1982: 15).
2. Fuster sol·licità una beca, que no obtingué, per a realitzar un assaig titulat provisionalment «Tècnica, cultura i massa».
3. Entre altres, aquest període ha estat analitzat en els estudis de Maria Josepa Gallofré (1991), Joan Samsó (1994-95), Santi Cortés (1995), Faust Ripoll (2010) i Enric Gallén (2013).
4. L’entrevista s’emeté el 21 de desembre de 1977 en el programa Personatges de tve. El fragment citat pertany a la transcripció de l’entrevista inclosa en J. Fuster (2003a): De viva veu, Catarroja, Afers.
5. La Institució d’Estudis Valencians Alfons el Magnànim es creà el 25 d’abril de 1947 per acord plenari de la Diputació Provincial de València, per bé que el reglament i la constitució formal com a organisme es registrà en la sessió plenària del 19 de febrer de 1948.
6. Fuster preparà la conferència amb motiu d’un curs de poesia del segle XX d’«Els Divendres de l’Orfeó Català». L’original mecanoscrit, que ha restat inèdit, es conserva al Centre de Documentació Joan Fuster.
7. Amb data de 30 de juliol de 1939, Fuster i el seu amic Fermí Cortés, natural també de Sueca, enviaren una carta conjunta a Lo Rat Penat a fi d’informar-se dels requisits necessaris per a formalitzar-ne l’ingrés. Se’n té constància per la carta de resposta, datada el 7 d’agost del mateix any, que cite íntegra: «En contestación a la carta del 30 del pasado, he de manifestarles que para pertenecer a esta Sociedad es indispensable llenar la hoja de ingreso mediante la presentación firmada de dos Socios y pagar la cuota mensual de Dos pesetas en esta Ciudad. Hoy está en suspenso el nombramiento de Socios Corresponsales hasta nueva reorganización. No hay reglamentos por haber desaparecido en estos tiempos pasados.» (Lo Rat Penat 1939: s. p.). Ignore la data d’ingrés de Fuster, però segons Furió (1994: 52), fou designat secretari de la Joventut de Lo Rat Penat el 25 de novembre de 1943.
8. Valencia Atracción era una revista mensual d’informació turística creada a l’empara de la Sociedad Valenciana de Fomento del Turismo. Francesc Almela i Vives la dirigí des de 1945 fins a 1967.
9. Albi s’equivoca quan identifica el conjunt «Tres poemes», publicats en el número 11 de Verbo, amb el fascicle 3 poemes, publicat en la mateixa revista. De fet, els «Tres poemes» incloïen les composicions «[Quina brisa o abril...]», «L’olivera» i «Elegia íntima», mentre que 3 poemes està format per «Impressió de tardor», «Aquest crit que ara penso» i «Cançó tranquil·la».
10. La relació de poetes que es presentaren al premi Adonáis en 1947 està detallada en Verbo. Cuadernos Literarios, octubre-novembre de 1947, pp. 31-32. El poeta José Hierro en resultà guanyador amb Alegría.
11. El lector pot consultar els articles «La tria lingüística de Joan Fuster en els seus inicis poètics» (Ortells 2017a: 413-420) i «Les autotraduccions poètiques al castellà de Joan Fuster (Verbo, 1946-1949)» (Ortells 2017c: 199-222).
12. Cal advertir que, encara que Albi cita tres poemes, en el número 15 de Verbo sols es publicaren «Impressió de tardor» i «Cançó tranquil·la», junt amb les versions en castellà.
13. En el capítol dedicat als poemes de Fuster en Verbo es detallen les fonts que demostren que els originals foren escrits en català.
14. Fins ara no existeixen documents que permeten afirmar amb certesa que l’«Oda al Mediterráneo», publicada en el número d’octubre-novembre de 1946 de Verbo, fou escrita en català, atès que la «Quasi-oda al Mediterrani», inclosa en Terra en la boca, tot i estar datada també en 1946, és una reformulació de la primera.
