contraposició entre el comportament del sector privat i el del sector públic. Però, aquesta inevitable i, de vegades, abusiva comparació sol patir d’un problema propi de les mentalitats més conservadores: partint dels comportaments típics del sector privat s’espera, moltes vegades, que en l’àmbit del sector públic s’actue de la mateixa manera i en igualtat de condicions. En realitat, aquesta equiparació trau a la llum una qüestió molt important analítica-ment, que consisteix en la falta de rigor científic a l’hora d’aplicar unes mateixes categories a dos subjectes distints –com es veurà seguidament–: el sector privat i el sector públic.
Sembla evident que els comportaments en l’àmbit del sector privat són de tipus lucratiu i voluntari, almenys en allò que fa al mercat com a institució bàsica i principal dins aquest sector. A més, el mecanisme bàsic de funcionament d’aquest sector es basa principalment en l’intercanvi per mitjà de preus monetaris. És a dir, l’objectiu bàsic dels agents és la maximització del benefici privat –expressat bàsicament en termes monetaris– i això s’ha d’aconseguir a través de comportaments voluntaris per part dels agents mitjançant el mecanisme de contraprestació. És el consumidor qui en maximitza la utilitat basant-se en les seues preferències i les seues restriccions econòmiques i decideix en el mercat si adquireix o no un determinat producte. El productor, el principal objectiu del qual és la maximització dels seus beneficis privats, utilitzarà, entre altres, mitjans com ara la persuasió a través d’una bona política de màrqueting comercial per a atraure l’interès del comprador, però no pot obligar-lo a comprar el seu producte. L’intercanvi es produeix de manera efectiva quan el comprador està disposat a pagar el preu que determina el mercat amb el joc de l’oferta i la demanda. És això el que succeeix en el sector públic? Evidentment, no. Els comportaments en aquest cas són de tipus no lucratiu i coactiu. L’objectiu ara no és la maximització del benefici privat en termes monetaris, sinó quelcom de ben distint que es podria resumir en el bé comú, interpretat des de l’economia com la maximització del benestar social de la col·lectivitat. Es tracta d’un interès col·lectiu –i no privat– i amb aquesta finalitat el sector públic s’encarrega de la provisió de béns i serveis públics –en alguns supòsits és fins i tot qui els produeix–, obté el finançament públic necessari per tal de complir els seus objectius i regula comportaments. Tot això, ho fa el sector públic, a diferència del que ocorre en el sector privat, a través de la coacció, encara que es tracta d’una coacció legitimada per un sistema polític democràtic. L’exemple que més clarament reflecteix aquesta idea és el pagament d’impostos exigit coactivament als ciutadans. El sector públic necessita obtenir liquiditat per a poder complir els seus objectius i, basant-se en una sèrie de criteris –per exemple, indicadors de renda, patrimoni o consum– exigeix als ciutadans que paguen impostos. Aquests impostos han estat prèviament apro-vats a través dels mecanismes de representació política pels quals es regeix la comunitat. En definitiva, s’ha decidit col·lectivament que els ciutadans han de pagar impostos i que aquells qui, estant obligat a fer-ho i no ho fa, s’ha d’atenir a les conseqüències legals. Una vegada obtinguda aquesta liquiditat, el sector públic la tornarà a transferir a la resta de sectors –bàsicament el sector privat– a través de diverses actuacions públiques, com és el cas de la provisió pública de béns i serveis. És a dir, així com els fluxos econòmics en el mercat estan basats, com s’ha dit, en l’intercanvi per mitjà de preus monetaris, en el sector públic el mecanisme bàsic es el de les transferències bidireccionals i coactives entre el sector públic i la resta de sectors.
D’altra banda, i encara que la contraposició entre sectors ha tingut com a protagonistes tradicionals el sector públic i el sector privat, en els últims anys adquireix força un altre tipus de comportament i de relacions socials en què les notes bàsiques són el seu caràcter no lucratiu i voluntari. Aquest tipus de comportaments conformen el que avui en dia es coneix com el tercer sector, que estaria representat pels comportaments que tenen els individus en l’àmbit de les organitzacions, les associacions o les institucions sense ànim de lucre –per exemple, les conegudes organitzacions no governamentals. Els comportaments ciutadans, en aquest cas, estan motivats per sentiments, com ara la solidaritat, a fi també d’aconseguir l’objectiu de la maximització del benestar social, i tot això de forma voluntària, sense el component coactiu propi del sector públic. Ací, els fluxos econòmics també es basen en les transferències, encara que en aquest cas unidireccionals: l’individu que efectua una aportació monetària en favor d’alguna de les institucions del tercer sector no espera rebre’n cap contraprestació a canvi –com tampoc no l’espera l’ONG quan presta el servei–, excepte la satisfacció personal que li puga reportar saber que està col·laborant per aconseguir una societat millor, més justa, etc.
Per a acabar de caracteritzar el comportament del sector públic, no podem deixar de fer esment del tipus de decisions que predomina en aquest sector, es-pecialment davant els altres sectors. Si alguna cosa caracteritza el sector públic és el fet d’haver de prendre decisions que afecten una col·lectivitat a partir de multitud de preferències individuals. Aquesta característica, tot i no ser exclusiva del sector públic, marca una gran diferència respecte als altres sectors per les particularitats que aquests tipus de decisions tenen, com veurem en el capítol 6. Tot això es resumeix al quadre 1.1:
QUADRE 1.1
Característiques del comportament en els distints sectors
| CARACTERÍSTIQUES COMPORTAMENT | Sector privat | Sector públic | Tercer sector |
| Objectiu | lucratiu | no lucratiu | no lucratiu |
| Caràcter | voluntari | coactiu | voluntari |
| Fluxos econòmics | intercanvi bilateral –preus– | transferències bidireccionals | transferències unidireccionals |
| Tipus de decisions | individuals | col·lectives | individuals |
Actuacions o tècniques d’intervenció del sector públic
Per a complir els seus objectius, el sector públic utilitza diferents mecanis-mes d’intervenció o ordenació del comportament dels ciutadans. Aquestes actu-acions o tècniques d’intervenció són dutes a terme per les distintes institucions del sector públic i s’agrupen en (Musgrave i Musgrave 1973):
a) Actuacions públiques pressupostàries, que es reflecteixen fonamen-talment, quant a nivell i composició, en el pressupost públic: provisió pública i finançament públic.
b) Actuacions públiques no pressupostàries, que no apareixen, quant a nivell i composició, en el document pressupostari: producció pública i regulació pública.
Vegem breument en què consisteix cada una d’aquestes actuacions.
Producció pública
Es refereix a les actuacions per les quals és el sector públic mateix qui realitza el procés de transformació de béns i serveis en uns altres d’ordre su-perior –amb més valor afegit. El sector públic pot ser titular dels inputs o pot adquirir-los al sector privat a través del mecanisme de preus. Aquesta producció pública pot ser distribuïda a través de preus de mercat –cosa que donarà lloc a ingressos públics– o de preus diferents dels del mercat –si és inferior, donarà lloc a despeses públiques de transferència. En aquest últim cas, una opció és la posada
