no s’ha escrit i parlat tant com en els nostres dies sobre el diàleg i l’argumentació. Però crec que, paradoxalment, vivim en una època de misologia, és a dir, d’odi a la raó i als raonaments. N’hi ha prou d’obrir el periòdic per a observar que encara continua sent la guerra el mitjà utilitzat per molts pobles per a resoldre els seus conflictes; que el terror és l’instrument que empren bastants grups per a intentar imposar les seues idees i els seus projectes; que el genocidi continua sent l’eina emprada per a eliminar l’altre, el diferent; que les aliances militars i les campanyes bèl·liques són presentades com a croades que tenen com a objecte aconseguir una justícia infinita o una llibertat duradora; que les dones continuen sent víctimes de la violència de gènere; que l’anomenat (des)ordre internacional, assentat en la racionalitat de la civilització liberal de mercat, està produint la fam, la pobresa i l’exclusió de milions de víctimes. D’altra banda, cada vegada és més freqüent l’espectacle de molts dels nostres representants públics que, en comptes de buscar amb arguments el que convé al bé comú, es dediquen a insultar-se, a desqualificar-se mútuament, a actuar només pensant en la rendibilitat partidista, i a oposar-se a qualsevol projecte que provinga d’un altre grup pel simple fet de no haver estat proposat per ells. Fins i tot en les meues classes de l’institut cada vegada costa més que els estudiants respecten disciplinadament les regles del diàleg argumentatiu: raonar suposa un esforç rigorós que pocs estan disposats a fer. I junt amb això, l’estesa creença que en qüestió d’opinions cadascú té la seua i que totes mereixen ser respectades: «És la meua opinió, i mereix respecte» és una expressió que es repeteix ben sovint, sobretot quan demanes a algú que justifique per què pensa d’una manera determinada sobre un tema. Però si fóra veritat que totes les opinions valen el mateix, llavors no tindria sentit dialogar, ni buscar bons arguments per a descobrir i donar suport a les millors. La persona que s’implica en un diàleg argumentatiu parteix del supòsit que val la pena esforçar-se per aconseguir coneixements vertaders o versemblants i per establir normes de convivència que puguen ser qualificades com a correctes o justes, encara que, per descomptat, sempre d’una manera provisional. Els que consideren que no es pot arribar a coneixements vertaders o els que creuen que la veritat només està de la seua part no poden participar en un diàleg argumentatiu sincer. Totes les persones mereixen respecte pel fet de ser-ho, però no és veritat que el mateix respecte meresquen totes les opinions: les que neguen a altres el dret de pensar i d’expressar-se; les opinions sexistes, xenòfobes, racistes, feixistes i, en definitiva, les que no reconeixen a altres individus la seua condició de persones, no poden ser respectades, perquè tanquen les portes del diàleg a determinats grups. No es pot justificar argumentativament la posició d’aquell que impedeix que altres persones participen en el diàleg. Tampoc no són respectables els discursos que serveixen per a justificar i reforçar la dominació de l’home per l’home.
Enmig d’aquesta onada de ‘misologia’ que ens envaeix, la pretensió d’aquest material és fomentar la filologia, és a dir, l’amor pels raonaments, per les paraules que teixeixen arguments. El filòleg, tal com aquí l’entenem, és l’home i la dona que ha pres la decisió d’usar la paraula, les raons, com a instruments d’investigació i de solució de problemes, una paraula que sap que no li pertany en exclusivitat i que el porta necessàriament a obrir-se a l’altre mitjançant el diàleg. Però no cal entendre el diàleg com un instrument mitjançant el qual els diversos discursos es redueixen al final a un de sol. Pensem que el diàleg ha de potenciar i respectar també la polifonia, on diferents veus tenen cabuda i on la bellesa s’aconsegueix precisament en permetre a cadascuna mantenir la seua especificitat dins d’un conjunt harmònic. No entenem el diàleg argumentatiu com una guerra en què al final una part queda vencedora, en ser derrotada l’altra. Preferim la metàfora que ens el presenta com l’esforç interpersonal o intercomunitari per generar i possibilitar l’entesa entre diversos punts de vista, que s’enriqueixen mútuament sense que necessàriament hagen de dissoldre’s en un únic discurs. Dit en termes culturals, no es tracta que una cultura s’integre en una altra i desaparega, sinó de ser capaços de mantenir un autèntic diàleg intercultural per a crear un espai en què siga possible la pluralitat, però també la justícia.
Entenc el filosofar com l’exercici d’un tipus de racionalitat que ens permeta pensar la complexitat, per a això ha de facilitar el diàleg entre les diverses disciplines que tenen com a objectiu entendre la realitat, i ha d’integrar els diferents punts de vista des dels quals aquesta és interpretada; més encara, el filosofar es desplega i es constitueix analitzant aquests altres discursos, examinant la justesa dels criteris amb què es constitueixen. El pensament filosòfic s’exercita en les fronteres que artificialment s’estableixen entre els diversos sistemes de coneixement i té com a missió eixamplar-ne els límits i ampliar, d’aquesta manera, el nostre horitzó de comprensió. La missió de la filosofia és urgir i fer viable un pensament complex, en un procés que no té final, ja que la realitat canvia constantment. La tasca filosòfica consisteix a possibilitar una manera de mirar i contemplar la realitat que ens en permeta una comprensió profunda (theoria) i ens descobrisca també totes les possibilitats de transformació que enclou. Només un pensament d’aquest tipus serà capaç d’orientar una acció (praxi) alliberadora de les cadenes que mantenen els presoners actuals amarrats davant les ombres. La filosofia ha de teixir amb el màxim nombre possible de filaments la xarxa que hem d’utilitzar per a intentar comprendre la realitat íntegrament, una realitat que és polimòrfica i que no pot ser entesa si tan sols se la mira des d’una única perspectiva. La filosofia és la veu que contínuament ens desperta del somni plaent que ens envaeix quan creiem dogmàticament que ja hem arribat al final del ca-mí, i ens recorda que sempre és possible una altra manera de pensar i que sempre podem assajar altres maneres de relacionarnos, perquè el que tenim no és mai l’únic món possible.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.
