experiències a les quals sotmetem els animals són cruels: amb freqüència, acaben amb el sacrifici de l’animal, i això es produeix no unes quantes vegades l’any, sinó probablement mils de milions de vegades. Es pot justificar aquest tremend holocaust?
Comencem per comentar que la utilització dels animals al laboratori sol obeir a quatre finalitats:
a) Per una banda, tenim la investigació anomenada bàsica, açò és, aquella que es realitza per anar coneixent amb més i més precisió quina és l’organització i el funcionament de la vida, és a dir, arribar a albirar de quina forma estem construïts i quins són els mecanismes que ens permeten estar vius. La informació obtinguda en aquests estudis fa progressar la ciència biològica.
b) Per una altra banda, tenim la investigació aplicada, que cerca una utilització pràctica dels coneixements descoberts per la investigació bàsica. La principal aplicació es troba en la investigació biomèdica, és a dir, en el fet de desenvolupar noves medicines o tècniques sanitàries. L’objectiu és, doncs, vèncer les malalties, alleugerir els seus símptomes, evitar les morts prematures, instaurar noves tècniques quirúrgiques, aplicar pròtesis adequades a deficiències corporals, prevenir les epidèmies, tractar els animals de companyia o els de granja, progressar en la cria d’aquests (de gran redundància econòmica)...
c) L’ús dels animals de laboratori produeix, a més a més, un benefici en la docència: els nous científics es preparen per a practicar les delicades tècniques biològiques que hauran d’emprar al llarg dels seus treballs d’investigació, i també s’entrenen en la pràctica de la cirurgia.
d) S’ha d’afegir una raó que molt poques vegades es té en compte, però que, al meu parer, resulta fonamental i definitiva. Ja hem comentat que la singularitat de l’espècie humana respecte a la resta dels éssers vius és, sens dubte, la seua major capacitat de raciocini. És obvi que l’ésser humà és, fins on sabem, l’únic espectador de l’Univers. I per això gaudim del privilegi de formular-nos el que s’ha convingut a anomenar les grans preguntes: què és l’Univers?; d’on ha eixit?; com està constituït?; què són els astres?; per què es mouen?; com es mantenen?... I n’hi ha unes altres més pròximes a nosaltres: què és la humanitat?; té algun sentit o finalitat?; de qui provenim?... Algunes d’aquestes preguntes les anem desentranyant per mitjà de la investigació, però moltes altres estan encara per descobrir: en què consisteix la vida?; com funcionem els éssers vius?; quin és el paper de l’ésser humà?; què significa que siguem, fins on sabem, els únics espectadors d’aquest immens teatre del Cosmos?...
Si estem dotats per la natura per a fer-nos aquestes preguntes i moltes altres, podem deduir que una de les funcions de l’ésser humà en aquest Univers és anar resolent totes les qüestions que estiguen al seu abast. En una paraula, la dedicació i el desenvolupament de les ciències és el tret propi i específic de la nostra condició d’éssers vius. I un dels arcans que ens toca més de prop és, precisament, el del fenomen de la vida.
La curiositat científica és constitutiva de la humanitat i, per tant, la investigació és una necessitat de la nostra configuració humana. En conseqüència, sabent que per als estudis biològics són ineludiblement imprescindibles els éssers vius, i amb el benentès que, per a tals estudis, no s’han d’utilitzar els mateixos humans, no resta altra solució que la utilització d’uns altres animals, tal com s’ha fet al llarg de tota la història.
És cert que, per augmentar la sensibilització dels científics respecte als animals de laboratori, va tenir importància la pressió de les associacions antiviviseccionistes, protectores d’animals, que començaren a formar-se en distintes nacions, sobretot a Anglaterra. Aquestes van transmetre a amplis sectors de la societat una posició contrària a l’experimentació amb animals, de vegades amb accions extremes i contraproduents per la seua radicalitat. En aquella època, en qualsevol cas, tenien més arguments que en l’actualitat, atès que no es disposava encara d’anestèsics vàlids: les disseccions practicades en els animals es feien in vivo: d’ací el nom de vivisecció.
