un projecte d’estatuts, durant els mesos de juny i juliol de 1919. El projecte, que deixava el control de la Universitat en mans exclusivament dels catedràtics vitalicis, fou aprovat pel Claustre ordinari, en sessions del 25 del juliol al 5 d’agost, i tramés a Madrid, per a l’aprovació del Govern, la qual es produí dos anys més tard, el 9 de setembre de 1921 (Guia, 2001: 18). Per destacar un dels elements, el punt cinc arreplegava la idea que les associacions d’estudiants havien de tractar de mantenir-se al si de la Universitat. Una altra cosa seria la representació que tindrien en els òrgans de govern, però en l’article 16 s’establia que havien d’estar legalment constituïdes, formades exclusivament per alumnes o antics alumnes de la Universitat, que els seus estatuts havien d’estar aprovats per la comissió executiva i que els seus fins havien de ser culturals, educatius o d’acció universitària (Mancebo, 1994: 41-42).
La Universitat de València, en aquells anys (com la resta de les de l’Estat espanyol) estava prou allunyada del seu entorn social i territorial. No obstant això, com hem estat resseguint, els professors i els alumnes mostraven una activitat important. Zumalacárregui, en el discurs d’obertura del curs 1919-20, assenyalava respecte a l’autonomia: «nosotros hemos dicho muchas veces que no podíamos cumplir con nuestra misión porque nos ahogaba el régimen de centralismos y de burocracia en que vivíamos. Ahora ha de verse si teníamos razón» (Mancebo, 1994: 35). Plantejava, com un dels elements centrals, que calia posar en relació la Universitat amb la regió valenciana a través de la ciència aplicada, que molts pagarien perquè es traduiria en beneficis materials i tangibles. També suggeria la fundació d’alguns instituts i recalcava les possibilitats dels universitaris en els distints camps de l’economia valenciana: els catedràtics de Química, junt amb els artistes, per millorar la indústria ceràmica, que podria assolir un gran creixement, la metal·lúrgia, la indústria, «amb ensenyaments i investigacions especials sobre els cultius més importants», la història de València, la medicina per aconseguir pal·liar les malalties endèmiques o més esteses... etcètera (Mancebo, 1994: 35-36).
Tanmateix, la vigència no durà gaire. El 31 de març del 1922 va dimitir César Silió i, quatre mesos després, el seu successor, Tomás Montejo i Rica, deixà en suspensió l’autonomia i les disposicions complementàries que s’havien dictat per a fer-la possible. L’autonomia universitària fou, finalment, avortada pel juliol de 1922. De fet, en l’obertura de curs de 1922 «no faltaron las protestas de los estudiantes por las disposiciones del gobierno echando abajo la reforma autonomista implantada por el ministro don Cesar Silió».1 No fou l’única cosa suspesa en aquells anys, sobretot des de setembre de 1923, amb el colp d’estat de Primo de Rivera. El seu adveniment va significar un assaig de salvar la situació del país per la via autoritària i, conseqüentment, extraparlamentària. De seguida va adoptar una actitud contrària al desenvolupament cultural i científic: durant la dictadura es va incrementar l’intervencionisme governamental sobre les universitats, tot i que eren definides com a corporacions de dret públic, amb personalitat jurídica pròpia i capacitat, per tant, d’adquisició i administració de béns, sota vigilància del govern. L’any 1928 s’aprovà una llei d’educació que recollia i retallava algunes aspiracions autonomistes, com ara la llibertat de càtedra, la possibilitat de cursar el doctorat fora de Madrid, o el reconeixement de l’associacionisme estudiantil (Guia, 2001: 18-19).
Si bé fins ara hem vist que les inquietuds culturals i socials estaven monopolitzades per l’estudiantat, que va tractar de conrear-les generant associacions i ateneus, el context de crisi i els nous corrents pedagògics generats per la Institución Libre de Enseñanza van provocar que les universitats hi prengueren part. En aquest sentit, anem a retrocedir de nou als inicis del segle per veure dues iniciatives de caràcter cultural que es van propulsar des de la Universitat: el IV Centenari de la fundació, amb un reguitzell d’actes culturals, i l’inici de l’extensió universitària. A més, parlarem també de la Universitat Popular blasquista que, tot i no ser un projecte universitari, també va comptar amb la participació d’alguns dels professors de la casa.
