Millor dit: quan, en un quadre o poema, prescindim de tot allò que habitualment anomenem forma, ens arrisquem a quedar-nos amb l’esquelet eixut i decebedor d’una bagatel·la. Però encara que no sigui una bagatel·la, encara que ens hi trobem amb un contingut sublim, en desprendre’l de la seva encarnació singular, irreductible i viva, que és l’obra, sofriria una trivialització depriment. El poema més dens i complex, el més ric, no resistiria sense decisives catàstrofes l’operació de ser permutat en mots apoètics. El contingut, separat d’aquella forma incandescent –forma en un sentit ampli, i no sols el metre i la rima–, no seria ja poesia. Com el model del quadre no és pintura. (Fuster 2002a: 418-419)
Cal advertir, però, que quan Fuster declara l’autonomia dels valors estètics, no proposa cap supremacia formal, atès que els continguts poètics no existeixen fora de la forma. Tan sols denuncia la falsa dialèctica antinòmica, ja que, si bé la poesia i la pintura no són exclusivament els continguts, tampoc no poden prescindir-ne. En realitat, allò que li interessa és la visió de l’artista, és a dir, com veu els continguts a través d’una forma determinada, i així ho confirma en Les originalitats quan diu: «L’artista es comunica amb l’obra –amb, més que no pas a través–, i és en l’obra –també en i no a través– que l’espectador capta la seua comunicació.» (Fuster 2011a: 113). En efecte, la comunicació es dona entre el lector i el poema, no entre el lector i el poeta. Aquesta és la qüestió: «entendre que els continguts transmesos per l’obra d’art perden l’estatus de realitats per esdevenir realitats traduïdes per l’artista, i que han de ser llegides pel lector en tant que traduïdes.» (Alonso 1994: 138). Arribats en aquest punt, Fuster dissoldrà la dicotomia amb el concepte d’«expressió»:
Caldria, arribats ací, aventurar alguna reflexió sobre aquell quid formal de què depèn la pròpia entitat de la poesia. Jo no sabria veure’l, però, sinó com un encuny personal que l’escriptor imposa als «continguts». [...] És aquesta visió –visió de les coses i de tot el que hi ha sota i sobre les coses– el que ens atrau del pintor. Igualment en poesia: no els «continguts», ans com els «continguts» hi són lliurats. Acudint a una nomenclatura prou justa –i no m’excuso de simplificar tant–, això s’anomenaria expressió.
En última instància, podria dir-se que la poesia comunica en tant que expressa: comunica el fet mateix de l’expressió. [...] Els «continguts» poden ser anodins –ho són, sovint, fins i tot en poetes i en poemes genials– o poden repugnar-nos: la poesia, però, hi subsistirà amb la seva seducció invencible. Per ella coneixem, no unes coses, sinó la coneixença que un altre home –el poeta– en té. Allò que, en definitiva, hi aprehenem és aqueix home expressat en la seva obra. (Fuster 2002a: 419-420)
Si s’assumeix que la poesia comunica en tant que expressa, l’objectiu final del poeta no serà cap altre que aconseguir expressar-se de la manera més original possible per diferenciar-se de la multitud de veus que el precedeixen. En conseqüència, el conflicte que planteja Fuster és entre originalitat i tradició, com especifica en la carta del 2 de setembre de 1952 al seu amic Josep Garcia Richart:
Tu hauràs sentit dir que no hi ha dues fulles d’arbre que siguen iguals. Si ara, mentre estàs llegint aquesta carta, vas passejant pel camp, ho podràs comprovar: sempre hi ha entre elles un marge, més o menys gran, de diferència. Si això passa en les fulles –i en totes les obres de la natura, i en totes les de Déu, per al qual no hi ha producció «standard»–, naturalment trobarem la mateixa «irreductibilitat» en els hòmens. Per tant, jo, i tu, i cadascú dels nostres coneguts i desconeguts, posseeix una quantitat d’originalitat innata. Quantitat variable, és clar.
[...] La gràcia està a buscar i, si és possible, trobar aquella originalitat profunda, aquella paraula que només jo puc dir, que no pot dir un altre per mi. Per tant, es tracta d’aconseguir la major fidelitat a nosaltres mateixos. Tota la preceptiva literària essencial és aquest autodescobriment i aquesta auto-expressió. (Fuster 2003b: 259-261)
No s’ha de perdre de vista la data de la carta, que coincideix amb l’època en què Fuster estava escrivint Les originalitats, l’obra en què desenvolupa la seua teoria particular al voltant de l’originalitat irreductible de l’ésser humà i de l’expressió literària, una teoria fonamentada «en la unitat intrínseca, subjacent, de l’obra i de qui l’escriu.» (Sòria 2015: 116). Fuster parteix d’una premissa tan evident com irrefutable: cada home és irrepetible. I la conclusió a què arriba no ho és menys, d’evident i irrefutable: «Si ja som originals, no haurem de preocupar-nos per ser-ho, sinó per evidenciar-ho.» (Fuster 2011a: 123). Així, la concepció fusteriana del gènere poètic és individual i individualitzant. Es tracta de «Ser “jo”, jo per damunt de tot, jo d’allò més jo, rabiosament jo, procurar ser-ho, representa l’única eixida que ens queda, el sol espai no mediatitzat, reducte de confiança i de respir.» (Fuster 2011a: 107). Si no assumeix la premissa, el poeta no pot enlluernar els lectors: «La qüestió –qüestió de principi– és enlluernar els altres, imposar-nos-hi: imposar-los, almenys, que acceptin la nostra distinció, que ens la reconeguin.» (Fuster 2011a: 104). Ara bé, cal distingir l’originalitat de l’afany insadollable de novetat. Són dos conceptes que no són sinònims necessàriament: «L’“original” és sempre “nou”, eternament “nou” i tot; el “nou”, en canvi, tendeix a la substitució d’un estil col·lectiu per un altre, quan les bases morals i intel·lectuals d’aquell s’esfondren. L’originalitat és personal; la novetat, temporal.». (Fuster 2011a: 115). De fet, tan sols qui evidencia la seua originalitat profunda està en condicions de revelar-la. I només revelant-la, podrà enlluernar qui la mostra. És per aquest motiu que Fuster substitueix l’eslògan «poesia és comunicació» per «poesia és revelació»:
El concepte de «revelació», pres de les teologies, fóra més adequat. Salva el defecte del mot «comunicació», i a més el supera en significats. La «revelació» suposa descobrir quelcom que abans estava velat, però no garanteix la comprensió del qui ho presencia. Déu es revela, però això no vol dir que el fidel hagi comprès la revelació. Ans s’ha de notar que cap revelació no és absolutament explícita. Els Déus es revelen amb mitges paraules, o millor dit, les paraules resulten mitges paraules –insuficients a l’hora d’acollir la revelació dels Déus. Per això totes les revelacions tenen un punt d’esoterisme, als ulls de l’home corrent. Poesia és revelació. Aquesta fórmula no implica els compromisos de l’altra. Almenys, no pot ser usada amb fins sospitosos. (Fuster 2002a: 760)
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.
