unitària: hi havia una única mestra per a totes les matèries i edats. La mestra es deia Donya Josefina, i l’escola estava a la Torre mateix. Després, també vaig anar a l’escola particular d’una mestra que es deia Donya Conxa. Pagàvem unes trenta pessetes per mes i, rebobinant, pense que devia ser una mestra represaliada. Era una senyora que donava classe al seu pis, a deu o dotze criatures, i sols hi anàvem els fills de les famílies que teníem uns mínims recursos. Això va ser fins als nou anys. Llavors vaig anar, durant tot un curs, a Benetússer per a preparar els exàmens d’ingrés al batxillerat.
No conserve cap sensació d’haver estat oprimit a l’escola per cap tipus d’endoctrinament especial. Ens ensenyaven el que ensenyaven pertot arreu: des de la taula de multiplicar fins a Adam i Eva i el pecat original. Com a material escolar, l’únic llibre d’estudi era una enciclopèdia on hi era tot: Història Sagrada, Geografia, Matemàtiques, etc. Naturalment, aleshores no hi havia bolígrafs: teníem palillero» amb plomí, i un tinter, i a escriure. Jo tenia una bona cal·ligrafia, que he perdut, i que avui ja gairebé ningú no té. O només als EUA i a Anglaterra, on encara ensenyen a escriure amb lletra clara i regular.
Creieu que és útil tenir una bona cal·ligrafia?
Sí, perquè això significa que, des de molt menut, saps que hi ha coses que han de seguir una pauta, que han d’estar ben fetes, i que, si no estan ben fetes, no valen.
Éreu bon estudiant?
Era dels més espavilats. Anava a l’escola molt a gust, tenia bona relació amb la mestra, i també es devia notar l’ambient cultural de casa: era dels pocs que en tenia. Un altre record d’aquella època, i que me l’han reforçat algunes fotos, és que jo devia ser dels més ben alimentats de la colla. Estem parlant de l’any 46 i 47, i a les fotos es veu com la majoria de nanos estaven molt prims, amb les cuixes eixutes i els genolls sortint, mentre que les meues cuixetes estaven més replenes. És un record que conserve: jo treia el meu berenar, un entrepà amb formatge o amb una barreta de xocolate, i molts dels meus companys de classe se’l miraven embadalits. Això vol dir que passaven gana. Era una època dura. . . I aquest record a mi m’ha deixat una sensació, molt de fons però molt real, d’haver estat una miqueta privilegiat, de no haver estat igual que els altres. I si, a això, hi afegim que, per ambient familiar, jo era dels que parlava i escrivia millor, i entenia les coses amb més facilitat, probablement devia tindre la sensació de ser una mica especial.
L’examen d’ingrés al batxillerat degué estar xupat, doncs.
Normalment es feia als deu anys, i era un examen brutal. I no només això: al juny vaig fer l’examen d’ingrés i al setembre ja em vaig examinar de les assignatures del primer curs de batxillerat. Vaig haver d’anar a l’Institut Lluís Vives, al centre de València, i em vaig haver d’examinar de vuit o nou assignatures davant d’un tribunal, com a alumne «lliure». I després, als Escolapis, a començar el segon curs de batxillerat amb només deu anys. . .
4. El Col·legi dels Escolapis. Els amics. El pecat
Cursàreu el batxillerat al Col·legi dels Escolapis de València: el canvi degué ser important.
Sí, però jo tenia el precedent dels meus germans. Els havia acompanyat al Col·legi alguna vegada, havia conegut alguns professors. . . Era molt natural. La mare, a més, ja havia anat de menuda a l’Escola Pia d’Alzira. Per tant, anar als Escolapis era cosa de família. Hi vaig estar fins als quinze anys. I tampoc no sentia que el que m’ensenyaven fóra cap endoctrinament molt bèstia, perquè no anava en contra de res que jo sabera o pensara: era l’època, l’ambient. . . Ens ensenyaven molta religió, però la religió formava part de la meua vida familiar. Era normal. Encara que, retrospectivament, jo ara veja que tot plegat era molt encarcarat: insistien molt en les idees de control, que Déu tot ho veia, que no podies pecar. . .
Aquesta era la idea bàsica?
