varen ser els noms concrets que us confirmaren la importància de la literatura catalana?
Els clàssics. I, després, em sembla que la primera gran novel·la catalana moderna que vaig llegir, i em va impressionar, va ser Incerta glòria, de Joan Sales. La vam llegir simultàniament amb Alfons Cucó, i la comentàvem apassionadament, no només per la visió tan complexa que donava de la guerra civil, sinó també perquè, com a novel·la, ens semblava molt important. I després ja vaig llegir Llorenç Villalonga, i Mercè Rodoreda.
Villalonga us va agradar? El personatge i els seus posicionaments ideològics, us molestaven?
Villalonga em va agradar molt. I llavors, quan vaig llegir-lo per primera vegada, no coneixia el personatge: no sabia què pensava, quines eren les seues idees. . . En qualsevol cas, l’aspecte ideològic d’un autor mai no ha interferit en el judici literari que jo me n’he fet. Céline em sembla un autor extraordinari, el Viatge al fons de la nit crec que és un dels llibres més impressionants del segle XX. I bé: ell era un fill de puta, nazi i antisemita. I què? Això és igual. Brecht també era un tipus impresentable. . .
Una figura central que vàreu conèixer els anys 60 és Joan Fuster.
Joan Fuster va ser un bon amic meu, durant molts anys, però tampoc no crec que haguem de parlar-ne gaire. Per a mi, és un tema personal, delicat. . . Com totes les persones, Fuster passà per diferents etapes, i representà coses diferents. El que és evident és que, tant a un nivell cultural com polític, Fuster va ser un miracle de la naturalesa, o de la història. Com és possible que apareguera un personatge amb aquella clarividència, aquella força intel·lectual, aquella preparació i aquella perspicàcia a la Sueca dels anys 50? És un fenomen, per a mi, totalment inexplicable; encara que la literatura universal en té més d’un, de personatge així: gent que apareix enmig del no-res i escriu i pensa coses excepcionals.
Es pot dir que Fuster va exercir un mestratge sobre vós i sobre els vostres amics?
Sí. Ara bé: quan el vaig conèixer, jo ja tenia formades unes idees pròpies, que coincidien amb les seues. El que ell ens va donar va ser una certa garantia que allò era correcte, que no anàvem desencaminats. Quan el vaig conèixer, l’any 61, Fuster ja era un home amb prestigi, que havia fet llibres magnífics, amb una cultura enorme, amb molts contactes entre la gent important en el camp de la literatura i de la política de Barcelona, per als quals era ja un referent.
Personalment, quina actitud adoptava amb vosaltres?
No tant paternal, sinó més aviat de germà gran. Ens guanyava de quinze, vint anys. I tenia una actitud de crítica, d’incitació. També ens facilitava les coses tant com podia, propiciava contactes amb persones que ens podien ser útils. . . Fins i tot en algunes de les primeres reunions que férem a principis dels anys 60, a manera de seminaris de formació politicoideològica per a joves, ell hi participava molt activament: buscava professors, diners. . .
Ja devia tenir aquell punt d’escèptic incurable, una mica cansat de tot. . .
Escèptic sí; cansat de tot, no. Independentment del que poguera escriure als seus papers d’aquella època, el Fuster dels 60 era un home actiu, esperançat, que ajudava i estimulava la gent en tot el que podia. . . No com després, els anys 80, que ja passava de tot, la qual cosa personalment no em feia tanta gràcia.
L’enteneu, però, l’actitud amarga i fatigada del Fuster dels últims anys?
L’entenc i la comprenc, però no m’agradava. Lamente que la tinguera.
Què en pensava, ell, de l’hostilitat dels seus col-legues valencians, sobretot dels de Lo Rat Penat?
No crec que, en el fons, el preocupara ni poc ni gens: la distància intel·lectual era massa gran. Pensa, a més, que durant els anys 60 encara no havia aparegut l’anticatalanisme furibund que apareixeria sobretot a finals dels 70. A partir d’aleshores, sí que l’hostilitat contra Fuster fou molt dura i persistent. Abans, no tant, excepte en algun fet puntual, com quan va publicar El País Valenciano. . .
