coses. Els escolars van assajar nous tipus d’organització que superaren el marc ateneista, crearen organitzacions reivindicatives i es van polititzar. A més, es volia apostar per un nou tipus d’organització escolar amb fins culturals, socials i reivindicatius. Altamira, just en 1898, aprofità la tribuna en un congrés d’hispanistes, portuguesos i americans per reclamar un nou tipus d’associació escolar: havien de ser unitàries (sense distincions de facultats), havien de prescindir del caràcter polític i religiós, havien de dedicar-se a les reivindicacions i millores acadèmiques, i al conreu espiritual i esportiu dels seus membres, a exercir una acció social benèfica i solidària amb la classe obrera... i aquest fou l’origen teòric de l’articulació de la Unión Escolar (a Madrid, cap a 1900), que s’organitzà per defensar els interessos de la «classe escolar» des d’una suposada neutralitat ideològica (Baldó, Mancebo, Sánchez Santiró i Blasco, 2000: 101).
Sánchez Santiró considera aquesta Unión Escolar un dels primers brots d’associacionisme estudiantil reivindicatiu del segle XX. Aquesta associació complia tots els requisits que, segons Rafael Altamira, havia de defensar una associació escolar: incloïa estudiants d’universitat i d’institut, no feia separacions per graus ni facultats, mantenia un continu i difícil apoliticisme i aconfessionalisme i, a més, defensava els interessos comuns. Els dos lemes que sovint intitulaven i acomiadaven els seus escrits i cartes («Unión escolar» i «Salud y Unión») són dos exemples d’eslògans aglutinadors, que tractaven de superar les tradicionals separacions entre centres i nivells, així com també l’absència d’una tradició associativa de tipus general (Sánchez Santiró, 1998: 254-255; Perales, 2009: 43-44).
2.7 L’ACADEMIA DE LA JUVENTUD CATÓLICA
Una altra societat que també va perdre prompte el caràcter universitari fou l’Academia Científico Literaria de la Juventud Católica, creada el 26 de febrer de 1871. El seu sorgiment s’emmarca dintre d’un moviment general de l’església per recuperar influència i mantenir el seu estatus social. Des d’un principi va ser molt activa i va desenvolupar la seua tasca en dos grans focus: d’una banda, una sèrie de conferències per a la classe obrera, impartides per joves universitaris i d’una altra, la realització de vetllades destinades als seus membres i al públic convidat. Sánchez Santiró (1998: 235-237) ha sintetitzat una d’aquestes tertúlies, celebrada el setembre de 1871, on hi va haver tres discursos: un de Mata Sanchis, en què exposava que «sin religión ni Dios no hay gobierno posible», un altre de Martínez Torrejón, i, per acabar, un de Chaumel, qui va afirmar: «quítese en España el catolicismo y España perderá lo que le queda de su grandeza [...]. Lo mismo se cobija el catolicismo bajo el manto de la monarquía, que bajo la sombra de la república [...] esto tan solo es la forma de gobierno, lo que importa es que la esencia sea católica» (Sánchez Santiró, 1998: 237). Heus ací, doncs, l’orientació i l’integrisme d’aquesta acadèmia catòlica. Les seues activitats, tanmateix, foren prohibides amb la proclamació de la Primera República, a principis de 1873.