Sí. És que estem parlant d’una època en què es considerava que, als set anys, un nen ja era responsable moral dels seus actes i, per tant, podia fer pecats. Jo, a partir dels set anys, ja em confessava. Però no em preocupava ni em turmentava: si tocava el cul a una xiqueta, em confessava i ja està! Tot era part de la roda de la vida. Una altra cosa eren les prohibicions. Si feies alguna cosa que no es podia fer, venia el professor, capellà o no, i et clavava una bufetada. El càstig corporal era molt habitual: alguns eren més sàdics i uns altres més mesurats, però quasi tothom pegava. Però és que, si no hi havia càstig dels mestres, hi havia abús dels alumnes. Jo recorde haver vist, amb onze o dotze anys, com els professors més tous eren pujats a cavall pels alumnes. Pujats a cavall, literalment. La violència era molt present: entre els xiquets, a l’escola. . . Als companys més febles, els altres nois els feien de tot: els humiliaven, els torturaven, era una cosa horrorosa. Pareix que la violència a les aules és només un assumpte actual, que abans no n’hi havia, i això és fals.
Quan us trobàveu amb els amics, i jugàveu i parlàveu, era present la idea de pecat, teníeu en compte el que us deien els capellans?
No, ens divertíem, anàvem d’un lloc a un altre. Al contrari del que han dit altres persones, la presència de la religió, el pes del pecat, jo personalment ho recorde com una cosa molt delimitada: tenia el seu lloc, i prou. No afectava tota la resta. I el que hi podia haver de repressió entre els sexes, això s’iniciava amb la pubertat. Fins als onze o dotze anys, entre els nens de l’horta, hi havia molta llibertat quant al contacte entre els xiquets i les xiquetes. A partir d’aquella edat, però, elles ja es mostraven més retretes: es produïa un canvi, s’alçava una barrera. . . Un fet interessant és que els xiquets de ciutat eren més tancats que els de l’horta: com que tenien una vida físicament molt més restringida, i no tenien espais només per a ells, acabaven sent més tancats i reprimits que els xiquets del camp: nosaltres érem més lliures, anàvem en grup pel carrer o pels camps, xiquets i xiquetes barrejats, i ens donàvem la mà, o ens pessigàvem, o ens fregàvem dissimuladament els colzes. . . , i més coses. Quan vaig escriure Els cucs de seda, pensava en tot això.
Com eren els mestres?
La major part eren escolapis, amb sotana, com Déu mana. També n’hi havia alguns de seglars, però no recorde que foren més competents que els altres. Al col·legi, vaig aprendre molt de tot, excepte de matemàtiques. Quan jo vaig fer els catorze anys, va ser la primera vegada que es va fer la divisió entre ciències i lletres, al cinquè curs de batxillerat: abans, eren set anys comuns per a tots, tothom estudiava el mateix —llatí, matemàtiques, etc. — i a la fi feien un examen d’estat. Bé, doncs, als catorze anys, havíem de saber llatí, la prova de francès l’havíem de fer sense diccionari: vull dir que eren uns estudis seriosos, i ningú no emmalaltia, cap cervellet no es feia malbé; al contrari! L’important d’aquells estudis és que havies d’estudiar, havies de saber la lliçó, l’havies de poder explicar. . . I els que diuen que les opcions de lletres avui tenen poca clientela, haurien de saber que el 1954, el primer any que hi hagué dues opcions, nosaltres, els «de lletres» érem un grupet de cinc o sis, i els «de ciències» eren prop de cinquanta. De l’educació que vaig rebre, jo no en guarde cap record negatiu. De cap manera.
De totes maneres, creieu que l’educació que rebéreu va marcar de forma clara i persistent la vostra generació?
Sí. Jo crec que la gran majoria de gent que va estudiar en aquella època va assimilar, d’una manera o altra, la ideologia tradicional que els transmetien. Estic segur que un tant per cent molt elevat dels meus companys d’estudi avui són votants de la dreta. Pensa que, quan després arribàrem a la Universitat, els que vàrem tindre una actitud contestatària i antirègim érem una minoria ínfima, i els altres se’n fotien. Els que estudiaren el batxillerat després de l’any seixanta, ja no: l’època havia canviat.
5. La mort