La comunitat científica, d’una manera o una altra, es preocupà seriosament de modificar, en la mesura de les seues possibilitats, les pràctiques dutes a terme als laboratoris. De fet, es convocà un congrés d’investigadors amb la finalitat d’adoptar les limitacions necessàries en l’experimentació animal per a ajustar-la a criteris ètics. El col·lectiu de científics anomenat Universities Federation for Animal Welfare (ufaw) es reuní el 1957 amb la intenció d’afrontar el tema. Com a resultat, el congrés encomanà als doctors W. M. S. Russell i R. L. Burch que recollissen i elaboressen les conclusions i les oferissen en forma de publicació. Al cap de dos anys aparegué el llibre The Principles of Human Experimental Technique, signat per aquests autors, en el qual s’estableix com a norma bàsica la que es coneix en l’actualitat com la regla de les 3 erres (nom degut, simplement, al fet que les tres paraules de les normes proposades comencen per la lletra r).
– Reemplaçament de l’experimentació, sempre que es puga, per tècniques que prescindesquen dels animals: assaigs in vitro, audiovisuals, programes informàtics, maquetes, estudis in silico (açò és: en pantalla d’ordinador)...
– Reducció del nombre d’experiències, del nombre de lots d’animals per experiència i del nombre d’animals per lot. Açò pot representar una enorme disminució del nombre total d’éssers vius utilitzats.
– Refinament: consisteix a modificar les condicions de l’experiència per evitar, tant com siga possible, el patiment de l’animal. D’altra banda, el refinament ha donat lloc a plantejar experiències de tal forma que permeten obtenir major informació, la qual cosa suposa de fet reduir el nombre d’experiències necessàries.
En el moment en què els autors proposaren el «reemplaçament», aquest no era una solució fàcil, atès que es disposaven de poques metodologies que evitassen l’ús d’éssers vius. Avui, no obstant això, aquesta possibilitat ha fet un gran pas: el treball in vitro als laboratoris s’ha estès de tal manera que no sols substitueix els animals, sinó que sol ser molt més ràpid, menys costós i té l’enorme avantatge que, amb aquestes tècniques, es poden obtenir resultats i informacions que serien molt difícils o impossibles d’aconseguir amb l’ús d’animals.
La reducció fou, clarament, l’objectiu principal dels congressistes en la reunió abans esmentada. No obstant això, en molts casos, aquesta solució no és fàcil d’adoptar. Per exemple, no és convenient reduir el nombre de lots d’animals: sempre és necessari un lot «blanc» (que no rep el tractament), diversos lots que reben una succió de dosis del producte a estudiar (per poder quantificar-ne els resultats), i sempre és necessari un lot de substància patró, per comparar. El que sí que s’ha pogut fer és reduir el nombre d’animals per lot: avui disposem de tècniques estadístiques que ens proporcionen el nombre mínim d’animals necessari per a obtenir un resultat estadísticament significatiu.
A més a més, avui s’usen animals que provenen de centres de cria especialitzats i que, per això, tenen genomes molt pareguts, la qual cosa redueix la dispersió interindividual dels animals tractats i fa que aquest nombre mínim necessari siga menor que en el cas de tenir animals amb genomes notablement diferents.
El terme refinament aplicat al tema de la utilització d’animals de laboratori té, al meu entendre, dos sentits. Per una banda, es refereix a millorar les condicions en què l’animal és objecte d’experimentació per disminuir o suprimir el seu patiment. En l’actualitat disposem de la possibilitat d’administrar als animals, abans de l’experiència, una sèrie de medicaments (anestèsics locals o generals, ansiolítics o neurolèptics per a tranquil·litzar-los...) amb la finalitat que no patesquen. És evident que, en aquests casos, cal assegurar-se que el tractament previ no interfereix en les substàncies objecte d’estudi.
Per
