us varen carregar?
Això ha sigut també una evolució. Quan jo tenia quinze anys, es va morir sobtadament el meu pare. Del cor, fulminat. I allò fou un trauma total. Total. I llavors, enmig de les boires d’aquell trauma, els capellans del col·legi m’arreplegaren i se’m van emportar al seminari dels Escolapis; vaig estar-m’hi tres anys, fins als divuit, i a més fent una vida bastant monàstica. Els vaig passar a Navarra, al monestir d’Iratxe, davant del Montejurra, on es reunien cada any els carlistes amb el seu rei o pretendent. . . Estudiava com una mala bèstia i complia amb tot el que cal fer en un seminari de caràcter monàstic: fins i tot cantàvem gregorià cada dia.
Els estudis eren molt forts. Combinava les assignatures que em faltaven del batxillerat, les matèries de pedagogia, psicologia i didàctica (perquè els escolapis han de ser pedagogs ben preparats), i la filosofia escolàstica en llatí (la cosmologia, la lògica, l’ontologia, etc. ). Vaig estudiar moltíssim. . . I els professors eren molt bons: molts havien passat per la Universitat Gregoriana de Roma.
El trauma per la mort del pare us va durar molt de temps?
Em va durar uns anys, però va ser molt fort. Jo no m’ho havia plantejat mai, això d’anar al seminari: però la mort del pare va ser un colp tan dur que els capellans del col·legi, amb alguns dels quals jo tenia una gran confiança, només hagueren de recollir-me, com qui diu.
Però, durant aquells anys, tinguéreu clara la vocació religiosa?
Al principi sí, i tant! Jo volia ser sant! Fins i tot crec que vaig arribar a levitar un parell de dits.
Ja té mèrit!
No és molta altura: jo hauria volgut levitar almenys dos pams. Però bé, sí: vaig sentir la vocació d’una manera molt forta. La sensació d’haver patit un sotrac que et deixa un buit espantós, i que després trobes una cosa que te l’ompli: això era el que jo sentia.
Realment sentíeu que Déu existia, i us omplia aquest buit.
Sí, sí. Durant aquells anys, jo vaig creure d’una manera molt profunda i molt intensa. Pensa que jo tenia quinze anys, disset, divuit, era un adolescent, i les moltes energies que sentia es concentraven exclusivament en allò. O cap a l’estudi. O cap a l’experiència espiritual, que la vivies amb una intensitat gairebé física. La sensació d’estar en contacte —pell amb pell— amb alguna cosa que és més gran que tu, més gran que tot.
Va ser una època feliç?
Absolutament. . . Absolutament. Tant a un nivell intellectual com espiritual. Encara que, evidentment, hi havia moltes limitacions: de tracte amb els companys, de coses que es podien fer, molta incomoditat física, el lloc era inhòspit. . . Però sí: una felicitat total.
Quins trets particularitzen la congregació dels Escolapis?
Són un orde dedicat específicament a la pedagogia, amb molta vocació de servei als pobres. El seu fundador, Sant Josep de Calassanç, un capellà d’un poblet de la Catalunya aragonesa, va arribar a Roma a finals del segle XVI i va veure que, així com l’orde dels jesuïtes es dedicava a l’ensenyament dels rics i dels nobles, els pobres no tenien escoles per a ells. I ell va decidir fundarne. Aquesta és la particularitat dels escolapis: fer escoles per a les classes populars, ensenyar. L’objectiu d’un escolapi no és arribar a ser un gran físic o un gran filòsof, sinó un gran pedagog. Un mestre dels pobres. «Al santo de los pobres, al padre de la infancia, al que naciendo grande [perquè era d’una família aristocràtica], para crecer se humilla»: aquest era l’himne que cantàvem al col·legi. De fet, quan al segle XVIII varen fundar el seu col·legi a València, el situaren al barri dels menestrals, a Velluters, on hi havia els obradors de la seda. Quan jo hi anava, recorde que els alumnes teníem la consciència de ser un collegi popular. Consideràvem que el col·legi dels jesuïtes era per a xiquets malcriats, per a senyorets.
