2.1 Anales de la Universidad de Valencia (1950-51)
CAPÍTOL VII. LA CULTURA ENTRE 1940 I 1960
2. Valencianisme en la Guerra Civil i en la primera dècada del franquisme
3. El Sindicato Español Universitario (SEU)
4. El teatre a la Universitat de València (1939-1960)
5. El sorgiment de l’oposició política universitària al franquisme
6. La pèrdua de protagonisme del SEU
CAPÍTOL VIII. LA CULTURA A PARTIR DELS ANYS SEIXANTA
1. Els espais impulsors i acollidors de cultura a la ciutat de València
2. Les primeres estades a l’estranger: un tren cap a l’obertura cultural
3. Un incipient valencianisme polític universitari
4. La cultura al si de la Universitat de València: els departaments d’activitats culturals i altres iniciatives (1965-1970)
5. El teatre universitari (1960-1985)
EPÍLEG. LA PROGRESSIVA DEMOCRATITZACIÓ DE LA CULTURA (1980-1985)
PRÒLEG
LA FUNCIÓ CULTURAL DE LA UNIVERSITAT I LA DEMOCRÀCIA
El dia 1 d’agost de 1924, en la secció de «Libros», el diari El Pueblo publicava un article titulat «Anales de la Universidad de Valencia. La Universidad contra la indiferencia ambiente». El signava Artur Perucho, aleshores un jove periodista de 22 anys, que havia estudiat Dret, però que va ser seduït pel compromís amb la professió periodística i la vocació política i nacionalista.
L’article començava amb el paràgraf següent:
De cuantos trabajos realiza la Universidad de Valencia para hacer una obra seria de culturización y ser efectivamente el cerebro de la ciudad, hay tres que sobresalen notablemente: las conferencias de ampliación universitaria, el instituto de Idiomas y la publicación de los Anales.
D’aquests tres treballs, i de molts altres, se’n parla detalladament en el volum dedicat a la història de la missió cultural de la Universitat de València que el lector té ara a les mans. És resultat d’un encàrrec fet pel Vicerectorat de Cultura i Esport a José Garcelán, qui s’ha dedicat amb entusiasme i rigor a buscar totes les notícies aparegudes en qualsevol document històric sobre aquesta dimensió de la vida universitària que encara és poc coneguda.
Amb la publicació tant d’aquest volum com del dedicat a l’etapa més contemporània de la missió cultural –escrit per Irene Liberia–, el Vicerectorat ha tractat de mostrar que som hereus d’una dilatada tradició d’activitat cultural i que en el present hem de sentir-nos honrats d’aquesta herència i hem de tractar d’adaptar-la a la nostra època, d’enriquir-la i de millorar-la.
En aquell temps, a més, aquesta funció cultural no s’havia institucionalitzat en lleis i estatuts ni s’havia plasmat en vicerectorats, òrgans i centres. Hui comptem amb molta més legitimitat i més recursos, i la nostra responsabilitat també és més gran. La missió cultural –ho van deixar clar l’LRU i les lleis i decrets posteriors–, després de la docència i la recerca, és la tercera missió o funció de la Universitat. Amb ella, la Universitat es fa veritablement democràtica, com deia Artur Perucho en l’article citat.
Vull tancar amb les seues paraules aquesta introducció al primer volum dedicat a la història de la funció cultural de la Universitat de València. I amb elles vull també mostrar el meu agraïment, en primer lloc, a José Garcelán i Irene Liberia, que han escorcollat en la memòria per a narrar-nos el nostre passat. Però, sobretot, el nostre agraïment ha de dirigir-se als qui han escrit aquesta història –estudiantat, professorat, personal d’administració, ciutadans i ciutadanes, gent del carrer– amb la seua dedicació i el seu compromís.
Las puertas de la Universidad –afirmava Perucho– no deben permanecer cerradas para nadie; la Universidad debe, no sólo dejar que todos entren en su recinto, sino salir ella a la calle, si acaso la gente de la calle no acude a ella.
Això és el que mostra que som una institució democràtica: que volem i procurem que el coneixement i el saber siguen oberts i pertanyen a tota la societat.
ANTONIO ARIÑO VILLARROYA
Vicerector de Cultura i Esport de la Universitat de València Juny de 2020
INTRODUCCIÓ
La Universitat de València s’ha constituït, al llarg del temps, com un dels espais més importants de creació i recepció de cultura de la ciutat. Com a llar d’eminències, d’intellectuals i de professionals, ha sigut un lloc fonamental per al progrés econòmic, polític i social, que ha aportat noves perspectives, noves interpretacions i nous avanços tecnològics i científics. Al mateix temps, els joves han passat pels seus edificis per formar-se, per aprendre, per rebre aquest llegat en forma d’educació i també per ser agents de transformació i de canvi, conjugant les seues inquietuds i els seus interessos generacionals amb el que la Universitat els proporcionava.
Amb aquest llibre he volgut contar el que ha estat la projecció cultural d’aquesta casa al llarg del segle XX o, més concretament, des de l’aparició de les primeres associacions d’estudiants de la segona meitat del dinou fins l’aprovació dels Estatuts, l’any 1985, que suposen la democratització de la Universitat de València. L’objectiu és que el lector puga disposar d’una síntesi de totes aquelles societats, activitats, actes, conferències... que s’han desenvolupat durant gairebé un segle en aquesta institució.
Per fer-ho, m’he basat fonamentalment en tots aquells investigadors que s’han dedicat a estudiar una part de la història de la Universitat en el període, com Germán Perales Birlanga, amb el seu llibre sobre el moviment estudiantil des de finals del XIX fins a la Segona República; María Fernanda Mancebo, amb les seues investigacions dels anys vint i trenta del segle XX; o Sergio Rodríguez Tejada, qui en la tesi va traçar amb gran detall l’oposició universitària al franquisme. A ells, i a la resta d’autors, des d’ací el meu agraïment per les seues investigacions, que ens ajuden a comprendre millor, des de la perspectiva universitària, períodes de la història contemporània. També he volgut tenir en compte el que recullen l’antologia de l’almanac del diari Las Provincias, els Anales de la Universidad de Valencia i algunes revistes d’estudiants i de la institució, per tractar d’aportar modestament alguna dada que he considerat d’interès. Finalment, he entrevistat algunes persones, protagonistes