15. A pesar que no es conserva cap document del poema escrit en català, se sap de la seua existència per la carta del 12 de novembre de 1948 d’Albi a Fuster.
16. L’entrevista no es publicà a causa de la desaparició de la revista.
17. En l’article «Sobre ortografies i coses per l’estil», publicat amb el pseudònim Llorenç Mariner en l’Almanaque de Las Provincias para 1948, Fuster (1947d: 451-453) ja instava els escriptors valencians a seguir les Normes de Castelló de 1932.
2.
Breus consideracions fusterianes sobre el gènere poètic
És habitual trobar punts de divergència entre la teoria i la praxi en alguns poetes, sense que això implique necessàriament una contradicció. Sovint es tracta d’una evolució cap a noves tendències estètiques, d’una fascinació més o menys efímera o, senzillament, de la necessitat de mudar de pell o de fer un gir copernicà respecte a èpoques anteriors. Aquests no en són, per descomptat, els únics motius. Seria excessiu –si no impossible– d’esgotar-los, ara i ací, però si s’efectua una confrontació parcial de la poesia de Fuster amb alguns textos seus que reflexionen sobre el fet poètic, s’hi constaten divergències interessants, majoritàriament a causa del temps transcorregut entre el moment de l’escriptura poètica i el de la teorització. Així ho palesen, per exemple, certs aforismes i els pròlegs que escriví per a la segona edició d’Escrit per al silenci i per a Set llibres de versos.
Val a dir, però, que els aforismes i els pròlegs esmentats no foren ideats amb el propòsit d’objectivar postulats immutables –tampoc els seus assaigs–, sinó amb el de burxar la curiositat del lector, en uns casos, i de prevenir-lo, sota la forma d’una captatio, en uns altres. Són textos, sobretot els aforismes, que inciten a la reflexió amb un estil penetrant i una dicció brillant, però que no sempre teoritzen; o siga, textos que exposen hipòtesis susceptibles de ser matisades en altres escrits, no tan restringits a la brevetat i la concisió epigramàtica del gènere. Per això els obvie de manera intencionada en aquest capítol i em base en un conjunt miscellani d’escrits fusterians concebuts amb una finalitat teoritzadora o, si més no, amb la intenció de fer conscients les experiències personals del poeta durant el procés de creació literària: principalment, cartes intercanviades amb altres escriptors, anotacions dietarístiques i assaigs literaris. En canvi, en capítols posteriors, incidiré en la relació entre alguns aforismes i poemes la temàtica dels quals és la creació poètica, com ara «La poesia», de Terra en la boca, i «art poètica», «art poètica bis» i «més art poètica», d’Ofici de difunt. Si bé es mira, tota prevenció és poca quan s’especula sobre poesia. Fuster mateix era conscient de les limitacions inherents a qualsevol argumentació en matèria poètica, just perquè reivindicava l’escriptura creativa com una experiència personal, sovint insondable i sempre intransferible, però mai reduïble a esquemes preconcebuts. Així ho explicava, per carta, a l’escriptor i editor Miquel Arimany en desembre de 1951, a propòsit dels diferents moments poètics a què responien els seus primers llibres de versos:
Segurament, cada moment poètic, cada conat líric, té la seua exigència formal –única, unívoca. Hi ha inspiracions –ens servirem d’aquesta paraula per a entendre’ns– que per a ser rea-litzades fidelment, per a encarnar-se, demanen unes formes determinades, un ritme impulsiu cert, una temperatura pròpia en els mots i les imatges; forma, ritme i temperatura distints dels que demanen les altres inspiracions. Dins la unitat del mateix poeta, cada moment poètic és únic, independent, irreductible als altres moments poètics. Contribueixen que així siga, un munt de coses diverses: l’estat d’esperit del poeta en «aquell moment», l’atzar de les paraules, qualsevol revelació del subconscient, etc. És clar que tot açò és relatiu, però jo ho he sentit en experiència, i no ho expose com a teoria apriorística, sinó com a simple descripció d’un fet. Potser això no passa
