original (1973): Public Finance in Theory and Practice, Nova York, McGraw-Hill.
MYRDAL, G. (1967): El elemento político en el desarrollo de la teoría econó-mica, Madrid, Gredos. Versió original (1953): The Political Element in the Development of Economic Theory, Londres, Routledge & Kegan.
OLMEDA DÍAZ, M. (1990): «Sector público y presupuesto del Estado: la dife-renciación entre actuaciones públicas», Palau 14-Revista Valenciana de Hacienda Pública 12, 17-41.
ROBBINS, L. (1944): Ensayo sobre la naturaleza y significación de la Ciencia Económica, Mèxic, Fondo de Cultura Económica. Versió original (1932): An essay on the nature and significance of economic sciences, Londres, MacMillan.
STIGLITZ, J. E. (1993): El papel económico del Estado, Madrid, Instituto de Estudios Fiscales. Versió original (1989): The Economic Role of the State, Oxford, Basil Blackwell.
WILLIAMS, A. (1984): «La Hacienda Pública: disciplina o función», Hacienda Pública Española 91, 330-333.
1. Alguns autors fan servir uns altres termes per referir-se a aquesta mateixa qüestió. Aquest és el cas, per exemple, de Williams (1984), per a qui resulta més apropiat parlar de disciplina.
2. Olmeda (1990).
3. Olmeda (1986).
4. Olmeda (1990).
5. Williams (1984) utilitza el terme topic quan es refereix aquesta qüestió.
6. Olmeda (1990).
7. Es podría pensar que aquest és el cas típic dels béns privats, pero ací ens interessa destacar només els supòsits en què hi ha intervenció pública. És a dir, supòsits en què, encara que la producció és privada i la provisió es fa a través dels preus, hi ha una intervenció del sector públic.
8. Per exemple, un dels més coneguts és el que estableix el Sistema Europeu de Comptes (SEC), que divideix el sector públic en dues branques: el sector públic administratiu i el sector públic empresarial. A Espanya, la Llei General Pressupostària (art. 3, Llei 47/2003) afegeix a aquestes dues branques una tercera anomenada «sector públic fundacional», integrada per les fundacions del sector públic estatal. També s’ha d’assenyalar el Sistema de Comptes Nacionals (SNA) de l’Oficina Estadística de les Nacions Unides o el del Fons Monetari Internacional, entre altres.
9. En alguns països, aquest nivell se subdivideix en territoris d’àmbit més reduit (per exemple, parròquies, localitats, districtes, etc.).
10. Olmeda (1990).
2. Eficiència econòmica i fallades del mercat
Objectius del capítol
Precisar el concepte d’eficiència en l’assignació de recursos.
Estudiar les possibilitats i limitacions del mercat per a l’assignació efi-cient.
Estudiar el concepte de fallada o deficiència del mercat. Justificar l’acció pública en l’assignació de recursos.
Acabem de veure en el capítol 1 que el camp problemàtic de l’economia distingeix tradicionalment dos grans sectors, el sector públic i el sector privat, als quals darrerament se n’ha afegit un tercer, l’anomenat tercer sector o de les entitats no lucratives. L’anàlisi sobre la mida i el paper adequats de cada sector en l’eco-nomia passa per esbrinar abans les possibilitats i les limitacions de cadascun.
L’enfocament tradicional en economia –teoria econòmica del benestar– justifica el paper del sector públic en la mesura que es plantegen problemes en el mercat que, a més, sol identificar amb el sector privat. Nosaltres tractarem en aquest capítol de contradir aquesta creença, però, per a això, començarem per estudiar les possibilitats dels mercats per a realitzar aquesta assignació òptima de recursos –epígraf 2.1–, i també les seues limitacions i fallades en el seu fun-cionament –epígrafs 2.2 i 2.3.
2.1 Eficiència econòmica: concepte d’òptim paretià
Parlar de les possibilitats d’un sector econòmic d’assignar recursos ens porta al concepte d’eficiència econòmica. Així, la primera cosa que hem de fer és aclarir què volen dir els economistes quan fan servir aquest concepte.
Per eficiència econòmica ens referim al principi que pretén aconseguir la millor assignació de recursos entre les alternatives possibles. Si la branca principal de l’economia fa de l’assignació el problema central de la perspectiva econòmica, es comprèn que l’eficiència en serà la principal ocupació. Ara bé, què vol dir, més exactament, la «millor assignació» possible. Per a poder qualificar una assignació, la que siga, com a millor, hem de demostrar que som capaços d’ordenar distintes assignacions alternatives segons algun criteri. La qüestió clau, per tant, és quin pot ser aquest criteri.
Els economistes han trobat aquest criteri en la formulació d’un economista italià, Vilfredo Pareto. Segons l’anomenat principi de Pareto, una assignació B és millor que una altra A, si cap individu perd en la reassignació A a B i almenys un hi millora. Aquesta reassignació de A a B és considera una millora paretiana, és a dir, una millora en l’eficiència, segons el criteri de Pareto.
Podem explicar millor què és una reassignació que passa el criteri paretià amb l’exemple següent. Siga el vector (100, 50, 2) el que descriu els consums –o la renda, o el benestar, tant hi fa– dels tres individus que conformen una economia. El pas a un vector com ara (101, 50, 2) és una millora paretiana perquè compleix el criteri de Pareto. Dos individus queden igual que en l’assignació inicial i un, el que estava en millor situació, hi millora. Així, doncs, ningú no empitjora i, almenys, un millora.
Tanmateix, el pas a un vector com ara (90, 51, 12) no és una millora pareti-ana, per les mateixes raons. Hi ha dos individus que milloren respecte de l’assig-nació inicial, els que estaven en pitjor situació, però n’hi ha un que hi empitjora, i això contravé el principi paretià. Així, en aquest cas, l’economista no podrà dir que aquesta nova assignació siga millor que la inicial.
Òptim de Pareto
A partir del concepte anterior, és fàcil arribar al concepte d’òptim paretià. Les successives millores paretianes porten a una assignació on ja no és possible cap millora paretiana. És a dir, cap reassignació on es complisca el criteri de Pareto. Aquesta assignació final és l’òptim de Pareto. A partir de l’òptim paretià, qualsevol millora s’ha de fer a costa del benestar d’algun individu. L’economis-ta, segons aquest principi neoclàssic, no pot valorar els guanys o pèrdues entre persones perquè el benestar és subjectiu.
Val la pena reflexionar sobre el fet que algú podria estar temptat a dir que si, en els exemples anteriors, la segona reassignació, que no passa el criteri de Pareto, és millor que la primera –que sí que el passa–, és perquè es compara el benestar entre individus. Aquestes comparacions són radicalment evitades pel criteri de Pareto.
Anomenem òptim de Pareto aquella situació en què no és possible realitzar millores paretianes o canvis en l’assignació que milloren el benestar d’almenys un individu sense empitjorar el benestar
