que aquesta no és, ni ho pretén ser, cap investigació on es puguen trobar noves dades o noves perspectives sobre la Universitat de València. És, més bé, una revisió bibliogràfica d’allò que s’ha escrit sobre la història d’aquesta institució valenciana, des d’un punt de vista concret, per elaborar un relat que narre l’aspecte essencialment cultural. És, en definitiva, una història de la cultura a la Universitat que ha considerat tant la vessant institucional (des de dalt, diríem) com la vessant estudiantil (des de baix), en totes les direccions.
En el capítol que inicia el llibre he ressenyat totes aquelles societats i associacions culturals, de caràcter inestable i breu, que van començar a sorgir a les últimes dècades del segle XIX i que mostren com l’estudiantat va aprofitar l’oportunitat que donava l’espai universitari per dinamitzar aquella cultura que les classes acadèmiques no li aportaven. El segon capítol se centra en les iniciatives impulsades des de la institució a partir del canvi de segle, fonamentalment arran de la celebració del quart centenari de la fundació de la Universitat de València. En el següent, recuperem el camí iniciat amb les associacions per parlar del seu paper en els primers trenta anys del segle XX, i la influència que tingueren en la Universitat.
Els capítols quart i cinquè s’endinsen en la cultura desenvolupada durant la Segona República i en la Guerra Civil, en la qual la ciutat de València fou capital del malmès govern. Aquest període representa el primer intent seriós de generar una democratització de la cultura des de la Universitat, de portar allò que s’aprenia i s’ensenyava més enllà dels seus murs. No va durar molt de temps. Els capítols sisè i setè mostren el rotund canvi que imposà el franquisme en la cultura i en el paper de la universitat. El nacionalcatolicisme i el feixisme impregnaven i quasi monopolitzaven totes les activitats impulsades per la institució. Quasi, perquè també hi havia, com podreu veure al capítol setè, algunes escletxes que permeteren mantenir entre l’estudiantat i la Universitat una certa sàvia cultural, que començarà a estendre’s als anys seixanta.
Així, al capítol vuitè he volgut mostrar com s’establí, al llarg de la dita dècada, un ambient que permeté una progressiva activitat cultural, no només al si de la Universitat de València, sinó també a la ciutat. Aquest creixement, molt lligat a l’oposició al franquisme i al desig de llibertat de la ciutadania, amagava un rerefons polític, que va eixir a la superfície ja als setanta. Efectivament, tot el magma cultural de la dècada dels seixanta va acabar cedint terreny a una política explícita que monopolitzà l’espai universitari, almenys fins la mort del dictador. Per això, el llibre acaba amb un capítol dedicat al que va significar la transició a la democràcia i, més concretament, el que va ocórrer entre l’aprovació de la Constitució i la dels Estatuts de la Universitat de València, ja en 1985. És gairebé un lustre d’activitats culturals que simbolitzen i representen una progressiva democratització, ja que una gran part de les iniciatives estava en mans, com a finals del XIX, de l’estudiantat.
Aquest no ha sigut un treball fàcil. Hi ha molta gent a qui dec unes paraules d’agraïment. En primer lloc, a Antonio Ariño per haver-me donat l’oportunitat de desenvolupar aquesta tasca. Als meus professors, sense els quals no seria qui sóc avui, molt especialment a Ferran Archilés i a Marc Baldó. No tindré mai prou paraules d’agraïment per a ells. A tot l’equip de La Nau, que m’ha ajudat en les necessitats materials que he tingut (Aránzazu Torrecillas, Lucía García, David Sánchez, Irene Liberia, Norberto Piqueras, María Trigo, Rosa Puchades...), així com també a l’arxivera de la Universitat, Irene Manclús, a Raquel Fuertes Redón, de Valencia Fruits, i a María José Serrano. A Ferranda Martí, del Servei d’Informació i Dinamització (Sedi) de la Universitat de València, per haver fet memòria (i per molt més), i a Evarist Caselles, Rafael Company, Vicent Martínez i Francisco Morales pel seu valuós testimoni. Moltes gràcies.
