alt="Image"/>
La forma ondulant de la corba és deguda al fet que, com se sap, la utili-tat es mesura ordinalment i no cardinalment, como s’esdevé en els nivells de producció eficient que donen lloc a la frontera de possibilitats de producció. El pendent negatiu ens indica que, com que els seus punts són òptims de Pareto, és impossible augmentar la utilitat d’ambdós individus al mateix temps. Punts en la frontera de possibilitats de producció com OJ1 i OJ2 podrien haver-nos portat a punts en la corba de possibilitats d’utilitat com ara 2 i 3. El criteri de Pareto no té res a dir-nos en l’elecció entre els punts 1, 2, 3 o 5. Tots són igualment eficients –compleixen els tres requisits de l’eficiència global– en el sentit de Pareto. Tanmateix, desplaçaments des de punts com el 4 a qualsevol punt sobre la corba GG, es consideren guanys en l’eficiència, malgrat que no tots aquests desplaçaments compleixen amb el criteri de Pareto. Aturem-nos un moment en aquesta qüestió, que ens portarà a introduir un concepte nou, el de millora potencialment paretiana.
Els desplaçaments del punt 4 al punt 2, al punt 1 o a qualsevol punt dins el quadrant delimitat per les línies puntejades, són millores paretianes si partim del punt 4, ja que milloren la utilitat d’ambdós individus o la d’un d’ells sense empitjorar-ne la del altre –per exemple, si passem del punt 4 al punt 2. Tanmateix, desplaçaments de 4 a 3 no compleixen el criteri de Pareto, ja que millora la utilitat d’Andrea a costa d’una minva de la utilitat de Joan. Això mateix podríem haver dit del desplaçament de 4 a 5, però canviant els consumidors que guanyen i perden.
La rigidesa del principi de Pareto dificultaria fer canvis des de punts subòp-tims, com el punt 4, fins a punts òptims com els que es troben sobre la corba GG. Per a fer més flexible el criteri de Pareto, els economistes han utilitzat el criteri de millora potencialment paretiana. Observem que la introducció d’una mesura política que implicara un canvi del punt 4 al punt 3, en el gràfic 2.3, sí que pas-saria el criteri de la millora potencialment paretiana, ja que els guanys d’utilitat per a Joan li permetrien compensar Andrea i encara així millorar el seu benestar, traslladant-se, amb aquesta compensació, del punt 3 al punt 2, per exemple. És a dir, hi ha una potencialitat de millora paretiana, que serà efectiva depenent de si es fa la compensació o no, perquè el que guanyen els guanyadors amb el canvi excedeix el que hi perden els perdedors.
Es considera que un canvi compleix amb el criteri de millora potencial-ment paretiana quan el que estan disposats a pagar els que guanyen amb el canvi excedeix el que estan disposats a pagar els perdedors perquè no es porte a cap el canvi.
Ara bé, com podem ordenar els punt òptims sobre la corba de possibilitats d’utilitat global? És a dir, com podem diferenciar entre els punts 1, 2, 3 o 5 del gràfic 2.3? Per a poder fer-ho, ens cal introduir un altre criteri a l’hora de valorar l’assignació de recursos. La raó és que, sent tots aquests punts eficients, per a poder ordenar-los hem d’introduir valoracions en els canvis relatius d’utilitat entre els individus, i això suposa violar un dels supòsits bàsics del criteri de Pareto, com és d’evitar les comparacions d’utilitat entre les persones. Per això, els economistes, per tal de poder valorar els distints punts òptims en el sentit de Pareto, afegeixen al criteri d’eficiència el criteri d’equitat.
El criteri d’equitat tracta de fer, precisament, el que evita el criteri de Pareto, o siga, valorar els canvis relatius d’utilitat dels individus. El criteri d’equitat és molt utilitzat en les assignacions de recursos que realitza el sector públic, i en tornarem a parlar en el capítol dedicat a la imposició. Utilitzem aquest criteri ara per fer palès el previsible conflicte que sorgirà entre els criteris d’equitat i d’eficiència, qüestió que és important deixar clara en un text d’introducció a l’economia pública.
L’instrument conceptual que ens cal per a introduir l’equitat en els proble-mes de l’assignació de recursos és el de la funció de benestar social, que mesura el benestar social com a funció dels nivells d’utilitat assolits pels individus que conformen la societat:
W = W(U1, U2, ..., Ui,...),
on Ui és la utilitat de l’i-èssim individu. Una de les àrees més conflictives de la literatura econòmica és precisament la forma precisa d’aquestes funcions de benestar social, sobre la qual no hi ha un consens com el que sí que hi ha sobre el criteri d’eficiència que acabem de veure. És per això que en podem trobar pro-postes molt diferents, que anirien des de considerar que les funcions de benestar social W=W(Ui) no són més que el sumatori de les utilitats individuals, fins a plantejaments com el de J. Rawls, per al qual el benestar social només creix en la mesura que ho faça el benestar de l’individu pitjor situat. Enmig, podem trobar posiciones intermèdies. N’és un la que es representa en les corbes W1 i W2 del gràfic 2.3. Si admetem que aquesta és la funció de benestar social, el problema de triar entre els punts paretoòptims sembla senzill. El punt 1 representaria el màxim nivell de benestar assolible, seria l’òptim –des de l’equitat– entre els òptims des de l’eficiència.
El gràfic 2.3 permet exposar d’una manera senzilla el conflicte que sorgeix entre els criteris d’equitat i eficiència. Des del punt de vista de l’equitat, un punt com el 6 seria preferible a un punt com el 5, per on passa una corba d’indiferència social de menor nivell –més a prop de l’origen. Una política redistributiva que implicara un canvi així seria, doncs, recomanable des de l’equitat. Ara bé, parem atenció al fet que el canvi de 5 a 6 no supera el criteri de millora potencialment paretiana, tot i que es valora socialment –així ho expressa la funció d’utilitat so-cial– que els guanys en el benestar d’Andrea compensen la pèrdua en el de Joan. Dit d’una altra manera, els guanys des de l’equitat es considera que compensen les pèrdues des de l’eficiència d’una política que implicara un canvi com aquest.
Ara bé, també el sector públic tindrà problemes i limitacions a l’hora de portar a cap aquestes reassignacions de recursos. Ens hi referirem breument en l’epígraf 2.2 i, amb més detall, en el capítol 5, quan parlem de les fallades i les limitacions del sector públic.
2.2 Justificació de la intervenció pública
En aquest apartat pretenem exposar una fonamentació de la intervenció del sector públic en l’economia, basant-nos en el que hem vist en l’epígraf 2.1. El primer pas serà la introducció dels conceptes de fallades i limitacions del mercat, el funcionament del qual hem exposat en l’apartat anterior. En un segon pas, ens plantegem la fonamentació de la intervenció pública basant-nos en aquestes fallades i limitacions del mercat. La qüestió clau que abordarem és si el concepte de fallades del mercat és una raó necessària que justifica la intervenció pública, si és una raó suficient, si són totes dues coses o no n’és cap. No és només una exercici de lògica, es tracta de veure si podem justificar aquesta raó de ser del sector públic des d’una altra perspectiva.
2.2.1 Concepte de fallades del mercat
L’enfocament habitual en economia és analitzar les fallades del mercat a partir del model de mercat perfectament competitiu que hem vist en la secció anterior. En la mesura que el mercat «real», és a dir, el mercat com a institució que es dóna en un lloc i en un moment precís, es desvia d’alguns dels requisits dels mercats en competència perfecta, es parla de fallades de mercat. Creiem, tanmateix, que aquest concepte pot designar massa situacions conceptualment distintes i que convé, per tant, parlar no solament de fallades, sinó també de limitacions i imperfeccions de mercat.
D’entrada, el terme «fallada del mercat» al·ludeix a una