2. EL IV CENTENARI DE LA FUNDACIÓ DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
José Mongrell, Cartell del IV Centenari de la fundació de la Universitat de València, 1902 (Arxiu UV)
El rector Ferrer y Julve va suggerir, cap a principis del 1901, realitzar algun acte commemoratiu de la fundació de la Universitat de València. Tot i ser una iniciativa ben rebuda per part dels professors i del Claustre, la manca de precedents i la precarietat econòmica van alentir el projecte. Es va decidir que es farien un parell d’actes acadèmics on participaren corporacions científiques i literàries de València i alguns representants de la resta d’universitats, així com també un certamen literari sobre la història de la Universitat. Però la mort del rector el 16 d’abril de 1901 va paralitzar l’obra, que reprendria el rector Candela (Comas, 2002: 19-21). Las Provincias ressenyà la visita que el ministre d’Instrucció Pública va fer en aquelles circumstàncies, pel mes de gener de 1902:
El rector, doctor Candela, que preparaba con mucho interés el cuarto centenario de la fundación de la Universidad de Valencia, gestionó con este objeto la venida del ministro de Instrucción Pública, conde de Romanones. Llegó el día 18, con el subsecretario, señor Requejo, el senador por la Universidad de Valencia, doctor Gimeno, el mismo rector, que había ido a Madrid [...], y varios corresponsales de la prensa madrileña. Fue recibido solemnemente por las autoridades, por numerosas corporaciones del cuerpo escolar y otros representantes. Aquel día visitó el ministro la Universidad, la Escuela de Bellas Artes, el Ayuntamiento, la Diputación, la Escuela de Artesanos, el Círculo Electricista y el Ateneo Mercantil. El día 19 el conde de Romanones visitó la Facultad de Medicina y el Instituto General Técnico. Asistió a la Alameda a las maniobras de los bomberos [...] y fue obsequiado con un almuerzo en el hotel de París, por el profesorado del distrito universitario. Por la tarde presidió en el Paraninfo la adjudicación de premios del certamen que había abierto la Academia Médico-Escolar, y después la solemne inauguración de la Escuela de Comercio.2
Abans no s’havia celebrat mai el centenari de l’Estudi General, sinó que es commemorava la figura de sant Vicent Ferrer, a qui se li atribuïa la fundació, per la seua presumpta intervenció en la unificació de les escoles a principis del segle XV. Tot i això, el 26 d’abril de 1902 els catedràtics es van reunir en Claustre general extraordinari per compartir el seu desig de celebrar la fundació de la Universitat de València, i es van crear diverses comissions per organitzar i gestionar més ràpidament el projecte. El Claustre volia subratllar l’antiguitat en un moment en què estava pròxima la discussió a les Corts sobre l’autonomia universitària. La festa serviria per ressaltar el passat, però també per reunir el professorat i pressionar sobre els polítics cap a una universitat millor. Es va nomenar una junta organitzadora formada per catedràtics, doctors i representants dels centres docents, que delegarien en diversos grups (alguns mixtos, amb membres de l’Ajuntament i altres autoritats), mentre que els estudiants participarien amb un festival escolar (Peset i Palao, 1999: 77-80; Ruiz, 2000: 11-12).
Així, trobem la Comissió de Certàmens, dirigida pel vicerector Rafael de Olóriz, que va impulsar la celebració d’un concurs literari obert a la ciutadania al voltant de dos eixos: la història de la Universitat de València, els homes il·lustres que hi estudiaren i la influència que havia tingut en la cultura nacional, per un costat, i el present i el futur de la universitat espanyola per un altre, on s’havia d’analitzar què era i què havia de ser una institució com la universitària. S’hi van presentar més de cent treballs, xifra que indica un ressò interessant d’aquest certamen en la societat (Comas, 2002: 39-41).
També es va organitzar una mena d’assemblea de catedràtics, on es plantejarien lliurement les qüestions i problemes de l’ensenyament superior en un debat que, malgrat un aparent interès inicial, va tenir menys representació de la que s’esperava. El 7 de juliol de 1902 es va anunciar l’acte (Comas, 2002: 47-48):