No obstant això, es va recuperar al mes de febrer de l’any 1880, com una escissió de l’Ateneo. Alguns dels membres, menys progressistes, consideraven que en aquest «se hablaba de todo lo divino y lo humano con marcadísima tendencia revolucionaria» (citat per Perales, 2009: 54). Aquesta reaparició de l’Academia de la Juventud Católica estava inspirada en les directrius del papa Lleó XIII (1878-1903) per a recuperar i defensar els interessos de l’Església, així com també d’aconseguir la unitat dels catòlics. Las Províncias recull el fet i assenyala que
la animación literaria y artística fue grande en estos meses de invierno. Los centros ya creados aumentáronse con el restablecimiento de la Academia de la Juventud Católica, que eligió por presidente al catedrático de la Facultad de Derecho, doctor don José María Llopis. El señor arzobispo honró con su presencia y su palabra la sesión inaugural.7
Al desembre següent també es destaca que «ha celebrado también su certamen anual, con gran brillantez y distinguida concurrencia, la Academia de la Juventud Católica».8 Pel que sembla, era l’acadèmia amb més dinamisme a principis dels anys vuitanta: «entre las sociedades literarias, distinguíase por la animación de sus sesiones la Academia de la Juventud Católica», i fins i tot cap a l’abril de 1884 podem llegir que «en los círculos literarios no reinaba la animación propia de este período del año, porque el Ateneo y Lo Rat Penat ocupábanse en el cambio de domicilio: solamente la Academia de la Juventud Católica trabajaba activa y fructuosamente».9
Aquesta associació, en la publicació que editava (Boletín-Revista de la Juventud Católica de Valencia), mostrava la seua predilecció pel món de la universitat, en un intent de recristianitzar la ciència, amb articles com «No hay incompatibilidad entre la ciencia y la religión» o «La restauración en Cristo de la ciencia, es el ideal de la Juventud Católica». Es dividia en distintes seccions: estudis teològics, literaris, de ciències socials i de ciències naturals, en les quals participaven diversos catedràtics, professors i estudiants de la Universitat de València (José Machí, José Creus, Constantino Emo Gibertó, Felipe Farinós, Vicente Guillén o Miguel Marzal), encara que a les acaballes de segle només era un centre dedicat a la literatura, a la teologia, als actes socials i a reunions del conservadorisme metropolità de València.
Tot i això, a través de la premsa podem detectar com molts professors de la Universitat de València participaven en els seus actes, sobretot en les obertures de curs, que se celebraven el mateix mes que a l’Estudi General. Per exemple, a l’octubre de 1881 va pronunciar el discurs inaugural el catedràtic José María Llopis, que parlà de la harmonia entre raó i fe, i en 1885 en fou l’encarregat el doctor en Medicina Eduardo Moreno y Caballero, que va dissertar sobre «les doctrines numèriques i la secta espiritista». Aquell any, de fet, segons Las Provincias, «dicha Academia quiso fundar una facultad de Filosofía y Letras, aprovechando los beneficios concedidos a la enseñanza libre por el Real decreto del señor Pidal, y llegó a establecerla bajo la dirección del doctor don Francisco Caballero Infante; pero el cambio político que a poco sobrevino, hizo que se contuviera la afluencia de alumnos». En 1889 parlà en el discurs d’obertura el professor de Medicina Enrique Slocker, que va tractar les causes morals com a productores de malalties i, per posar un últim exemple, en 1898 va llegir el discurs d’obertura d’aquesta societat el catedràtic de la Facultat de Filosofia i Lletres, Fermín Vilarroya, que va defensar «la urgencia de restaurar la enseñanza de las lenguas clásicas para evitar la decadencia de las buenas letras».10
Aquesta no era una societat nascuda a les aules universitàries ni de la iniciativa dels estudiants, encara que hi participaven. Ni tan sols era la condició escolar la que unificava els socis i membres, sinó les seues conviccions catòliques. A més, les activitats tampoc estaven orientades a l’aprofundiment dels estudis ni a complementar amb sessions pràctiques allò après. El fi declarat de la societat era «la edificación e instrucción religiosa de los socios y la propaganda del catolicismo», mitjançant «la celebración y asistencia actos religiosos, cátedras, formación de secciones especiales, biblioteca, prensa y demás medios legales que se acuerden» (Perales, 2009: 55).
Però amb el temps, les activitats que oferia als universitaris van anar ampliant-se i, amb l’objectiu d’estendre i vigilar el catolicisme de la joventut valenciana, va crear el curs 1885-86 una casa pensió per als estudiants de la facultat. Una altra iniciativa fou l’obertura d’una facultat lliure assimilada de Filosofia i Lletres, on es cursarien tant les assignatures del preparatori de Dret com la llicenciatura de Filosofia i Lletres, encara que la seua activitat fou breu. Finalment, cal ressenyar que també va fer un certamen i vetllada literària amb motiu del centenari del descobriment d’Amèrica, que va guanyar l’estudiant de Dret Juan Bautista Pastor y Aicart (Sánchez Santiró, 1998:
