la qüestió del determinisme –això és, la qüestió de si tot en l’esdevenir natural i humà està prèviament determinat per uns antecedents– i, per una altra banda, la qüestió del realisme –això és, la qüestió de si hi ha una realitat prèvia a l’experiència i independent d’aquesta, que en determinaria el resultat, l’experiència d’observar, mesurar o pensar aquella realitat.
A primera vista, el determinisme i el realisme així definits podrien semblar el mateix. En realitat, en el sentit més precís que donarem a aquests dos termes, el primer és més exigent que el segon. En efecte, mentre que en un llenguatge una mica més tècnic, el determinisme parlaria per definició de tota una trajectòria dinàmica determinada per unes condicions inicials úniques, el realisme deixaria la porta oberta a què, per exemple, la mesura pertorbés la suposada realitat preexistent de manera imprevisible. Amb això, l’antiga realitat perdria qualsevol caràcter predictiu en favor de la predictivitat lligada al coneixement d’una nova realitat que la mesura hauria produït.
Totes aquestes qüestions han estat objecte de reflexió filosòfica des de fa més de 2.000 anys, durant els quals han rebut uns tractaments i unes respostes d’allò més divers i, fins i tot, contradictori. D’altra banda, aquests desacords reiterats són més aviat comprensibles atesa la dificultat, o encara la impossibilitat, si més no fins fa ben poc, d’un contrast diriment amb l’experiència. En qualsevol cas, la voluntat d’aquest llibre no és la d’acumular més interrogants ni més confusió sobre uns problemes epistemològics tan permanents afegint-hi gratuïtament una nova versió d’aquells tractaments i respostes. Una versió que, si no fos tan nova, podria ser del tot innecessària en un camp d’intents de resposta tan espés i, per això, tan necessitat d’aclariment. Però, una versió que, encara que poguéssem adjudicar-li aquella novetat, no crec que fos un bon servei a la causa d’aquest aclariment si en la seua fonamentació, una vegada més, no atén més que a intuïcions i parers subjectius i poc contrastats. Dit en positiu, la voluntat d’aquest llibre és la d’encarar aquests problemes epistemològics mil·lenaris a partir d’allò que sabem avui de més bàsic sobre les propietats del món físic; és a dir, a partir d’aquesta teoria física que és la mecànica quàntica i de la seua interpretació, i de fer veure –o això espere– que una correcta interpretació d’aquesta disciplina física és capaç de dirimir de manera convincent dilemes epistemològics que s’havien mantingut indecidibles durant 2.500 anys.1 Si al llarg d’aquestes pàgines he estat capaç de plasmar en actes convincents aquella voluntat d’aclariment en un camp del coneixement aclaparat per una confusió comprensible, el lector interessat ho jutjarà per si mateix. Em resta, però, l’esperança que el seu veredicte final no siga essencialment negatiu.
En consonància amb tot això, diré en particular que l’origen de l’Univers com un tot planteja un problema singular de comprensió que ha estat un motiu recurrent de la reflexió humana. Un problema que podríem exposar en aquests termes: o bé l’Univers existeix des de sempre, o bé ha tingut un començament. Si és allò primer, això vol dir un nombre infinit d’esdeveniments lligats a aquella existència des de tota l’eternitat passada. Però, què vol dir un nombre infinit de fets esdevinguts? Té realment això algun sentit? Contràriament, si l’Univers ha tingut un començament, què hi havia abans? Si no hi havia res, d’on va eixir després tanta cosa com hi ha hagut i hi ha arreu del món? Però, si es pretén que de fet hi havia alguna cosa prèvia a aquell començament, caldrà concloure de seguida que ens havíem precipitat a l’hora d’anunciar-lo i que hem de remuntar-nos encara cap enrere a la recerca de l’origen de debò, de l’origen d’aquella cosa prèvia. Si comencem amb la qüestió del determinisme, que més endavant lligarem curt amb l’enigma de l’origen del món, cal dir que la qüestió ha estat encarada des de sempre amb una singular ambivalència: en oposició al «tot està escrit» o «és el destí», o encara al ferri encadenament de les causes i els seus efectes del pensament científic tradicional, fa el seu camí la vida personal i social basada, implícitament o explícita, en la responsabilitat, l’esforç personal i els fruits que se n’esperen, la moral, la llei i els tribunals, el juí i les sancions. ¿És tot açò un fantàstic malentés en què uns individus, en tot determinats, secreten de manera espúria i ineluctable la fantasia que fan i desfan des de la seua decisió irreductible i responsable mentre tot, en la seua vida personal i social, es desenvolupa segons el programa d’un pla prescrit? Segons un programa que ja conté l’autoengany i la falta d’advertiment dels seus executors, o encara si es vol la consciència més o menys explícita d’aquest destí, sense que això últim puga canviar-hi res?
