l’exercici intel·lectual i el físic.
Fins els oficis més humils són honorables. El treball és obligatori, però ben repartit: amb quatre hores diàries n’hi ha prou. L’oci s’ocupa en activitats instructives. Tothom ha de conèixer la milícia, l’arquitectura i la ramaderia. S’ha arribat a un alt nivell científic i tècnic.
Les dones estan en condicions igualitàries; se’ls reserven les feines menys fatigoses i menys perilloses. Poden dedicar-se també a les belles arts, però, almenys implícitament, no tenen accés als càrrecs importants.
Els solars segueixen una dieta sana; mengen en sales col·lectives, amb acompanyament de lectures i música. Eviten la majoria de les malalties amb higiene i exercici; empren remeis naturistes. Vesteixen una mena d’uniformes còmodes. Arriben fins als cent se-tanta anys d’edat. Practiquen la incineració.
Es mantenen apartats de la resta del món. Són hospitalaris i mantenen tractes comercials amb els estrangers per les mercaderies necessàries. Gràcies a la navegació, coneixen les cultures forànies.
Són un poble pacífic, però ben preparat per a la guerra; l’emprenen en defensa pròpia o dels aliats com a últim recurs i amb totes les formalitats. Hi participen homes i dones, ben entrenats des de l’escola. Atorguen grans honors als que s’han distingit pel valor. Tracten humanament els vençuts.
Professen una religió basada en la raó –i, per tant, pròxima al cristianisme–, sense revelació; però, contradictòriament, havien rebut notícia de Jesucrist i d’alguns principis cristians. Tenen per dogmes: un Déu creador únic i triple, potència, sapiència i amor en grau summe (sense distinció de persones); la providència; la immortalitat de l’ànima, amb premis i càstigs d’ultratomba. La inclinació al mal (el pecat original bíblic) s’evita amb la cura en la procreació. Els ritus comprenen l’oració i el sacrifici incruent, plens de simbologia astral: el Sol és venerat com a imatge de Déu; també la confessió privada i la pública, que serveix per a la vigilància dels costums.
L’astronomia i l’astrologia regeixen la vida dels solars. Els astres condicionen la conducta, però l’home pot sostraure’s a la seua influència. També incideixen sobre la història en cicles de mil o mil sis-cents anys; el predomini actual de signes femenins anuncia una època de renovacions.
Entre dues obres que recolzen en les tradicions clàssica i cristiana, i que s’inscriuen en contextos històrics pròxims, la Utopia i La Ciutat del Sol, les concordances i les discrepàncies són igualment rellevants. Els dos relators són mariners-filòsofs. Comparteixen punts doctrinals importants: comunisme, temprança, funció del treball i de l’oci, relativa igualtat de sexes, educació universal i obligatòria, dedicació a l’estudi, promoció als càrrecs, guerra defensiva, religió racional, etc. Però l’urbanisme és civil en More, militar en Campanella; família patriarcal en l’un i comunitat de dones en l’altre; enfront del puritanisme sexual, certes concessions; aversió a la guerra contra militarisme; l’astrologia, avorrida per l’un i ciència principal en l’altre, etc.
Però la diferència més important està en el punt de vista. Hitlodeu no és More: aquest, autor i personatge del col·loqui, posa objeccions i considera absurdes o perilloses algunes institucions d’Utopia; a més, espargeix ací i allà detalls i observacions iròniques. Polític en actiu, especula sobre l’estat ideal sense oblidar la situació real del seu país ni perdre el somriure.
En canvi, La Ciutat del Sol és una utopia pura i seriosa. El Genovès parla per Campanella i va al gra, a l’exposició doctrinal. La relació amb la realitat social i històrica immediata sembla genèrica, llunyana. La Ciutat del Sol és un espill: representa una societat que es vol perfecta, una teocràcia amb un príncep elegit entre pocs, com el papa; l’individu està subordinat al tot, té un lloc determinat en una societat jerarquitzada i sotmesa a normes precises que recorden una regla monàstica o unes ordenances militars –no és per casualitat que l’interlocutor siga un hospitaler, un monjo-soldat. És també una antítesi: mostra els abusos, derivats sobretot de la propietat privada i de l’organització familiar, que deformen el món cristià històric. L’edat d’or és un objectiu a atènyer, i ara ha arribat el moment propici.
