elaborades pels socis i exposades a discussió i rèplica («Influencia del Cristianismo en el estado social de la mujer», de Climent Martí; «Condiciones de los fenómenos de vida», per Adolfo Cervera, o «Historia y civilización griega hasta Tito de Macedonia», per Juan Reig Flores). Finalment, també celebraven sessions solemnes, actes d’inauguració i homenatges a la memòria d’homes notables, com el dedicat al poeta i dramaturg Bretón de los Herreros, durant el curs 1873-74; les reunions per a la celebració de la festa cívica del dos de maig del curs 1874-75, o l’homenatge funerari a Enrique Escrig i González i Fausto Agost, al curs 1875-76. També se celebrà una sessió solemne per la presència del pintor austríac Christian Sieber, i una altra per honrar el poeta Juan Arolas. A més a més, també desenvolupaven altres activitats, com la celebració de certàmens literaris, l’organització d’acadèmies de preparació de Matemàtiques, Física, Química i Història Natural per als alumnes universitaris, i classes de repàs, impartides pels socis, de Llatí, Geografia, Història, Retòrica, Poètica i Psicologia Lògica i Ètica, adreçades a alumnes de batxillerat.
L’associació estava plenament admesa en la societat de la ciutat. Va participar, convidada per l’Ajuntament, en els actes cívics per la victòria sobre les tropes carlistes i en els actes del VI Centenari de la mort del rei Jaume I, i fou inclosa en la comissió organitzadora per a l’estiu de 1876. Tanmateix, malgrat el creixement experimentat per la societat, pel maig de 1876 la seua activitat es va esvair. L’última notícia correspon a la dimissió del president (Vicente Boix) i la dels dos vicepresidents. Les causes no estan clares, però Perales intueix que, probablement, es va deure a la dispersió de la generació universitària que la va fundar, la qual va anar llicenciant-se i construint la seua vida al marge d’aquelles activitats. En tot cas, si els fundadors del Liceo havien apostat per una societat literària que reunira els estudiants dels diferents centres, el seu sistema no va ser continuat per les successives generacions d’alumnes, que optaren per un model d’associacions científiques i monodisciplinars (Perales, 2009: 17-21).
De fet, el període que va ocupar el primer govern conservador de la Restauració monàrquica (1875-1880) es va caracteritzar per una clara desorganització i manca d’iniciatives associatives per part dels estudiants de la Universitat de València. El moment de rígid control polític i social, a més de la repressió que va acabar amb la llibertat d’ensenyament, no era d’allò més idoni per a la constitució d’associacions de caràcter estudiantil (Sánchez Santiró, 1998: 242). Però, tot i això, aquest ambient va propiciar la constitució d’un altre tipus de grupuscles universitaris: les societats acadèmiques.
Entre 1875 i 1886 es van desenvolupar setze associacions estudiantils que, contràriament a l’experiència del Liceo, eren monodisciplinars i de caràcter acadèmic. En aquestes agrupacions els estudiants es dedicaven a repassar els coneixements impartits en les aules i a ampliar-los, per la qual cosa estaven separats per especialitats i no hi havia unificació (Perales, 2009: 21).
Aquestes associacions (Sociedad del Estudio del Derecho, Sociedad Jurídica, Sociedad Escolar Médica, Academia de Legislación y Jurisprudencia, Centro Médico Escolar, Amistad Escolar Médica, Unión Escolar Científica, Centro Jurídico, Fénix Jurídico, Centro Legista de la Academia de la Juventud Católica, Nudo Vital Estudiantil, Sección Científico-Literaria, Juventud Médico Legista...) es desfeien i es fonien, però mai es van caracteritzar per una activitat continuada en el temps. Sí que trobem en la premsa alguns testimonis de les seues activitats. Per exemple, de l’Academia de Legislación y Jurisprudencia, al desembre de 1880, s’assenyala que «abrió con brillantez sus sesiones leyendo su digno presidente don Antonio Rafael Messa un discurso sobre los diferentes fueros civiles que hay aún en España, que han aplaudido mucho los jurisconsultos».4
Tot i això, són un indicador de l’interès dels estudiants d’organitzar-se i aprofitar les eines que l’aprenentatge universitari els oferia per ampliar els seus coneixements i compartir-los, almenys amb els companys. Anem, ara, a veure-les amb una mica de deteniment.