Potser, però, podríem separar en aquest punt la vida natural de la vida humana i pensar que és únicament en aquella on tot està determinat. Podríem pensar també que cada fet natural té els seus antecedents, coneguts o ignots, tant se val, que el fan ineluctable, però que, en canvi, les nostres decisions s’apartarien d’aquest ferri encadenament causal per a acordar-se amb el nostre sentiment interior de llibertat i de responsabilitat i dotar, així, de sentit la moral, la llei i la punició.
Els científics naturals han tret un gran rendiment heurístic d’aquella tesi determinista segons la qual per a cada fet existeixen els antecedents, les causes, que el fan inevitable. Aquesta tesi els ha dut a la recerca d’aquests antecedents, i uns èxits nombrosos han resultat d’aquesta recerca. Uns èxits tan importants i nombrosos a l’hora de comprendre el món natural que han pogut donar lloc a la tesi, àmpliament compartida fins ben entrat el segle XX, que tot el que hi havia sota la capa del cel, exceptuant tal volta els humans o, potser, la vida en general, discorria d’una manera perfectament previsible en principi. Segons aquesta tesi, només ens caldria conéixer l’estat actual dels sistemes naturals, allò que se’n diu les condicions inicials, perquè poguéssem conéixer sense esmena l’evolució ulterior d’aquells sistemes. El fet que, en la pràctica, siga sovint tan difícil determinar exhaustivament les condicions inicials d’un sistema físic no canviaria en res la bondat epistemològica de l’opció feta: el món natural, en el seu esdevenir, estaria perfectament determinat i, en principi, hom podria plantejar-se l’objectiu de determinar més i més fiablement els antecedents que haurien fet ineluctable qualsevol esdeveniment.
Tanmateix, si d’aquest ferri encadenament causal es lliurés, per exemple, la vida conscient, quina podria ser-ne la raó? Quina podria ser la substància específica de què estaríem fets els humans que ens sostrauria a les forques caudines d’un determinisme que abastaria la resta del món? Estaríem, llavors, en presència d’un dualisme matèria-esperit, diguem-ho així, que li llevaria unitat a la nostra comprensió del món i que necessitaria més d’una explicació. Perquè, a mesura que avancem en la comprensió de la natura i del funcionament del nostre cos, i del nostre cervell en particular, no sembla que aparega res que no estiga descrit i regulat per les lleis i els supòsits últims de la química i la física. Però, si persistim en la hipòtesi de singularitzar la nostra vida anímica dins del món com un tot per alliberar-la d’un determinisme estricte, on caldria posar el límit? En l’estricta vida anímica de l’Homo sapiens, o podríem aventurar la hipòtesi que ens hi caldria incloure la de l’home de Neandertal? Què fer, llavors, amb la resta de la cadena dels nostres antecessors en la llarga evolució dels homínids? Potser caldria encara arribar als ximpanzés i a d’altres animals superiors? O bé, atabalats per tanta pregunta que no sabem com contestar, acabarem adjudicant a la vida en general la propietat d’escapar de la presó de la causació estricta?
Però avui estem molt lluny de l’élan vital i de les tesis vitalistes del segle XIX que esperaven posar de manifest un dia la substància vital específica que, més enllà de la química i la física, constituiria l’essència de la matèria viva com a tal. Com més avancem en la comprensió del funcionament íntim de la matèria viva, del codi genètic en particular, més recula la frontera que ens indicaria la presència d’una substància vital, la que siga, que se situaria enllà de la física i que, per ara, ni es veu enlloc ni portem traça d’albirar.
Així,
