pràctica de l’ètica i del seu sentit, alguns autors hagen adoptat en algun moment l’actitud radical d’un determinisme psicològic estricte; més endavant (§ 4.3) en donarem un exemple paradigmàtic.
Però ara és el moment de referir-nos, a títol introductori, a la segona qüestió epistemològica que hem esmentat adés: la qüestió del realisme, que conjuntament amb la qüestió del determinisme que també acabem de comentar, havíem lligat a l’enigma de l’origen de l’Univers. Com es veurà més endavant, la resposta a ambdues qüestions subministra de fet la base conceptual per a una comprensió de l’enigma. Això dit, la qüestió del realisme –ço és, la qüestió de si, més enllà de les nostres percepcions, encara podem parlar d’una altra realitat prèvia i predictòria que hi és al darrere de manera independent– gaudeix d’un passat venerable al llarg de la història de la reflexió filosòfica, deixant a banda el fet que donar per descomptat l’existència d’aquesta realitat independent forma part de la nostra intuïció espontània, una intuïció no exempta, tanmateix, d’una certa perplexitat. «Ser és ser percebut», s’ha arribat a dir en aquella història, des del bisbe Berkeley fins al solipsista Stirner i a alguns filòsofs posteriors, tot passant altrament per Plató, per a qui la realitat habitual no era més que la pobra imatge del món de les idees.
Durant els últims 2.500 anys els debats sobre la qüestió del realisme no han deixat de succeir-se, fins i tot de repetir-se; però avui ha arribat el moment –o això pense– que el filòsof, el científic advertit i encara qualsevol persona amb un mínim de curiositat per les qüestions del coneixement, no ignoren per més temps el que aquesta teoria física que és la mecànica quàntica té a dir d’innovador sobre l’eterna qüestió del ser i la percepció. Perquè, des del 1964, any en què es publica l’article de John S. Bell sobre les seues famoses desigualtats i després des del 1982, any en què l’experiència, de la mà d’Alain Aspect, viola definitivament aquelles desigualtats i barra el pas a un realisme exhaustiu, la qüestió del ser i la percepció ja mai no podrà plantejar-se en els mateixos termes que fins aleshores: l’ontologia ha penetrat en el domini de la física, i una mena de metafísica experimental ha pujat des de llavors a l’escenari, segons tindrem ocasió de considerar en el capítol 3.
Caldrà, doncs, en començar aquest llibre, fer un breu resum d’allò més innovador que aporta la mecànica quàntica (MQ) sobre la realitat i el determinisme, quan ho comparem amb el que en diu la física clàssica i la nostra intuïció ordinària. Després faré una interpretació raonable de la MQ compatible amb el nucli d’allò que s’ha anomenat la interpretació ortodoxa de la teoria i criticaré explícitament algunes tesis particularment insòlites, reiteratives en aquest context, com són ara el que els especialistes coneixen com la teoria dels diversos mons o com el col·lapse en la ment de l’observador, unes tesis que el lector trobarà descrites en el capítol 2.
Amb tot això i des de l’indeterminisme quàntic, abordarem el possible indeterminisme de l’esdevenir macroscòpic i, des d’ací, la falta d’una causació exhaustiva en la vida anímica, en la vida en general i en la història per incidir finalment en l’enigma que anuncia el títol del llibre i que ja hem presentat en aquesta introducció: el problema de l’origen del món.