Campanella era conscient de les dificultats, d’ordre teòric i pràctic, amb què ensopegava el seu projecte. Dedica la Qüestió quarta a refutar-ne, a la manera escolàstica, les principals.
La comunitat de béns (art. II), d’acord amb Plató, engendra germanor; es funda en el dret natural, mentre que la propietat privada pertany al dret positiu; la practicaven els cristians primitius i encara ho fan els monjos. La comunitat de dones (art. III) s’ajusta també a la llei natural; no és una promiscuïtat llicenciosa, perquè té com a objectiu l’eugenèsia; evitarà la corrupció que la família comporta. Campanella creu haver escrit una proposta realitzable (art. I). En efecte, viure d’acord amb la natura i amb la raó ha de ser més fàcil: els monjos i els anabaptistes ho fan. Potser l’objectiu no es podrà acomplir del tot, però caldrà acostar-s’hi tant com siga possible: això mateix s’esdevé en el model de vida que proposen els evangelis, en les regles monàstiques, en les lleis civils i en els preceptes de les arts. L’autor es prenia seriosament el pla de la ciutat i els seus extravagants invents: els va proposar als seus possibles protectors fins a la fi de la seua vida. L’error en els càlculs astrològics (el canvi de segle) és secundari, perquè Campanella es referia a un període ampli de temps, marcat per diversos fenòmens celestials.
La Ciutat del Sol va exercir una notable influència en el teòleg luterà Johann Valentin Andreae (el creador del mite de Christian Rosenkreuz), que va conèixer l’obra en manuscrit gràcies a T. Adami, el futur editor. El 1619 va publicar la seua Christianopolis, amb molts punts de contacte: una illa imaginària (Capharsalama), la capital (Cristianòpolis) fortificada amb portes als punts cardinals, la importància de les ciències (inclosa l’astrologia) i de l’educació universal, la comunitat de béns, el govern d’un triümvirat (teòleg, jutge i savi), etc. Però el propòsit de Christianopolis és ben diferent: aspira a la purificació interior religiosa, moral i política en el si del protestantisme.
La New Atlantis de Francis Bacon (1627), una antítesi de Plató, trenca la línia de More i Campanella. Bacon propugna un divorci entre la raó i la fe; no proposa que l’home visca segons la Natura, sinó que la domine. Els científics i els tècnics són els sobirans d’una societat patriarcal i puritana.
En L’autre monde ou Les états et empires de la lune de Cyrano de Bergerac (1657) apareix el daímon de Sòcrates que diu haver inspirat a Campanella, pres de la Inquisició, el De sensu rerum et magia. La concepció de l’home com a microcosmos i algun estrany invent provenen de Campanella; però l’obra, més que una utopia, és una sàtira politicoreligiosa.
Alguns han volgut veure una aplicació pràctica de La Ciutat del Sol en les reduccions jesuítiques del Paraguai. Hi ha algunes semblances: possessió comuna de béns, ordenació del treball, govern exercit pels missioners (uns «metafísics»), etc. Són, però, coincidències degudes al sistema d’explotació i cristianització dels indígenes, basat en les encomiendas medievals; a més, les reduccions es van establir abans de l’edició de la Ciuitas Solis.
Després de les edicions del s. XVII, La Ciutat del Sol cau en un llarg oblit; l’obra s’exhuma a mitjan s. XIX, en part com a reflex de la irrupció del socialisme utòpic. Les propostes i les temptatives de C. H. de Saint-Simon, de R. Owen, de C. Fourier, d’É. Cabet i d’altres, plantejades en una perspectiva ideològica i en un context històric molt diferents, divergeixen marcadament, pel que fa a l’abast i al significat, de les de Campanella. Tanmateix, hi persisteixen alguns elements comuns: eradicar les flagrants injustícies de classe per la participació en el treball segons les capacitats i en els béns
