part del seus supòsits per a anar adequant-los al món real en què, per exemple, la informació no és gratuïta, sinó que té un preu –ja siga de mercat o un preu ombra– i, per tant, es pot incorporar aquesta variable al model teòric, que ens donarà així nous òptims paretians, prenent ara en compte el cost de la informació.
6) Absència de mercats per al valor d’opció
Aquest és un altre clar exemple de limitació del mercat com a institució assignadora de recursos, per la incapacitat d’oferir als ciutadans la possibilitat d’expressar preferències, no per béns en concret, sinó per tenir l’opció de consu-mir-los en un moment donat. La inexistència o absència de mercats per al valor d’opció d’un bé fa que puguen desaparèixer del mercat béns pels quals sí que hi ha una demanda, però que no s’expressa en les decisions de compra habituals, ja que es tracta de béns sobre els quals l’individu el que desitja és tenir l’opció de fer-los servir en circumstàncies esporàdiques o fins i tot extraordinàries. Seria el cas de serveis com els de bombers o protecció civil. Si això és així, el mercat té un problema d’eficiència. No es maximitza el benestar, en no haver pogut expressar totes les preferències dels ciutadans per l’absència de mercats per al valor d’opció que els ciutadans assignen a certs béns.
7) La tirania de les petites decisions
Aquesta deficiència de mercat, tractada especialment per Kahn (1966), apunta a la que potser és la característica més distintiva del mercat com a ins-titució assignadora de recursos: la seua naturalesa descentralitzada. El mercat és el resultat d’una multitud de petites decisions per part dels que hi participen, consumidors i productors, i això és especialment cert si es donen els supòsits del model de mercat idealment competitiu.
Ara bé, no es pot assegurar que el resultat global de petites decisions indivi-duals preses en mercats perfectament competitius, on cada participant maximitza la seua utilitat o el seu benefici i on, per tant, res no es produeix si no és per a ser venut als consumidors, ens mene a un resultat final global desitjat pels ciutadans. El resultat final a què porta el funcionament dels mercats, a través d’incomptables decisions, tot suposant que siguen perfectament eficients i que assolisquen òptims eficients en el sentit de Pareto, no necessàriament ens porta a una situació desitjada pels ciutadans. Un dels exemples que posa Kahn és el resultat final a què, després d’aproximadament un segle, ens ha portat la indústria de l’automòbil. Què hauria passat si, en comptes d’arribar on som a través de milions de petites –almenys pel que fa a la majoria de ciutadans– decisions, hagueren plantejat als qui vivien fa més de cent anys la decisió de tenir o no automòbils, com una proposició gran, de tot o res, informant-los tant dels beneficis com dels costos?
La divergència sorgeix entre el resultat del mercat, tot i ser perfectament competitiu, i les preferències ciutadanes que, a primera vista, semblen haver-se equivocat elles mateixes, perquè el resultat global en perspectiva històrica d’un mecanisme descentralitzat com el mercat on es prenen moltes petites decisions, no necessàriament ha de coincidir amb el que s’hauria assolit mitjançant la votació d’una gran decisió col·lectiva.
Som, doncs, davant una deficiència que afecta la satisfacció de preferèn-cies ciutadanes, si n’exceptuem una perspectiva temporal que excedeix l’abast del mercat. Es tractaria, per tant, d’una limitació del mercat com a institució en què la perspectiva temporal en què es prenen les seues decisions divergeix de la perspectiva temporal adequada per a la decisió rellevant –en el nostre exemple, tenir automòbil o no tenir-ne.
8) Distribució de la renda i la riquesa
El mercat pot assolir l’òptim de Pareto i, tanmateix, els ciutadans poden sentir-se descontents amb la distribució de la renda i la riquesa que genera el mercat. En definitiva, el mercat pot portar a la societat, donada la situació de partida, a un punt com el 5 en el gràfic 2.3, que és un òptim paretià, però que no és el màxim de benestar social assolible. La deficiència que mostra ara el mercat no fa referència a l’assignació, com en els casos anteriors, sinó a la distribució del benestar.
El mercat mostra ací una clara limitació per a aconseguir el millor punt entre tots els que són òptims globals de Pareto. És clarament una institució per a l’assignació, però no per a la redistribució de la renda i el benestar. És clar que la preferència col·lectiva per un punt entre els que estan sobre la corba de possibilitats d’utilitat global en el gràfic 2.3, es puga manifestar a través d’una altra institució, com és ara el sector públic.
9) Desequilibris dels mercats: retards temporals
El model teòric suposa que els mercats sempre es buiden, atès que els preus sempre pugen o baixen suficientment, actuant com a variable d’ajustament. El supòsit en qüestió assumeix, a més a més, que aquest ajustament es fa de forma instantània. Per tant, en qualsevol moment del temps hi haurà plena ocupació dels recursos i dels factors productius.
Però, en el món dels mercats reals, fins i tot en el cas que puguen ajustar-se completament a través dels preus, aquests requereixen un lapse de temps per a portar a cap aquest ajustament, i això ha estat així en qualsevol lloc o moment històric.
Aquests retards temporals provoquen els coneguts cicles de l’economia de mercat, que s’han donat des que l’economia de mercat hi és. Aquests cicles, a la baixa o a l’alça, provoquen insatisfacció amb el que demanen els ciutadans. Es poden produir períodes de desocupació mentre es realitzen els ajustos necessaris per a eliminar excedents, i això ocasiona costos socials que poden ser molt alts. També, d’altra banda, en moments alcistes, es poden produir processos inflaci-onistes en els preus que ocasionen costos arbitraris a les famílies i les empreses. Potser en el model teòric, la variable temporal d’ajustament no siga més que una variable prescindible del model, però en el món real ocasiona grans pèrdues en termes de tota mena de recursos, incloent-hi el patiment humà.
Cal destacar que, en aquest cas, la preocupació per la deficiència en el resultat del mercat no té res a veure amb l’assignació de recursos ni amb la dis-tribució del benestar –com en la deficiència 9–, sinó amb l’estabilitat econòmica. Es tracta d’una fallada del mercat per divergència entre les demandes ciutadanes i el resultat de la configuració real i particular del mercat.
10) Deficiències en la composició i ritme del desenvolupament econòmic
Finalment, encara és possible trobar una altra font d’insatisfacció ciutadana amb els resultats dels mercats reals i, per tant, una altra fallada del mercat. En efecte, els mercats, a banda de les deficiències assignatives, distributives i d’es-tabilització que tenen, poden determinar una senda de creixement econòmic no satisfactòria per a la societat. A més, poden determinar una composició del crei-xement tampoc no desitjada, que produeix, per exemple, desequilibris regionals i sectorials cada vegada més accentuats.
Òbviament, el mecanisme de decisions descentralitzades que és el mer-cat no té res a dir respecte de la taxa i la composició del creixement econòmic en una societat. Si aquesta en desitja un altre, aplicant-hi una decisió global i centralitzada i amb una perspectiva global adient, caldrà recórrer a uns altres mecanismes de presa de decisions, a saber, les decisions col·lectives implícites en la intervenció pública.
Resum
L’estudi de les condicions d’eficiència paretiana, com també les virtuts del mercat idealment competitiu per a assolir-les, han ocupat el primer bloc d’aquest capítol. Hem vist que l’equilibri dels mercats ideals en competència perfecta i l’eficiència paretiana global són, de fet, sinònims. Al mateix temps, hem exposat una àmplia gama de deficiències
