avall cap al carrer. El drap el fa baixar per la barana.
—Ara hem d’anar al carrer de les Costetes. Cap on cau, això? —demana el que condueix el camió.
—Això és a les torres. Anant cap a la piscina. Sortiu per aquí, travesseu la carretera i tot amunt. Ja veureu la piscina, doncs allà al costat.
Els nois diuen gràcies i s’enfilen al camió. Amb la porta del conductor encara oberta, l’Adela diu:
—Deveu anar a ca la Diva. Que diu que en Marcel s’ha separat.
—Sí, Marcel Ribó.
—Si m’ho fas dir, trobo que ja no tenen edat per aquestes bestieses. Que si han aguantat tants anys, ja no ve d’aquí. —L’Adela s’espolsa la bafarada que deixa el camió.— Però cada casa és un món i a mi no m’agraden les tafaneries. Perquè els de la torre del costat... la filla va plantar el nuvi a l’altar mateix. Com si la veiés ara. Davant dels testimonis. A l’últim moment va dir que no. Però, ves, si ja has dit que sí, i tota la vida junts, amb el fill a París, a ca la Diva, que som de la mateixa quinta amb la Carmina, que quan ve i ens posem a xerrar és com si ens haguéssim vist la vigília. I aquest parell, engegar el matrimoni d’aquesta manera, ara què han d’anar a descobrir? Em sembla a mi, vaja, però cadascú s’ho sap.
6
Els nois de les mudances han esmorzat a La Pansa i fan la segona parada a ca la Diva.
Moooc... moooc...
En Marcel surt al jardí.
—Marcel Ribó?
—Jo mateix, però no he demanat res.
—Portem unes caixes de Barcelona. Aquí hi diu Rosa Balaguer.
En Marcel els obre el garatge i aparta trastos. Els fa lloc perquè hi deixin les caixes i surt a encendre un cigarro. Es recolza a la barana del jardí, mirant enfora. Només va omplir de roba una bossa d’esport, va arreplegar un parell de llibres dels de la pila de pendents de llegir i dues canyes de pescar. Aquí li cau una mica lluny el mar. Un dia m’arribo a Sitges i provo sort a l’espigó.
Passa en Pitu. Primer es veu la gorra que ell. Ve de l’hort i s’atura a fer-la petar.
—Què són aquestes caixes?
Corre la llegenda rural que quan treballava a la vinya, ara està jubilat i es cuida de l’hort, feia les gestions amb els dels tractors i que li van regalar una carretada de gorres amb el cérvol. Sempre la porta acabada de sortir de la capsa. Encara no s’ha descolorit que ja n’estrena una altra. Un armari ple, diu que en té.
—Mira, la Rosa me les ha enviades.
—Si que està decidida, nano. —En Pitu li clava un bon cop a l’espatlla i li agafa un cigarro del paquet que du a la butxaca de la camisa.— Davant d’aquest panorama, no hi ha marxa enrere. —Li agafa l’encenedor.— Ja t’ho podia haver dit. Que les coses es parlen.
—Ha tirat pel dret —la disculpa en Marcel.
—Ara no et quedis moix, tu.
—És que sembla que tot lo meu li faci nosa.
Un dels nois se’ls acosta.
—Això ja està, eh?
—Molt bé, gràcies.
El camió maniobra per tornar per on ha vingut i agafar la carretera. Esquitxa una mica de grava.
—Marcel, una propineta, home, que els