Com ja he avançat, el llibre té la vocació d’arribar a un públic tan ampli com siga possible, a qualsevol persona amb un mínim d’interès i de curiositat pels temes que s’hi tracten. Així doncs, he intentat defugir qualsevol tecnicisme innecessari en aquestes pàgines, i en particular en aquelles destinades a exposar els fonaments de la MQ, a fi que no hi haja més dificultats de comprensió que les que implica la naturalesa del tema que s’hi aborda. Unes dificultats, d’altra banda, sempre superables per a qui, guiat pel seu gust, estiga disposat, unes voltes, a rellegir allò que en una primera passada s’ha resistit a la comprensió i, unes altres, a tirar-hi endavant, lliure per a tornar enrere quan la destresa adquirida possibilite una nova lectura més fructífera del paràgraf problemàtic. D’acord amb tot açò, he reduït l’aparició de qualsevol fórmula tant com he pogut, i encara més del que la meua intuïció d’autor m’aconsellaria, en captar al telèfon l’esglai d’un editor quan vaig insinuar que, potser i malgrat tot, alguna fórmula elemental seria present en el text. Trobe, per cert, que hi ha un malentés en alguns dels lectors de llibres de divulgació científica quant a la presència de fórmules matemàtiques en aquest tipus de llibres. Un malentés que es tradueix sovint en una inhibició paralitzadora d’aquests lectors, una inhibició que faríem bé de desactivar. En efecte: sovint les fórmules matemàtiques resulten incomprensibles per al no especialista, no per una presumpta incapacitat d’aquest ni per cap raó abstrusa o de difícil enteniment, sinó simplement perquè els símbols que hi figuren no li han estat prèviament definits, al marge de si aquestes definicions són més o menys complicades per elles mateixes. Per això, quan aquests símbols són fàcilment definibles i les operacions que els relacionen són les ben conegudes pel públic en general, una fórmula matemàtica pot ser una manera concisa, entenedora i eficient de dir a aquest públic allò que, altrament, la prosa ordinària fa dispers, reiteratiu i prolix.
En qualsevol cas, en arribar ací, el to de la dissertació que continua, i que espere que siga el pertinent, ja està decidit. No voldria defraudar les expectatives ni la curiositat del lector; això –es pot ben creure– em resultaria frustrant, ja que, en la redacció d’aquest llibre, m’he esforçat tant com he pogut a fer-lo amè i engrescador. Només em resta ja convidar el lector curiós perquè inicie aquesta singladura amb l’esperança que el viatge li resulte intellectualment excitant i plaent alhora.
El contingut del llibre es distribueix de la manera que segueix: en el capítol 1, al llarg de cinc epígrafs i de la mà de la MQ, exposem el més fonamental del que sabem avui sobre el comportament del món material, tot remarcant els punts on aquesta nova mecànica difereix de la física clàssica i on les seues previsions contrastades s’allunyen dels comportaments efectius del món de la nostra experiència ordinària. Així, comencem exposant el concepte de funció d’ona central en MQ; continuem amb les relacions d’incertesa i amb l’experiència de la doble escletxa, per abordar posteriorment la noció d’espín, aliena a la física clàssica, i acabar considerant la indiscernibilitat quàntica de les partícules idèntiques.
En el capítol 2 abordem la qüestió de la interpretació del procés de mesura en MQ, un punt sobre el qual no hi ha encara un acord general de la comunitat científica del ram malgrat les nombroses confirmacions experimentals, d’una extrema precisió i sense excepció, que fins ara ha rebut la teoria quàntica. La qüestió és abordada mitjançant la consideració, en particular, de la famosa experiència imaginària dita del gat de Schrödinger, que des que va ser formulada fa més de huitanta anys, ha fet córrer veritables rius de tinta. Atesa la diversitat de parers que, com s’acaba de dir, estan presents en la comunitat científica en aquest domini de la teoria quàntica, la interpretació del procés de mesura que fem en aquest llibre no serà tal volta compartida per tots els físics actuals, però està d’acord amb el nucli dur del que podríem anomenar, amb una certa imprecisió, la interpretació ortodoxa de la teoria. En tot cas, aquest autor, al costat d’altres autors, la troba indefugible, com m’esforçaré a argumentar al llarg dels propers capítols.
El capítol 3 conté la formulació definitiva i raonada de les tesis bàsiques d’aquest llibre quant al realisme i el determinisme i des de les quals abordem després certes qüestions relatives a la vida, la consciència i la història en el capítol 4, i a la creació primordial en el capítol 5. En el capítol 3 presentem els experiments tipus Einstein-Podolsky-Rosen, també les desigualtats deduïdes per Bell per als resultats de mesura d’aquests experiments i la violació experimental d’aquestes desigualtats. Analitzem les implicacions d’aquesta violació per a la pervivència del realisme local i en mostrem la fallida; i, defugint l’extremisme d’un idealisme epistemològic radical, salvem allò que es pot dels mobles en assignar a la realitat física uns dèficits ontològics indefugibles
