primer capítol, però, no està dedicat a l’univers, ni a les partícules i forces, ni tan sols a les estrelles. Perquè hi ha un convidat, potser inesperat per molts simplement perquè a penes li prestem cap atenció i el donem per fet: el temps.
Un temps que permet el flux dels esdeveniments com si fos el corrent d’un riu, que els ordena un rere l’altre, i que no permet rebobinar i convertir la natura en un caos en el qual no puguin progressar els processos físics i químics, sense els quals no hi hauria res.
Sorprenentment, no sembla haver-hi (quasi) cap impediment que obligui el temps a funcionar com ho fa, convertint instants de futur en passat. I si no fos així? I si el temps es comportés de forma aleatòria i impredictible? En la nostra vida quotidiana, i també en tot el que ens envolta, les causes precedeixen els efectes. El foc és la conseqüència d’haver encès abans un llumí, i no pas al contrari. Avui som vius perquè fa temps vàrem néixer. I tot i que pugui ser un interessant argument per a una pel·lícula de ciència-ficció, en un univers en què el temps no fluís ordenadament i sempre cap endavant no hi hauria cap procés que pogués progressar, i molt menys la vida.
En aquesta primera part del llibre jugarem al tot o res. I és que no s’hi val a badar, i, tal com anirem veient, petits canvis en la configuració dels fonaments de l’univers haurien conduït a un cosmos solitari, buit de qualsevol forma de vida possible, per simple que volguéssim que fos.
1
La fletxa del temps
Fa un cert temps que vaig escriure el text que ara llegeixes.
Que òbvia que ens sembla aquesta afirmació! I és justament al darrere d’aquesta aparent obvietat on s’amaga un dels més grans misteris de la natura: el temps.
Són nombrosíssims els pensadors que, al llarg de la història, han reflexionat sobre aquesta qüestió. I quan un parla del concepte de temps, sembla quasi obligat referir-se a la frase potser més famosa atribuïda a un d’aquests pensadors, sant Agustí d’Hipona, que encapçala una bona part dels llibres i articles científics dedicats a l’estudi del temps: «Què és, doncs, el temps? Si ningú m’ho pregunta, ho sé, però si vull explicar-ho a qui m’ho pregunta, no ho sé.»
És increïble que un concepte tan quotidià, tan innocent com el temps hagi ocupat durant segles les ments dels més brillants filòsofs i científics. I tot i l’esforç invertit, encara avui en dia som incapaços de contestar algunes preguntes bàsiques i fonamentals sobre la naturalesa d’allò que anomenem temps.
En un llibre dedicat a meravellar-nos sobre la nostra existència, sobre algunes de les moltes molèsties que la natura s’ha pres per configurar un univers tolerant a la vida (almenys en un petit i humil racó de l’espai), és normal que sigui precisament el temps el primer element al qual li dediquem atenció. Perquè ell ens ordenarà cronològicament els esdeveniments, començant pel mateix Big Bang i arribant fins a l’aparició de la vida al nostre planeta. En definitiva, el temps és el que ha determinat l’índex del llibre que ara tens entre mans.
Ja t’avanço, benvolgut lector, que a continuació descobrirem ni més ni menys que la primera de les molèsties a què ens referíem. Sense aquest temps, sense el seu capriciós funcionament, no existiríem.
El pont fantasma entre el passat i el futur
Tots tenim clar què és el passat. És el conjunt d’esdeveniments, d’experiències, d’històries, que queden al darrere del moment actual. És la certesa, tot allò que ja ha succeït. Podem parlar del passat recordant-lo, enyorant-lo. Ens podem fins i tot penedir de fets relatius al passat. Però el que no podem fer és canviar-lo.
Per altra banda, per nosaltres el futur representa el desconegut, el que ha de venir, la incertesa. Tot allò que ens espera un instant més enllà del moment actual. El futur és, per definició, impredictible i alhora modelable, dues qualitats totalment inaplicables al passat. El que fem avui tindrà influència en el que passarà demà, però mai en el que va succeir ahir. El passat està escrit, però el futur espera a ser relatat.
La senzilla reflexió que acabem de fer ens posa sobre la taula una profunda asimetria. Que diferent que és el passat del futur! I quin és el punt de tall? Quin és el moment tan especial que fa que un nanosegon abans fos el passat invariable, i que el mateix nanosegon més endavant correspongui al futur desconegut? Aquest moment tan especial és el que anomenem ara.
I aquí és on comencen alguns dels problemes que fan trontollar el nostre enteniment del temps. Perquè un hauria d’esperar, d’un punt tan rellevant i màgic com l’ara, que fa que passat i futur siguin tan extraordinàriament diferents entre ells, que representés una entitat clara i diàfana. Que l’ara no estigués envoltat de dubte. Però la realitat és que sí que ho està, i molt.
Per començar, el meu ara resulta diferent del d’un company que, per exemple, hagi viatjat a un dels planetes habitables de l’estrella Vega.1
Vega es troba aproximadament a vint-i-cinc anys llum de distància. Això vol dir que la llum, en qualsevol de les seves formes (llum visible, infraroja, ultraviolada, rajos X, rajos gamma, microones, ones de ràdio) triga vint-i-cinc anys a arribar-nos des d’aquell món tan llunyà.
La llum és el missatger universal. És el que ens porta la informació del cosmos. La llum que miraven, amb els ulls plens d’emoció i alhora temor, els nostres avantpassats. La mateixa que capten els nostres moderns instruments i que ens permet estudiar com són i funcionen les estrelles, com neixen els planetes, o com s’està expandint l’univers.
Des que Einstein va formular la relativitat especial, sabem que res no pot viatjar més ràpid que la llum en el buit.2 Per tant, qualsevol intent de preguntar-se què deu estar fent ara el nostre company en un dels planetes de Vega no té gaire sentit. Exactament, a quin ara ens referim?
A quin ara ens referim?
Si poguéssim observar el nostre amic amb un potentíssim telescopi, en el moment en què ens saludés amb la mà en realitat estaríem veient un fet que va passar fa vint-i-cinc anys. És aquest, l’ara a què ens volíem referir? El que ell va fer fa vint-i-cinc anys?
Si ens tempta contestar que realment l’ara a què ens referim és el que correspondria a un moment d’aquí a vint-i-cinc anys, en un intent per compensar el decalatge temporal comentat anteriorment, ens podem trobar amb grans contradiccions.
Des de la formulació de la relativitat especial sabem, i quan dic que sabem és perquè ho hem pogut experimentar amb partícules dins els nostres acceleradors, que la velocitat relativa entre dos observadors afecta la manera com els seus respectius rellotges llegeixen el temps. O, en altres paraules, que la vida transcorre a un ritme diferent per als dos observadors (aquesta darrera afirmació és molt més aclaridora que la primera, tot i que alhora és enigmàtica, ja que evita pensar que el problema resideix en els mecanismes dels rellotges).
Amb la relativitat especial sota el braç, avaluem de nou la proposta anterior, la que deia que l’ara que emprarem per al cas de l’amic que és en un dels planetes de Vega serà el que igualarà el nostre ara i el seu «d’aquí a vint-i-cinc anys». I llavors caiem en el compte que, en aquests vint-i-cinc anys de marge, el viatger podria haver decidit, avorrit per aquell solitari món, retornar