CAPÍTOL I
ANTECEDENTS
1. LA UNIVERSITAT CENTENÀRIA
Uns dels edificis centrals per al foment de la cultura a les ciutats han estat les universitats. Ací, tant des de l’àmbit institucional com per iniciativa dels estudiants, s’han tractat de desenvolupar activitats que connectaren l’acadèmia amb la societat, i així poder debatre, ampliar i difondre el coneixement que s’hi impartia i s’hi aprenia. La Universitat de València, que depassa ja els 520 anys d’història, ha estat un dels nuclis principals de producció cultural i un espai d’atenció a les inquietuds d’estudiants i ciutadans. La cultura, cal crear-la en una doble direcció: tant perquè existisca, com també perquè puga ser consumida i apreciada. La Universitat de València, situada fins fa no molt al carrer de la Nau, ha contribuït a ambdues coses, fins i tot des d’abans de l’aparició de la societat de masses i de la cultura entesa en el significat actual.
Una de les primeres notícies de les activitats culturals d’aquest centre ens la ofereix el doctor en Dret Civil i Canònic, Francisco de Vilanova y Pizcueta, en la seua Historia de la Universidad Literaria de Valencia, publicada el 1903 amb motiu dels quatre-cents anys de la institució. Aquest llibre ens parla de les sabatines: uns debats, dinamitzats per la mateixa llei universitària, que es desenvolupaven els dissabtes a les classes del centre entre l’estudiantat.
Segons aquest acadèmic, en els Estatuts fundacionals de la Universitat de València, de 1499, «no sols es permetia als estudiants disputar á lur voluntad en ses cambres é en publich, sinó que se’ls manava que en les hores d’oci feren exercici de disputa, i s’ordenava al rector que tots els dissabtes obligara les facultats, alternativament, a mantenir aquestes discussions dintre de les aules». En aquests actes, que s’anomenaven Sabatinas o Reparaciones per distingir-les de les Conclusiones públicas y solemnes o Actos literarios, es manifestaven les diverses escoles que compartien entre si el domini teològic i filosòfic.
De tanta importància es consideraven aquests debats que els jurats van decidir prolongar temporalment el càrrec de rector de Bernat Alcalà perquè havia «fet tenir cascun disapte, Sabatines ó Disputes». De fet, els Estatuts de 1561 establien que totes les facultats havien de celebrar amb freqüència sabatines, una mostra de l’afany de la institució per fomentar el coneixement de la cultura contemporània dels estudiants que es formaven entre els seus murs (Vilanova y Pizcueta, 1903: 45).
També és ben antiga la cultura festiva. Al llarg dels segles XVII i XVIII es desenvolupaven commemoracions en dates assenyalades, vinculades fonamentalment a festivitats religioses. Tal com han explicat Mariano Peset i Javier Palao (1999: 49), els Estatuts de 1733 ja establien els dies sants o feriats, en els quals la Universitat convidava les autoritats de la ciutat. Entre totes aquestes festes destaca l’exaltació de la Immaculada Concepció, que era la patrona de la Universitat des de la seua fundació. Tots els anys es feia una processó amb una imatge seua que es conservava al monestir de la Trinitat, amb l’acompanyament del rector, dels professors i dels graduats.
El 6 de desembre de 1661, el papa Alexandre VII va publicar una butlla en què reafirmava la doctrina i el culte de la Immaculada Concepció. Felip IV, l’any següent, va voler celebrar aquesta publicació durant el període de festes de carnestoltes (potser per cristianitzar la festa, segons la interpretació de Peset i Palao). Cal destacar, com assenyala Pilar Pedraza, que la festivitat del carnaval havia estat prohibida a València el 1627, i posteriorment fou suprimida per Felip V. En l’època de què parlem, no obstant això, se celebrava un carnaval universitari, però sempre amb permís de les autoritats governatives.
Fet i fet, malgrat la prohibició general, es va autoritzar als estudiats una mascarada amb motiu del carnestoltes perquè «entretenidos en la diversidad de trajes, galas, remedos, invenciones graves y ridículas, se eviten otras licenciosas contingencias», tal com explica el cronista Valda, citat per Pedraza (1982: 70-71). Cal tenir en compte també que, en les Constitucions de l’Estudi General de 1655, quedaven prohibides als universitaris,
