Epíleg. L’objectiu de la vida
Soc assegut, amb els ulls tancats, sobre un prat verd, que s’estén fins al bosc.
A la cara puc notar la suau escalfor del Sol mentre s’eleva lentament per sobre de l’horitzó. Puc notar la suau brisa del matí, una brisa fresca amb olor d’herba.
No hi veig, però me n’adono de tot. Els meus sentits estan desperts com mai abans.
Puc escoltar el pas de la vida al meu voltant, amb el brunzit de mil i un insectes, amb la remor dels arbres llunyans moguts pel vent. Puc escoltar el ritme pausat de la meva respiració i cada racó de la meva pell.
Noto, oloro i escolto. Estic en calma, en pau. En harmonia amb la natura que em rodeja.
Llavors penso en el meu pare, que se’n va anar jove. Ens veig dins la meva ment, agafats de la mà, movent-nos alegres pels carrers del barri antic de la ciutat un diumenge al matí. I amb el meu germà, que se’n va anar encara més jove. L’observo a prop meu, jugant tots dos sobre la catifa de l’habitació. També hi és la meva tieta fadrina, la meva segona mare, rentant un cap adolescent a la pica de la cuina, com va fer durant molts matins.
Cada segon que passo amb els ulls tancats sobre el prat recordo més familiars i amics, gent que ja no hi és i que m’han ajudat a ser. Com l’enyorat Sebas. Com els estimo!
Imatges del meu passat, dolces i melancòliques alhora.
Un instant després sento que no estic sol. No em cal obrir la mirada per notar una companyia que ho omple tot. Són els meus tres tresors. La meva dona, que m’acompanya en el viatge de la vida. Les meves dues filles, corrent pel prat. També hi és la meva mare, que ens observa satisfeta. Com les estimo!
Escolto com es van asseient, al meu voltant. I cada cop arriba més gent. Persones que sempre estan amb mi i que m’ajuden a ser. Com les estimo!
Quants errors que he comès. Si els pogués canviar, tan sols esmenar.
Quan obri els ulls... em recordaran? Vull que aquest moment no s’acabi. Encara hi ha tantes coses per fer. Tant per aprendre, i per donar i estimar.
Ho sap, això, el Sol, i congelarà el seu moviment sobre l’horitzó? Ho sap, el temps, i aturarà els segons i em permetrà un instant més? Si ho fan, els prometo que ho aprofitaré.
Quan finalment obri els ulls ja seré temps i Sol. Seré herba, i vent, i el brunzir de les fulles dels arbres i dels insectes. Estaré dins la ment dels meus estimats quan s’asseguin sobre el prat i tanquin els ulls per recordar imatges. I notaran com els escalfo suaument la cara, com els acarono la pell amb ràfegues d’olor fresca.
Sent record viuré per sempre, i fos de nou dins la natura viuré arreu.
El regal de la vida.
Sant Cugat, setembre de 2021
Introducció
El paisatge és desolador. Les muntanyes semblen brillar amb un color marró clar tacat amb grocs i ocres, els tons del sofre, de l’infern. Aquí i allà columnes de fum s’eleven cap al cel, brotant de grans esquerdes com cicatrius arran de terra. La vall que s’obre just al davant mostra la forma erosionada típica d’un antic corrent d’aigua, desaparegut en el passat.
Fa temps que aquell món ha perdut qualsevol rastre d’aigua sobre la superfície. La que tenia es va evaporar quan les temperatures es varen disparar, fins a arribar a més de dos-cents graus. L’atmosfera és pràcticament inexistent, i el fum dels volcans es difon i es perd cap a l’espai. L’aire, molt poc dens, està compost per diòxid de carboni i òxids de sofre.
No s’observa cap rastre de vida per enlloc, tot i que potser, només potser, podrien subsistir organismes bàsics sota la superfície. Bacteris extremòfils, capaços de sobreviure en condicions de pressió i temperatura impossibles. Protegits per centenars de metres de roques i sorra de la perillosa radiació que cau de l’espai.
L’estrella al voltant de la qual orbita el planeta és un astre vell i moribund. De color ataronjat, s’ha expandit enormement, i ocupa un volum cent cops superior al que tenia quan brillava amb la llum de la joventut, fa uns 4.000 milions d’anys. De forma periòdica pateix una mena d’espasmes i expulsa gran quantitat de material cap a l’espai.
Al planeta li queda poc temps de vida abans l’estrella no se l’acabi menjant. En a penes uns milions d’anys haurà desaparegut, i amb ell marxarà el darrer rastre de l’antiga civilització que el va habitar durant tan sols un instant de la seva història.
La galàxia sencera també ha envellit. Fa centenars de milions d’anys que no hi neixen noves estrelles, i les més grans i massives ja varen explotar en forma de supernova. La població d’estrelles és ara dominada per astres petits i més aviat freds. Per nanes vermelles. També per nanes blanques, les restes calentes d’antigues estrelles similars al nostre Sol que es varen jubilar i ara es refreden lentament. I per forats negres i estrelles de neutrons, sorgits de les cendres de les explosions dels astres gegants.
La que un dia va ser una magnífica i bella galàxia de forma espiral s’ha convertit en una enorme bola amorfa des que va començar a fusionar-se amb una altra galàxia veïna. La gran ciutat de l’espai agonitza en un procés lent però inexorable, que la convertirà en un cementiri d’estrelles i de planetes orfes.
El relat anterior és tan sols una visualització imaginària de les quasi infinites que es poden fer sobre com serà el final de la Terra. A pesar que no podem estar segurs dels detalls, el planeta està condemnat. No és l’home qui l’ha condemnat, no. Que pretensiosos som! La Terra no ens necessita, ni com a salvadors ni com a botxins. Són processos naturals els que la varen formar i seran també processos naturals els que la faran desaparèixer.
Els humans, juntament amb milions d’espècies vives i extraordinàriament diverses, habitem ben bé dins una finestra temporal que té data de caducitat. Potser per això la natura s’hi va posar força aviat, treballant ràpid per regalar-nos aquesta oportunitat de ser.
L’univers es va formar fa 13.800 milions d’anys, i la nostra galàxia, uns 300 milions d’anys després. Dins d’aquesta, el Sol i els planetes del Sistema Solar apareixerien fa 4.600 milions d’anys. Les primeres generacions d’estrelles ja havien mort, enriquint l’espai d’elements químics fabricats al seu cor, i d’aquesta manera la Terra es va poder formar de material sòlid.
Les condicions del jove planeta van anar canviant ràpidament des del mateix instant del seu naixement, i molt poc després, potser en tan sols 500 milions d’anys, apareixien les primeres formes de vida, molt bàsiques. És més que probable que la natura hagués d’iterar, de provar diverses fórmules abans de trobar la que funcionava. Però en va trobar una que va funcionar, i de quina manera!
Primer molt lentament, al llarg d’un procés d’evolució que va durar centenars de milions d’anys en els quals semblava que aquella vida primitiva no hagués de derivar en res prometedor. Després un xic més ràpid, amb l’ajut de les marees d’una Lluna regalada. Posteriorment el ritme de l’evolució va rebre empremtes
