declarado en rebeldía he sido yo, no tú. (Albi 1948a: s. p.)
Encara uns mesos després, en la carta del 9 d’abril de 1949, Albi li exigia les versions en castellà dels originals en català per al número 15 de Verbo: «Querido Fuster: Me urge mucho que me envíes las versiones castellanas del primero y tercero de tus poemas para publicar en Verbo. El próximo lunes entregaré todos los originales a la imprenta, salvo dos o tres cosas que aún no están listas.» (Albi 1949b: s. p.).12 Ara bé, dels poemes publicats en Verbo, només es pot demostrar documentalment que foren escrits en català «Jardín», «[Desde mi rincón el cielo esparce...]», «[Qué corazón tuyo, qué silencio...]», «Presencia de la Muerte», «[Quina brisa o abril...]», «L’olivera», «Elegia íntima», «Cançó tranquil·la» i «Impressió de tardor».13
La resta de poemes en castellà de Verbo –«Poema VIII», «Noches sin alma», «3er poema romántico», «Poema», «Poema del suburbio», «Poemas en la Navidad del Señor», [«Así, / con las horas hundiéndose en mis ojos...»], «Oda al Mediterráneo»14 i «(Conato de imprecación)»15– no es pot garantir que fossen escrits en català, ja que caldria disposar dels originals tramesos a Albi. Tot amb tot, si a la correspondència entre Albi i Fuster, s’hi afegeixen els poemes en català dels anys quaranta de l’Almanaque de Las Provincias i de les revistes Víspera, Esclat i Pensat i Fet, més els inèdits conservats al Centre de Documentació Joan Fuster, els dubtes al voltant de la tria lingüística s’esvaeixen, i s’imposa la conclusió que el català fou la seua llengua predominant. A més, Fuster oferí la versió dels fets més ajustada a la realitat en una entrevista al diari Levante el 4 de juny de 1952 quan afirmava que: «Empecé indistintamente en las dos modalidades. En la actualidad me he decidido de manera definitiva por el valenciano, que es mi lengua habitual y familiar.» (Fuster 2003a: 35). I encara ho explicava amb més rotunditat en les respostes a un qüestionari que li envià Rafael Ventura Melià el 1972 per a una entrevista en la revista Gorg, que finalment no es publicà:16
Vaig començar a escriure en català: un català dolentíssim, deplorable, però carregat de bona voluntat. També escrivia en castellà, és clar. Era l’època de fer versos, i la majoria, pràcticament tots, els vaig intentar en vernacle. Recorde uns sonets en castellà, gongorins. Peccata minuta. També vaig atrevir-me a versificar en francès; però no en sabia prou, de francès, i hi vaig renunciar. Els primers papers que vaig publicar, si no m’enganye, a l’Almanaque de Las Provincias, eren en català. Devia ser l’any 46 o 47.
Alguns poemes de la meua primera innocència literària aparegueren en castellà, o siga, traduïts. Un gran amic meu d’aleshores, Josep Albi, feia una revisteta, a Alacant, que es titulava Verbo, i jo li ajudava a omplir-ne les planes. Era, la meua, una poesia idiota, d’un patetisme mortuori que volia ser fluorescent i dur, i que es quedava en mera grandiloqüència. També fabricava estrofes perfectes. Vaja, més o menys perfectes! Amb metre i rima circumspectament observats. I alguna cosa més viva. M’estime més oblidar-ho. (Fuster 1972a: s. p.)
