Bibliografia general
Introducció
El present estudi se centra en l’obra poètica d’un autor que ha passat a la història de les lletres catalanes com a assagista, que equival a dir, fins a cert punt, que assolí el reconeixement en el gènere literari més allunyat de la poesia.1 De fet, Joan Fuster es dedicà a l’ofici de poeta durant molt pocs anys, només en els inicis literaris, i sempre simultaniejant-lo amb les primeres col·laboracions periodístiques i escrits assagístics. A més, amb el pas del temps, el mateix autor qüestionà la vàlua dels seus versos de manera reiterada. Certament, pocs poetes han insistit amb tanta vehemència com ho feu Fuster a dissimular la importància que tenia la poesia pròpia en la seua vida, si més no des que deixà de conrear-la, iniciada la trentena, en plena maduresa creativa i amb una reputació sòlida com a poeta en el circuit literari català. Tanmateix, no fou un abandó total. Continuà escrivint i publicant poemes, però ja ocasionalment, sense l’afany d’arribar als lectors a través de les vies comercials habituals. Des que es produí el seu debut poètic el 1945, en l’Almanaque de Las Provincias, fins a l’edició el 1987 de Set llibres de versos, el volum que reuneix una part important de la seua producció poètica, passaren més de quatre dècades, o siga, la pràctica totalitat de la seua trajectòria literària. D’una manera o altra, amb més intensitat o menys, s’interessà per la poesia al llarg d’aquests anys: com a poeta, crític literari, historiador de la literatura, prologuista d’altres poetes, membre de jurats de certàmens poètics... i sempre, per descomptat, com a lector.
A pesar de l’actitud displicent que adoptà envers la seua poesia, s’intueix en Fuster una resistència íntima, aparentment irracional, a silenciar la veu del poeta que fou i que, a estones espaiades, continuava sent. En el fons, aquesta actitud ambivalent ha estat un dels motius que m’ha empès a estudiar-la, i no el menor. Així mateix, entre les raons que han originat aquest treball –i també entre els seus objectius–, reivindicar la qualitat de la poesia fusteriana n’ha estat, sense dubte, la principal. Però, per avaluar-la com calia era necessari revisar el lloc que mereix en el conjunt de la seua obra literària i en la poesia catalana de postguerra. Seria excessiu, i poc ajustat a la realitat, establir comparacions de qualsevol tipus entre la producció poètica fusteriana i l’assagística, tant o més que negligir-la o reduir-la a una aventura lírica de joventut. Paral·lelament, hi ha hagut una altra motivació, potser no tan ambiciosa, però crec que suggeridora per als lectors curiosos: traure a la llum la seua poesia en castellà, que no s’ha editat mai en cap volum.
Definits els objectius de l’estudi, cal justificar la línia metodològica de l’anàlisi textual, que parteix, com a primer pas aproximatiu, del comentari de cada llibre –i en ocasions, de cada poema– prenent en consideració els moments en què fou concebut, gestat i, en darrer terme, publicat. En aquest sentit, l’enfocament contextual ha permès reordenar, des d’un punt de vista cronològic i evolutiu, l’obra poètica fusteriana amb resultats que ofereixen dades reveladores, ja que hi ha un desfasament important entre la data d’escriptura i la de publicació d’alguns llibres. Aquest fet, gens inusual en els escriptors en català durant la postguerra, és conseqüència dels entrebancs de la censura, que obligava les editorials a realitzar maniobres subreptícies per poder publicar, amb un retard inevitable, els títols projectats.
