fonts sostenen que les cèl·lules de neuròglia són entre cinc i deu vegades més nombroses que les neurones. Però un estudi recent ha dissipat aquest mite i defensa que la relació és més aviat d’equivalència. Segons aquest complex mètode de càlcul (discutit com sempre per alguns), en el conjunt del cervell hi ha vuitanta-sis mil milions de neurones i vuitanta-quatre mil siscents milions de cèl·lules de neuròglia. Però amb diferències significatives entre les diverses àrees de l’encèfal. Les cèl·lules glials al còrtex cerebral, la part del cervell que més clarament divideix els Homines sapientes de les altres espècies, són quasi quatre vegades més nombroses que les neurones. I en la matèria blanca del còrtex, on es troben la majoria dels axons mielinats, les neuròglies són veritablement deu vegades més nombroses que les neurones. Sense voler incomodar el pobre encèfal d’Albert Einstein, és evident que les cèl·lules glials tenen un paper actiu en la generació de la intel·ligència.
| Neuròglies (milers de milions) | Neurones (milers de milions) | Relació neuròglies/neurones | |
| Còrtex | 60,8 | 16,3 | 3,73 |
| Cerebel | 16,0 | 69,0 | 0,23 |
| Resta del cervell | 7,8 | 0,8 | 11,0 |
| Total | 84,6 | 86,1 | 0,98 |
Fatalment, la seva importància és encara més apreciable quan les coses van pel pedregar: poden produir massa citocines, que danyen les neurones en el mal d’Alzheimer; el seu mal funcionament té un paper en el Parkinson i en l’esclerosi múltiple, i sembla existir un lligam entre la depressió i les seves dimensions i densitat. En general, es podria dir que la primera funció de les cèl·lules de neuròglia és la de mantenir l’homeòstasi, l’estat d’equilibri fisicoquímic d’un organisme. Dit altrament, preservar l’stato quo.
2.3.1. Cèl·lules de micròglia
Són petites, però mengen molt. És per això que les de micròglia entren en la categoria de les cèl·lules macròfagues. El cervell està substancialment aïllat de la resta del món gràcies a la barrera hematoencefàlica [▸38], que no deixa passar els agents infectius de grans dimensions. Però si alguna cosa estranya aconsegueix travessar-la, les micròglies —distribuïdes per tot l’encèfal, però també per la medul·la espinal— es llancen a l’atac per destruir els invasors i atenuar la inflamació que han provocat.
Més petites que totes les altres cèl·lules glials, s’ocupen constantment de mantenir controlat l’ambient que envolta les neurones i la seva salut, així com la de les altres cèl·lules glials i dels vasos sanguinis.
2.3.2. Astròcits
Les estrelles del cel, és sabut, són només enormes pilotes rodones compostes de gas. I, tanmateix, en moltíssimes cultures, són dibuixades amb cinc, sis o set punxes, a causa de la difracció òptica produïda per l’atmosfera o —més simplement— de l’astigmatisme de l’observador. Per la vaga semblança que tenen amb les estrelles de punxes reben el seu nom els astròcits, les cèl·lules glials més difuses.
En el microcosmos encefàlic, on el nombre de neurones no és gaire allunyat del de les estrelles de la galàxia, els astròcits són com un univers paral·lel. I, malgrat que fins fa 25 anys només eren considerats una estructura de suport, avui és impossible subestimar-ne la importància.
Les cèl·lules (almenys la majoria) amb forma d’estrella mantenen lligat el cervell i contribueixen a la complexa estructura de la massa cerebral. S’ocupen després de mantenir l’homeòstasi. Emmagatzemen i distribueixen l’energia. Defensen l’encèfal d’atacs moleculars externs. Reciclen els neurotransmissors. Embolcallen les sinapsis i controlen que el sistema de transmissions funcioni regularment. I la llista podria continuar.
2.3.3. Oligodendròcits
Tots els apassionats de la hi-fi, com antigament s’anomenava la música reproduïda en “alta fidelitat”, saben que els cables que connecten el plat amb l’amplificador i l’amplificador amb els altaveus han d’estar ben aïllats: per transmetre fidelment les freqüències i per no rebre interferències. Sembla que ho sàpiguen bé, també, els oligodendròcits (del grec, ‘cèl·lules amb poques branques’), la feina dels quals és justament aquesta: aïllar els axons de manera que el sistema de transmissió dels impulsos elèctrics funcioni correctament.
No és pas poca cosa. Cada oligodendròcit es pot connectar tranquil·lament amb una cinquantena de neurones diferents i revesteix els axons amb una beina feta de molts estrats de mielina —una barreja de greixos i proteïnes que va canviar el curs de l’evolució—, embolicats l’un damunt de l’altre. Si avui dia vostè pot apreciar una velocitat de transmissió dels impulsos elèctrics neuronals de fins a 200 metres per segon és perquè la beina mielínica produïda pels oligodendròcits permet als axons tenir unes prestacions autènticament d’alta fidelitat.
2.4. ALTRES COMPONENTS
A més de les neurones, de les cèl·lules de neuròglia i del complicadíssim microcosmos molecular que les fa funcionar, el seu cervell està moblat físicament amb uns altres dos aparells fonamentals per a la seva supervivència, els quals, no pas per atzar, tenen a veure amb la sang, amb l’aigua i amb els respectius sistemes hidràulics.
2.4.1. Barrera hematoencefàlica
Molt abans que els éssers humans inventessin els filtres per als aquaris, els filtres per a l’aire condicionat i fins i tot els cigarrets amb filtre, l’Evolució ja havia dotat el cervell de vostès amb un enginyós sistema de filtratge anomenat barrera hematoencefàlica.
Les cèl·lules endotelials del sistema nerviós central tenen unes juntures més estretes que només permeten a certes molècules travessar-les i arribar al cervell transportades pel corrent hemàtic. Hi tenen accés lliure l’aigua, que hidrata el cervell; la glucosa, que el nodreix; els aminoàcids, que l’aprovisionen de matèries primeres, i poca cosa més. El pas, en canvi, està barrat a totes les molècules indesitjables, en particular toxines i bacteris.
Gràcies al filtre que vostè porta de fàbrica, les infeccions del cervell són un cas infreqüent. Però la pega és que, en cas d’infecció, la barrera hematoencefàlica tampoc permet el pas dels fàrmacs fets de grans molècules ni de la immensa majoria d’aquells que estan fets de molècules petites. La recerca està provant de desenvolupar fàrmacs nanomoleculars (de l’ordre de les milmilionèsimes de metre) capaços de travessar el filtre cerebral.
2.4.2. Líquid cerebroespinal
El
