delimitada la perspectiva econòmica, podrem dir que l’e-conomia pública, objecte d’aquest llibre, no és més que l’aplicació d’aquesta pers-pectiva econòmica a un objecte o camp problemàtic concret: el sector públic.
1.1 La perspectiva econòmica
Un tema com la salut interessa al ciutadà sa, al malalt, al metge, a l’eco-nomista, al sociòleg, al jurista, al polític, etc. Però, cada un d’aquests individus, o grups d’individus, en maneja una informació concreta, té unes inquietuds distintes, una manera diferent d’enfocar el tema i fins i tot utilitza un llenguatge particular a l’hora de referir-s’hi. Totes aquestes notes distintives, i moltes d’altres, són les que configuren una perspectiva1 i es poden, per tant, identificar tantes perspectives com individus i com disciplines científiques. L’economista té la seua pròpia perspectiva, és a dir, el seu conjunt de conceptes, de categories analítiques, en definitiva, de teories per a estudiar un problema determinat. Un tema com la salut pot ser abordat des d’una perspectiva econòmica, mèdica, sociològica, etc. Resumint, la perspectiva seria una cosa així com la manera d’enfocar i de veure un fenomen de la realitat observable. D’una manera més precisa:
Perspectiva analítica: «sèrie de coneixements sistemàtics, de categories i de relacions analítiques que permeten construir proposicions acceptables respecte a un tipus de comportament determinat; és una manera d’enfocar i de veure un fenomen de la realitat observable».2
En definitiva, cada disciplina científica té la seua pròpia perspectiva. És a dir, la seua manera de veure el que l’envolta i allò de què s’ocupa. Així, la perspectiva permet caracteritzar i diferenciar ciències com l’economia, el dret, la física, etc. Són distintes formes d’observar i categoritzar els fenòmens.
Però, què és el que distingeix la perspectiva econòmica de les altres perspec-tives? Un fet evident és que els economistes tenim el nostre enfocament particular quan abordem qualsevol fenomen de la realitat observable: utilitzem el nostre propi llenguatge, els nostres propis mètodes de recerca, les nostres pròpies eines analítiques, etc. A més, aquestes facetes o particularitats es troben en permanent evolució, de manera que pot resultar útil sistematitzar el contingut, tant històric, com actual, de la perspectiva econòmica. En aquest sentit, al llarg del temps trobem, si més no, els continguts següents:
a) El que fan o a què es dediquen els economistes.
b) Assignació de recursos limitats que tenen usos alternatius en relació amb un objectiu definit.
c) Identificació, quantificació i valoració monetària dels costos i beneficis del comportament i la seua relació mitjançant el càlcul.
El primer d’aquests continguts, per la seua simplicitat, no mereix potser cap comentari. Quant al segon, durant molt de temps el contingut de la perspectiva econòmica ha estat influïda per la coneguda definició de Robbins (1932), segons la qual «l’economia és la ciència que estudia la conducta humana com una rela-ció entre fins i mitjans limitats que tenen diversa aplicació». És a dir, una noció centrada en el problema de l’escassetat de recursos i en la necessitat d’elecció entre alternatives. Aquesta preocupació per l’assignació dels recursos, però, ha donat pas avui en dia a un altre problema central: el de l’avaluació econòmica. Així, podríem dir que l’economia és bàsicament «una ciència, una sèrie de coneixements sistemàtics relatius a l’avaluació –més que no a l’assignació– en termes de costos i beneficis de les relacions socials».3 Aquest tercer contingut és el que d’una manera més apropiada resumeix, al nostre entendre, l’estat actual de la perspectiva econòmica.
Perspectiva econòmica: «descripció, ordenació i valoració dels efectes, dels processos i dels ambients en les decisions individuals i col·lectives, quan es consideren com a costos i beneficis».4
Situats en aquest punt, convé assenyalar ara que aquesta versió moderna de la perspectiva econòmica admet, almenys, tres alternatives en funció dels fluxos utilitzats en l’anàlisi de qualsevol comportament social: monetaris, de recursos o de preferències. Aquestes alternatives tenen una capacitat explicativa molt distinta, a saber:
Els fluxos monetaris donen lloc a dues categories analítiques molt elemen-tals: ingressos i despeses, és a dir, entrades i eixides monetàries. Són aquestes les categories que reflecteix qualsevol comptabilitat –pública o privada– i repre-senten la primera etapa de recollida i presentació de la informació, però la seua capacitat explicativa és molt limitada, atès que únicament ens permet calcular la magnitud dels beneficis monetaris.
Els fluxos de recursos originen les categories de costos i productes i tenen una capacitat explicativa major, ja que el seu interès rau en l’assignació i els usos alternatius dels inputs, però també en la valoració dels inputs i outputs, inclosos els que no tenen una manifestació monetària. Pensem en l’avaluació d’una infraestructura viària, en la quantitat de costos i productes que no suposen entrades i eixides monetàries –danys mediambientals, efectes en la qualitat de vida de col·lectius afectats, valor del temps guanyat en els desplaçaments, etc. Aquest nivell dóna lloc, entre altres, a l’anàlisi cost-benefici.
Els fluxos de preferències comporten categories com ara els valors, els beneficis i els costos d’oportunitat. Importa ací sobretot l’avaluació de les dife-rents opcions a partir de la jerarquia de valors que sustenten les preferències i les decisions. Són, per tant, els fluxos que tenen una major capacitat explicativa.
Exemple 1.1
Suposem que l’ajuntament de la nostra ciutat es planteja la possibilitat de construir un parc zoològic en una zona d’aparcament públic. Per a analitzar la viabilitat del projecte, es contracta un economista, la finalitat del qual és elaborar-ne un informe que es considerarà decisiu a l’hora d’aprovar o no el projecte. L’economista comen-çarà per analitzar els fluxos monetaris. És a dir, estimarà les despeses –compra de terrenys, construcció del parc, adquisició d’animals, contractació del personal, etc.– i els ingressos –bàsicament, venda previsible d’entrades. La diferència entre ingressos i despeses presentarà un saldo a favor o en contra del projecte, però l’economista no pot considerar enllestit el seu treball i haurà de continuar analitzant els fluxos de recursos. Sap que la comptabilitat no reflecteix la totalitat dels costos, atès que no es poden identificar costos amb despeses comptables. La seua anàlisi haurà d’estimar el cost que suposarà per als veïns el fet d’haver de buscar alternatives d’aparcament, el cost que suposarà la congestió viària que es produirà els caps de setmana com a conseqüència de la major afluència de gent al zoològic, etc. També, per descomptat, haurà de tenir en compte la major recaptació que comportarà aquesta major afluència de gent per als bars, restaurants i comerços confrontants, i també per a la ciutat en general, en consi-derar que el projecte incentivarà el turisme. L’economista també haurà d’incloure en la seua anàlisi les preferències dels ciutadans. Sobre la base d’aquestes preferències, ben segur que pot parlar de costos d’oportunitat. I si, en compte d’un parc zoològic, es construïra una nova biblioteca o una residència per a la tercera edat la construcció i el manteniment de la qual es finançara a partir dels pressupostos locals? Un individu que només pensara en la rendibilitat monetària del projecte, ens diria que és millor un zoològic –pel qual es cobrarà entrada– que no una biblioteca o una residència de la tercera edat, però és això el que interessa realment als veïns d’aquesta ciutat? O, dit d’una altra manera, seria això rendible socialment? L’economista és coneixedor de qüestions com l’envelliment de la població, els elevats índexs de lectura a la ciutat, la proximitat d’altres parcs zoològics, etc.; dades que, amb tota seguretat, influiran en el seu informe.