Establerta la relació pertinent entre el text i el context, el comentari s’ha centrat en la descripció de la configuració dels llibres, amb especial atenció als elements paratextuals i a la distribució dels poemes en parts o seccions. A partir de l’anàlisi descriptiva, s’ha reconstruït el procés de muntatge i encaix dels llibres, concebuts majoritàriament a posteriori, ja que els poemes que els conformen són de procedència, cronologia i factura diverses. Amb poques excepcions, Fuster no partia d’una idea inicial, primigènia, sobre la qual estructurava l’obra amb un sentit unitari. El procediment era tot just el contrari, o siga, engalzava poemes dispersos d’acord amb eixos temàtics convergents que construïen, de manera progressiva, el sentit que el conjunt no tenia inicialment. És la mateixa forma de procedir, per acumulació i reordenació, que solia utilitzar en els llibres d’assaig, formats sovint per articles periodístics de procedència dispar. Sobre la base de l’anàlisi contextual i descriptiva, s’ha efectuat la interpretació textual. Per una simple qüestió d’operativitat descriptiva, he seguit la distinció clàssica entre forma i fons, sense renunciar, quan s’esqueia, a destacar les relacions que determinen una tria formal a partir d’una temàtica concreta, o bé a la inversa. De fet, la dicotomia citada és un dels aspectes sobre els quals Fuster teoritzà amb insistència en nombrosos articles i anotacions dietarístiques, però sobretot en Les originalitats, l’assaig en què desenvolupà la seua concepció poètica. A la fi, s’ha realitzat una anàlisi comparativa quan les intertextualitats ho exigien, és a dir, quan eren el motiu que originava un llibre o un poema, o bé quan aportaven informació útil i enriquidora per a la comprensió del text.
Tenint en compte les premisses metodològiques anteriors, primordials en una primera lectura, calia estructurar l’estudi organitzant el corpus poètic segons criteris que oferissen una visió global. Això descartava, d’entrada, una ordenació exclusivament cronològica, ja que així s’obviava el desfasament entre la data d’escriptura i la de publicació dels llibres. De fet, vaig descobrir aquesta dilatació temporal consultant originals de poemes manuscrits i mecanoscrits, actes de veredictes de premis literaris i la correspondència de l’autor amb els seus editors. Una altra opció consistia a agrupar el corpus per orientacions temàtiques o tendències estètiques, però l’aplicació estricta d’aquestes ordenacions generava problemes de col·locació irresolubles i exigia la imposició de jerarquies dubtoses. En conseqüència, vaig elegir una solució sincrètica que combinava, en certa manera, les dues opcions anteriors. Sols he seguit un criteri cronològic a l’hora d’establir els inicis poètics, que reuneixen poemes apareguts en la premsa valenciana entre 1945 i 1949, els anys en què Fuster es donà a conèixer en el món literari valencià. Amb una diferència de pocs mesos, el final d’aquest període coincideix amb la publicació, el 1948, de Sobre Narcís, la seua opera prima.
Pels motius especificats amb anterioritat, els poemaris de Fuster no estan agrupats per ordre cronològic, sinó d’acord amb un criteri aproximativament estètic. Així, les obres incloses en el «cicle líric» –Sobre Narcís, 3 poemes, Ales o mans i Escrit per al silenci– són deutores d’una estètica amb predomini de la tradició simbolista i postsimbolista, malgrat la presència d’imatgeria surrealista. La coexistència de dues tendències, per bé que en relació asimètrica, impossibilitava l’adopció de l’una o de l’altra com a encuny genèric. Per aquesta raó, s’ha fet servir la denominació «cicle líric», que palesa el conreu de la primera tendència citada i alhora destaca l’exigència formal i mètrica. A l’extrem oposat de l’espectre, amb una nomenclatura deliberadament antagònica, situe el «cicle antilíric», que comprèn Ofici de difunt, Poemes per fer i «Elegia a Rabelais»: dos llibres i un poema que capgiren l’asimetria estètica anterior. La tendència surrealista és ara la preeminent, encara que s’hi detecten, tènues, trets del cicle líric com la perfecció formal dels decasíl·labs d’Ofici de difunt, que reprodueixen un ritme penetrant i obsessiu, molt adient al contingut transmès. Des d’aquest punt de vista, la fusió de fons i forma reivindicada pels postsimbolistes no deixa de ser-hi present.
Enmig dels cicles líric i antilíric quedava Terra en la boca, que incorpora els sonets del fascicle Va morir tan bella com una secció més del poemari. Es tracta d’una obra eclèctica, de crisi, que actua de frontissa entre la poesia lírica i l’antilírica, sense adscripció plena a cap cicle per l’equidistància estètica i formal. El símil, manllevat a Agustí Bartra, revela la direcció que prendria la poesia de Fuster amb el temps. La resta de l’obra publicada ja no respon al projecte en marxa d’un poeta en actiu, sinó a col·laboracions circumstancials. És obvi que tot poema sorgeix d’una