Personalment us preocupava veure que, a un escriptor i intel·lectual tan potent i que havia treballat tant a favor del país com va ser el cas de Fuster, a la fi se li pagués amb una moneda tan bruta?
Evidentment: era el símptoma més cru i tangible que alguna cosa fallava en aquest país. A la vegada, però, tot allò ens consolidava encara més les idees que ja teníem. Fuster ens va inculcar que si tens raó, que si allò que vols explicar (el projecte de país, per exemple) està basat en una elaboració racional i sistemàtica i coherent, finalment la idea triomfarà, la gent l’acabarà entenent i acceptant. Fuster tenia l’optimisme històric del racionalista, ens el va transmetre, i jo encara ara el conserve. Quin és l’optimisme del racionalista? L’optimisme de qui creu que la raó sempre pot acabar convencent la gent, perquè, si no, s’ha d’acceptar la cosa contrària, que la irracionalitat pot acabar triomfant, i això sí que no ho accepte.
Però la Història ha demostrat un cop i un altre que la raó no sol guanyar. . .
La Història demostra que la raó no sempre guanya, és cert. Però als qui ens reconeixem fills o néts de la Illustració ens costa molt renunciar a aquesta idea de l’optimisme de la raó.
Quin tipus de vida duia Fuster? A banda dels contactes que tenia, es passava molt temps tancat a casa?
No, no tan tancat. Ja he dit que aquells anys es movia bastant, i quan estava a casa no vol dir que estiguera aïllat de tot. La porta era tancada, i l’obria segons qui trucava. . . Rebia moltes visites, massa, potser. . . Hi ha massa gent que ha explicat que eren assidus a casa de Fuster, però és una pura fantasia. Alguns d’aquests, en realitat només hi anaren dues vegades: una, ell no els havia obert, i la segona, els havia obert per error. En qualsevol cas, estar amb Fuster, sol o amb dues o tres persones més, era un plaer total, un estímul continu, tan sarcàstic, tan intel·ligent. . .
Com eren les converses que manteníeu a ca seva?
Bé, ens posàvem a la taula camilla que tenia en un racó de la sala, treia el paquet de cigarrets mentolats que habitualment fumava i la botella de whisky, i ens posàvem a parlar. El que és més d’agrair és que dedicara tant de temps i tantes energies a uns xicots tan joves. A més, a Sueca no tenia telèfon; per tant, el que jo feia era enviar-li una carteta avisant-lo que al cap d’un parell de dies passaria a visitar-lo, o de vegades fins i tot m’hi presentava sense haver-li dit res. Moltes vegades el visitava a la nit, ja que ell es passava la nit sencera llegint o treballant: trucava a la porta i parava l’orella; si no sentia soroll, pensava «bé, avui no en té ganes», i marxava; si sentia uns passets que s’acostaven a la porta, sabia que el veuria guaitar per la finestra (la que després volaren en l’atemptat contra ell) i que m’invitaria a passar. No recorde mai que em diguera que no em podia atendre perquè tenia molta faena. Mai. I treballava molt, sempre.
Durant els anys 70 i 80, el seguíreu visitant sovint?
Sí. Durant els 70 tot va continuar més o menys igual. Quan Fuster començà a canviar va ser als 80: els últims deu anys de la seva vida, en temps de govern del PSOE. Amb mi, va continuar tenint una bona relació: érem bons amics, des de feia molts anys. Però se’l veia més recelós, més reticent, més desconfiat, amb la gent en general. També hi hagué persones que li torbaren el cap.
Què voleu dir amb torbar-li el cap?
Doncs provocar-li recels i suspicàcies que no estaven gens justificades. I fer-li expressar adhesions o adoptar posicionaments que, a parer meu, més