2.5 LES ACADÈMIES
Els nous estudiants de la Restauració monàrquica van relegar el cultiu de les arts poètiques i musicals per dedicar-se a l’aprofundiment dels seus sabers científics i acadèmics. Volien repassar els coneixements impartits a les aules i a ampliar-los, així com també donar un sentit pràctic als ensenyaments teòrics de la docència oficial. Aquesta perspectiva d’organització va tenir conseqüències lògiques en les característiques de les societats que, contràriament a les del període anterior, estaven classificades per especialitats, per branques de coneixement, per disciplines o, senzillament, per carreres.
Així, cap al 1880, a les acaballes del primer període de govern de Cánovas i del partit conservador, tornem a veure l’aparició d’un moviment estudiantil a partir del model organitzatiu dels ateneus: societats caracteritzades per la primacia de les qüestions acadèmiques, l’objectiu de les quals seria complementar la instrucció rebuda al centre universitari amb el propòsit de preparar millor l’estudiant de cara a l’exercici de la professió; convivència en la societat de professors i estudiants, tant en les activitats com en els càrrecs directius; i un marcat neutralisme en matèria política i religiosa. Aquests grups tindran una vida erràtica, amb oscil·lacions d’activitat i èxit (Sánchez Santiró, 1998: 242).
La primera d’aquestes societats fou la Sociedad del Estudio del Derecho, que té els seus orígens en el període republicà, conformada per membres dels diversos cursos de la Facultat de Dret. Al principi, la seua activitat es limitava a facilitar l’estudi de cada assignatura, il·lustrant per mitjà de discursos els punts més complexos i ampliant els coneixements, celebrant sessions teòriques i pràctiques. Dintre d’aquesta societat van aparèixer algunes seccions que desdibuixaven els objectius inicials, com una de Literatura i una altra d’Història, i quedà així dividida en tres branques: Dret, Literatura i Història. Perales relaciona aquest creixement amb les presidències honorífiques d’Antonio Rodríguez de Cepeda i d’Emilio Borso, i afirma que la societat es va assentar sòlidament en el panorama cultural de la ciutat participant en actes i activitats que ja no estaven vinculats al món de les lleis. Tanmateix, sembla que les controvèrsies sobre l’excés o la carència de llibertat que es promovien al si de la societat en van provocar la dissolució el curs 1878-79 –l’última reunió data del 19 de novembre de 1878 (Perales, 2009: 22-24).
Els estudiants de Medicina també van fundar una agrupació pròpia, el 4 de febrer de 1877: la Sociedad Escolar Médica, que nasqué sota l’estímul del degà de la Facultat de Medicina, Francisco Navarro, i que ocupava els locals de la Real Sociedad Económica de Amigos del País. Els membres pertanyien a cursos avançats de la carrera i es reunien cada dimarts i cada divendres per realitzar dos tipus d’exercicis, teòrics i pràctics, en locals cedits per la Universitat. Aquesta agrupació va créixer en quantitat ràpidament i l’èxit la va mantenir viva al llarg de gairebé vint anys –una extraordinària longevitat en el món de les associacions estudiantils vuitcentistes–, amb la participació de membres destacats, com Gómez Ferrer. Va prefigurar, en certa mesura, part de la tasca d’extensió universitària, amb conferències obertes al públic sobre oncologia, medicina legal, tuberculosi, malalties del cor... Tot i això, l’última notícia de la seua activitat data del 1895 (encara que es recuperarà posteriorment) (Sánchez Santiró, 1998: 242-243; Perales, 2009: 25-27).
Aquestes dues societats, malgrat els seus interessos fonamentalment acadèmics, també participaven activament en la publicació de l’Ateneo-Casino Obrero, Valencia Ilustrada, tant escrivint articles o quartilles com difonent-hi les activitats que anaven a dinamitzar als seus espais. Aquest setmanari, que va començar a publicar-se el 6 de maig de 1877, tenia un nivell cultural important, amb articles relacionats amb la qüestió social, que començava a ser candent (per exemple: «El trabajo de la mujer y del niño en los talleres»).5 Felix Pizcueta, Constantí