Fuster, però, no tardà gaire a prendre consciència que els problemes derivats de la seua tria lingüística depassaven els entrebancs de la censura franquista i els prejudicis d’Albi. Així, una vegada presa la decisió de la llengua, s’imposava una disjuntiva no menys difícil: la tria entre un model literari segons les solucions valencianes o un model basat en la variant central. Cal recordar que la creació d’un model de llengua literària produí certa controvèrsia entre els «unitaristes», que adjudicaven una posició preeminent al dialecte central, i els «pluralistes» o «federalistes», que reivindicaven les aportacions dels escriptors valencians i balears davant del centralisme lingüístic fabrista. Per tant, havia de fer prevaler la seua procedència geogràfica o bé escriure en un model que portava camí de ser l’estàndard. Aquesta tensió, constant en la seua trajectòria, es reflecteix en l’alternança de variants dialectals, una alternança determinada per factors externs més que no per vacil·lacions de la seua proposta lingüística. En aquest sentit, a Fuster, ja des dels inicis se li objectà certa ambigüitat en l’ús de les variants dialectals, com ara en l’article «Un nuevo poeta» en què Carles Salvador observà que el seu llenguatge «vacila entre las formas dialectales del Principado y las formas arcaicas literariamente, aunque vivas hoy en nuestra región» (Salvador 1947b: s. p.). Malgrat tot, Salvador no jutjava l’alternança dialectal negativament, sinó més aviat com una demostració de coneixements lingüístics:
Gramaticalmente, [Fuster] es un gran conocedor de nuestro idioma y lo escribe sin concesiones de ninguna clase. Su formación, pues, es perfecta, […] sus vacilaciones lingüísticas parecen voluntarias como si el poeta quisiera encubrir su personalidad –posiblemente destacada ya en disciplinas filológicas– sin advertir que así la adquiere mayor. De este modo no consigue dar la impresión de ser un escritor formado únicamente en Cataluña, o por escritores catalanes; más bien parece, por el lenguaje, un valenciano enteradísimo, estudioso y con ideas propias sobre el uso de ciertas formas verbales. (Salvador 1947b: s. p.)
Més enllà de l’escaiença de la valoració, Salvador remarcava la influència de lingüistes catalans en el model fusterià de llengua literària. Per aquest costat, l’encertà de ple. En efecte, Fuster sempre reconegué que l’amenitat dels escrits fabrians fou decisiva en la seua formació lingüística:
Sé que durant la guerra va caure en les meues mans algun llibre en català i que, immediatament després, l’any 39, ja tenia prou curiositat pel tema com per, passejant per davant del quiosc que hi ha prop de Barrachina, veure-hi penjats uns llibres i comprar-me’ls. Eren La llengua dels valencians, El País Valencià i una Ortografia de Carles Salvador, unes edicions d’abans de la guerra, que es deien «Quaderns d’Orientació Valencianista», i, com que ningú no s’havia de molestar a retirar-los, el llibreter els tenia per allí i els va col·locar entre les revistes. Allò contribuí una mica a concretar les coses. I a partir d’ací anaves formant-te lingüísticament. Això volia dir que, quan anaves a València, t’havies de posar a buscar per les llibreries de vell, on podies trobar encara alguna cosa: els autors locals, els de la Societat Castellonenca de Cultura, i alguna gramàtica. Jo sempre he estat molt refractari a les gramàtiques, les he trobades àrides. Però probablement ja vaig trobar en aquell temps algun volumet de les Converses filològiques de Fabra, i això m’era més digerible. (Fuster 2003a: 440-441)
És evident que Fuster s’interessava en qüestions lingüístiques i gramaticals,17 i, en certa manera, l’article de Salvador refermava les seues conviccions, tal com queda documentat en la carta del 6 de juny de 1947 en què li agraïa les paraules dedicades:
Respecte de les vostres hipòtesis només he de dir que encara sóc jove, si és que diem jove a qui no ha passat dels trenta; que la meva formació humanística és perfectament extrauniversitària [...] i que no sóc filòleg sinó estudiant o enamorat –amb un sentit i un abast definidament polític– de la nostra llengua. Quina cosa més dolorosa que encara avui, en 1947!, en parlar d’un autor valencià, hom hagi de fer, al costat de la crítica literària estricta, la crítica lingüística! Pocs són els valencians que escriuen en vernacle: i de tots, quants n’hi ha que l’utilitzen conscientment? L’espectacle és ben deplorable, encara que, quant a l’ortografia ja van notant-se alguns avenços. Tot això no és més que peresa intel·lectual, manca de deixuplina, solatge de tòpics romàntics –allò de la intuïció romàntica de la llengua nacional, etc. Els que vivim en un medi lingüísticament tan adulterat no tenim més remei que imposar-nos l’estudi quotidià de la gramàtica, la tasca de l’aprenentatge constant. (Fuster 1947a: s. p.)
En definitiva, la formació lingüística de Fuster és deguda, en gran part, a la preocupació, o millor dit obsessió, per fer del català la seua llengua literària. De fet, ambdós aspectes, llengua i literatura, són indissociables i donen compte de
