En quin idioma es feien les classes?
La idioma acadèmic era el llatí. I el de relació, l’italià. Tots els professors explicaven en llatí, i tots els exàmens havíem de fer-los també en llatí. Solia ser un llatí, però, que cadascú parlava i pronunciava a la seua manera. . . ara ja sembla increïble.
Però, era un llatí correcte?
Igual com avui hi ha un anglès internacional, un anglès de congressos, per entendre’ns, aquell era un llatí internacional. Ara bé: això de la Gregoriana era una cosa molt seriosa. Recorde que vaig fer una assignatura de filosofia marxista: tenia un professor alemany, que es deia Gustav Adolf Wetter, un dels millors especialistes en la matèria, i no es dedicava a desmuntar-nos el materialisme dialèctic, sinó que ens l’explicava rigorosament, i punt. Imagina’t. I el meu professor de Psicologia era director d’un institut psiquiàtric de Buenos Aires; el de Cosmologia era el director de l’Observatori astronòmic vaticà, a Castel Gandolfo. . .
Si ja teníeu unes ànsies intel·lectuals ben perfilades, degué ser el paradís.
Sí, ja les tenia. I sí: era un pur paradís intel·lectual. Com Princeton, però a Roma.
El canvi acadèmic va ser important; el canvi d’estil de vida també degué ser-ho.
Sí, sí. A la residència érem molt poquets. Era un ambient molt curiós. Entre els meus companys, escolapis d’arreu del món, hi havia dos cubans, i el dia que Fidel Castro va entrar a l’Havana i va derrocar Batista, van muntar una gresca fenomenal: ¡Viva Fidel! ¡Viva Fidel! És clar: no s’imaginaven que després allò degeneraria fins a convertir-se en una dictadura repressiva i tancada. . .
A Roma, entràreu en contacte amb el món.
Totalment. Roma, per a mi, és una segona pàtria. Jo sóc romà! I allò era Roma, però també era el món sencer. En aquella època, difícilment et podies trobar una universitat més internacional. A més en aquell moment va ser quan vaig començar a cultivar una independència de pensament i de criteri.
I va ser quan començàreu a veure que no anàveu per capellà. . .
Sí. Teníem molta llibertat de moviments, l’ambient era molt lliure, jo veia el món com bullia, i les romanes. . . I tot va canviar. Com a anècdota, et diré que, en aquell moment, quan jo passava pel costat de la Fontana di Trevi, molt prop de la Universitat, durant alguns dies s’hi va estar rodant La dolce vita.
No deguéreu coincidir amb l’Anita Ekberg?!
No t’ho puc assegurar, però em puc fer la fantasia. . . Al costat mateix, als cafès de Via Veneto, es reunien tots els actors, actrius i directors del cinema italià gloriós dels anys cinquanta i seixanta. També vaig ser a la Plaça de Sant Pere quan van anunciar l’elecció de Joan XXIII. Vull dir que era un moment en què tot es trastocava.
Ja en teníeu la sensació, llavors, de viure un moment de canvis?
Sí. Dos seminaristes cubans cridant ¡Viva Fidel!, els americans que ens contaven què passava al seu país, set-manes després de l’elecció del nou Papa ja es parlava d’un Concili que ho canviaria tot, i el cine, el carrer que bullia, les xiques. . . Tot canviava. I jo també estava canviant.
Els canvis que visquéreu, van ser conflictius, traumàtics?
No. El trauma va ser la mort del meu pare. Aquest és el trauma central de la meua vida. Allò era simplement un replantejament. Tampoc no va costar gaire que els responsables escolapis entengueren que jo no tenia aquella vocació: supose que va ser una frustració per a ells, perquè amb mi havien fet una inversió; però com que els passava més o menys sovint, ho acabaren entenent. . . I bé: tot plegat féu que el segon curs ja no el passara a la residència dels Escolapis, sinó en una pensió de mala mort, per poder acabar la llicenciatura i després arribar aValència i convalidar el títol. A Roma vaig acabar passant-hi dos anys. I allí ja vaig tindre una novieta romana, el primer amor. . .
El segon any, m’imagino que va ser més complicat que el primer.
Home, duia vida d’estudiant miserable clàssic, sense diners, mal vivint, mal menjant, o no menjant gaire cosa més que un minestrone i un tros de pa, allotjant-me en una pensió familiar de mala (mala, mala) mort. . .
Vida d’estudiant balzaquià!
Balzaquià, o pitjor! Amb les sabates foradades, els peus mullats. . . Passant un fred terrible, passant gana.
Quin tipus de literatura us interessava, aleshores?
No en tinc ni idea. De literatura, en llegia molt poca. . . Llegia sobretot història, filosofia, llibres d’art. A Roma, es produïren dos enamoraments que m’han durat tota la vida: l’enamorament de l’art i l’enamorament de la llengua italiana. El meu segon curs a Roma, jo ja pensava en italià: amb normalitat, com a llengua pròpia. I a la vegada aprenia l’anglès, i millorava el francès.
Vint anys, i cinc idiomes: un èxit!
No: és el resultat d’una peripècia vital. I, amb vinti-un i vint-i-dos anys, vaig passar dos estius a Alemanya per aprendre també l’alemany: l’objectiu era llegir Marx en l’idioma original, imagina’t quina idea. El que passa és que després el vaig anar abandonant, i ara em costa bastant llegir alemany amb comoditat.
Quan vàreu decidir que no teníeu vocació religiosa, també vàreu començar a dubtar sobre si crèieu o no en Déu?
No, això vingué anys després. I va ser bastant ràpid. Quan vaig conèixer els amics de València, tots havien estudiat en col·legis de frares i tots (excepte Alfons Cucó i Lluís Aracil, potser) anàvem a missa. De fet, els nostres primers contactes amb grups polítics clandestins van ser amb els de Cristians per Catalunya, amb gent que es reunia a Montserrat, Jordi Pujol i Josep Espar Ticó, cristians que eren demòcrates i nacionalistes.
I com ha estat l’evolució que us ha portat de la creença ferma i gairebé física fins a l’agnosticisme actual?
És un procés. A poc a poc vas passant de sentir una religiositat misticoespiritual molt forta a entendre o sentir la religió com una cosa més racional, més crítica, més distant, fins que arriba un punt que la perceps tan distant que ja te’n trobes fora. A poc a poc, sense saber com, te’n trobes fora. Ara bé, jo continue sent un cristià cultural. M’encanten les esglésies, la litúrgia, el cant gregorià. Un dels meus rituals inalterables és, cada nit de Nadal, quan acaba el sopar familiar, asseure’m davant la tele i mirar la missa de Nadal retransmesa des del Vaticà. Tot el món estètic, emocional i cultural de l’Església és el meu món. I fins i tot la part ètica, la dels Evangelis, la sent molt vàlida, i molt meua.
No us considereu un home de fe, però.
No.
Un agnòstic?
Sí. Un agnòstic malgré moi.
Però no un ateu.
Mai no he estat ateu. Un ateu està totalment convençut que Déu no existeix. Jo dubte. De vegades, fins i tot pense que m’agradaria creure; però. . . En tot cas, encara llegesc molta Història de les Religions, i la Bíblia, i textos sagrats budistes. Però la fe és una altra cosa. La fe és això que tenen el 50% dels cristians, i el 100% dels musulmans.