Com era un dia normal al seminari?
Doncs un dia normal s’organitzava, més o menys, aplicant el principi de la regla benedictina de l’ora et labora. Començàvem amb la missa, oracions i meditació, i després classes i classes fins a mitja vesprada; una volta acabaven les classes, ens tancàvem a estudiar a les nostres habitacions. I així cada dia. Excepte els dissabtes i diumenges, que teníem més temps lliure; però jo els dedicava a llegir. Llegia molta història, filosofia, art. . . També fèiem una mica d’esport, però era bastant incòmode: havíem de jugar a pilota amb aquella sotana que ens arriba-va als peus. Més que una vida de seminari, era una vida monàstica. Fa molts anys que aquell tipus de formació ja no existeix, ni als seminaris ni enlloc; i a més, aviat es quedaren sense clientela.
Evidentment, la llengua habitual, allà, era el castellà.
Sí. Però allà va ser on vaig començar a prendre consciència del tema de la llengua, perquè hi havia professors que ens ho explicaven. Alguns bascos, i també alguns catalans.
Us ho explicaven des d’una perspectiva franquista folkloritzant, o amb més o menys naturalitat i sense prejudicis?
Amb naturalitat. Els mateixos estudiants bascos i navarresos, de setze o divuit anys, ja ens parlaven de l’euskera i del nacionalisme basc. La ideologia oficial era, evidentment, España i tot això, però en la pràctica ja teníem professors que ens explicaven llengua i literatura catalanes. Un professor valencià que hi havia allí fins i tot em va aconseguir una gramàtica de Sanchis Guarner: aquest va ser el meu primer contacte amb la llengua catalana literària.
Va ser allí que prenguéreu consciència de l’anomalia que suposava parlar una llengua que, després, no era oficialment present?
Sí. I em produí una sensació de sorpresa, però també de gust, fins i tot d’un cert orgull: com si fóra una singularitat especial. Allà vaig descobrir Ausiàs March, Joanot Martorell. . .
Ja des del primer moment tinguéreu la noció que allò, no només era singular, sinó també important?
Sí. I aquella primera noció es completà definitivament a Roma. Però bé: a Roma, tot va canviar per a mi. M’enviaren a estudiar-hi quan tenia divuit anys. . . Triaven un o dos alumnes de cada curs, els que creien més sòlids o més preparats, i em va tocar. Vaig anar a la Universitat Gregoriana —la universitat pontifícia amb més prestigi—, que dirigeixen els jesuïtes.
6. Roma. La Universitat Gregoriana. L’entrada al món
M’imagino que us hi enviaren amb perspectives que acabéssiu sent capellà?
Evidentment: per a què, si no? A la Universitat Gregoriana, hi anaven estudiants de diversos ordes i seminaristes d’arreu del món; cada país tenia els seus col·legis: hi havia el col·legi francès, l’alemany, l’americà. . . Aquests col·legis eren una mena de residències, on els joves vivien i estudiaven, però després tots anàvem a classe junts a la Gregoriana. L’ambient era molt internacional: entre els meus companys de curs hi havia alemanys, anglesos, brasilers, francesos, americans. . . Allà vaig començar a parlar anglès, amb els meus companys nord-americans. Que eren seminaristes i anaven amb sotana, però tanmateix eren molt americans: eren rossos i alts i tocaven la guitarra; gràcies a ells vaig aprendre algunes cançons del folklore clàssic americà, com ara Bell bottom trousers, / coat of navy blue: / she loves a sailor, / and he loves her too. . , o també Oh my darling, oh my darling, / oh my darling Clementine, en fi. . .
El professorat també era internacional?
Sí, sí. Els jesuïtes triaven
