la cinta adhesiva d’una caixa. La primera que li ve bé. Són llibres ben arrenglerats, en treu uns quants, un per un. Monzó, Monzó, Mendoza... Goita, la pila de la ema. Auster, Shakespeare... ah, venen barrejats, estava a punt de desmaiar-me d’un atac d’ordre alfabètic. Pàmies, Kotzwinkle, aquest no el conec, Víctor Català, més Monzó, Calder, aquest és més gros, per les fotos... el fulleja.
Repeteix l’operació del ganivet contra la cinta marró i en surt una camisa de quadres, una de blava llisa, una pila de samarretes, texans... A fora hi diu roba d’estiu. És roba d’home ben plegada. Que tampoc no és seva, esclar.
La Lívia busca la motxilla i en treu el mòbil. El connecta per trucar a les mudances. Sempre el du apagat. Només el té per trucar als avis de tant en tant o per fer watsaps amb els del pis. L’àvia li deixa missatges de veu. Lívia, nena, quan vindràs?, que fa dies que no sabem què fas... Tecleja el número que hi ha escrit a les caixes i diu a la noia que s’hi posa que li han enviat uns paquets que no són seus, que hi ha un error. La deixa en espera amb una musiqueta.
Apuja l’espatlla per enganxar el mòbil a l’orella i que no li caigui, i obre una altra caixa. Louis Armstrong li va cantant a l’orella que el món és meravellós i entre els devedés apareix Treme, una sèrie que passa a Nova Orleans. Llegeix la sinopsi al darrere, és després del Katrina. Mmm, aquesta no l’he vista! Hi ha les quatre temporades! I n’obre una altra, la que diu papers. I a dins hi ha carpetes descolorides i llibretes velles. N’obre una per qualsevol lloc i va passant fulls. És una lletra malgirbada, sembla de criatura. Paraules que costen d’entendre i les ratlles es van torçant avall a final de línia.
«Vaig buidar la bossa de golf, hi vaig entaforar totes les peces del mòbil, em vaig posar la roba a sobre del pijama per fer via. La mare cridava que m’afanyés».
—Digui’m, senyoreta, que hi ha hagut cap error? —Ja no és Louis Armstrong, és un home amable de la casa de mudances.
—No res, perdoni, està tot bé. M’havia semblat... però està tot bé.
La Lívia es posa una de les camises i s’arremanga les mànigues. La de quadres verds i vermells. Hi posarem una mica de color, que sembla que aquest cop començar de zero va de debò. Es planta davant del mirall del quarto de bany. Es fa un nus amb els faldons de la camisa per sobre el melic. On hi havien viscut conills, ara hi viurà la Lívia amb les coses de la vida d’algú altre.
Surt a comprar llet, cafè i xampú.
9
En Marcel viu a l’última torre de les torres de la piscina. És un petit turó a l’altra banda de la carretera on s’apinyen una colla de cases amb jardí i amb vista a la serra o al pla. Ca la Diva és la que queda més aixecada i més allunyada de la piscina municipal. Sa mare, filla del poble, es va fer fer la torre quan va començar a tocar quartos i quan la casa del poble ja demanava un teulat nou, es bellugaven més rajoles que no pas les que s’estaven quietes, i calia posar-hi calefacció perquè el foc a terra sí que acompanya, sí, però d’escalfar, només si t’hi estàs ben bé al davant. S’hi va fer la torre per anar-hi a descansar quan la feina l’hi permetia i per passar-hi l’estiu amb en Marcel i convidar-hi amics. De marit, no n’hi ha hagut mai. I la piscina al jardí, per banyar-s’hi en pèl. Va ser la primera torre amb piscina.
En Marcel surt ben d’hora a caminar, com cada dia. Pel cor, pel colesterol i tot plegat. Camí de la font dels Horts, tot planer avui. Al cap d’una hora llarga torna a casa, deixa els bastons al porxo i es dutxa. Esmorza a la cuina. Torra pa d’ahir, fa cafè i pensa que, ara que s’hi queda a viure, potser no aniria malament una mà de pintura pertot.
A mig matí va a trobar en Pitu a casa seva. La dona li diu que no hi és.
—Ja li donaré el recado. I què diu, la Rosa? —Primer assalt sense mala fe.— Ja no deurà venir.
Passa pel forn a comprar el pa. Des del carrer li arriba la flaire que han fet coca.
—Què diu, la Rosa? S’ho ha repensat o què? —Segon assalt a mans de la fornera.
Segueix per la plaça, sota els arcs, i entra a cal Xispa a buscar unes bombetes.
—Què, noi, què diu, la Rosa? La veurem aviat o què?
Tira carrer Major enllà i l’atura la Remei, la més vella del poble però amb el cap ben clar.
—Marcel, maco, què diu, la Rosa? Ara et tocarà tornar a conquistar-la.
I en Marcel es refugia a La Pansa. Clava cop de puny al taulell, que ni ressona ni res, només li queda la mà ressentida.
—La Rosa no diu res de res, entesos?
Ho ha dit fort, està emprenyat. Nota uns ulls sota una cortina de serrell que el miren fixament. Quan les dues mirades es troben, la Lívia es tomba cap a la tele sense veu i clava queixalada a l’entrepà. En Marcel afluixa davant de la forastera, deixa estar la cançoneta de la Rosa, què diu?, i demana un cafè. La Nati té feina a fer entrepans per a uns ciclistes.
—Dos minuts, Marcel, ja te’l porto.
Agafa el diari de sobre la barra i s’asseu a la taula del fons. En Marcel passa pàgines sense ni llegir els titulars. Els mots encreuats ja estan fets i acabats. Està distret rumiant quins canvis farà a la torre. L’Elvis, que vingui a pintar, i ell mateix es cuidarà del jardí i de llençar andròmines. Així és com passarà la resta del dia: trucarà a l’Elvis, tot blanc, ho vull tot blanc, una rentada de cara, res d’invents de coloraines. Posarà un disc de jazz de la seva col·lecció, recolzarà l’altaveu de l’equip de música a la finestra de la sala, mirant cap al jardí, i vinga treure males herbes.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.
