encara ho és més d’esbrinar per què deixa de fer-ho. En efecte, fer càbales sobre una trajectòria poètica avortada implica trepitjar el terreny relliscós de les conjectures. Tot i això, es fa inevitable preguntar-se per què, just quan començava a tenir un reconeixement unànime, donà per acabat el seu periple poètic. Seria erroni pensar que ho feu per dedicar-se en exclusiva a l’assaig, ja que el Fuster assagista convisqué des dels inicis amb el poeta. Sense dubte, devia tenir raons de pes, algunes de les quals potser es reservà, mentre que unes altres les posà per escrit en diversos papers. Em remet, doncs, a aquestes confessions –públiques i no tan públiques– amb la prevenció que no puc oferir cap veritat indiscutible, sobretot tenint en compte el to irònic i el posat fingidament displicent que les caracteritza. Siga com siga, el fet constatable, l’únic, és que a partir de 1954 Fuster deixà d’escriure versos amb regularitat.
Comence per una de les especulacions més extenses i profundes, inclosa en Causar-se d’esperar, un volum que reuneix una selecció de fragments extrets dels quaderns del seu dietari de 1963, amb un complement dels primers mesos de 1964. Per tant, no s’ha de perdre de vista que són reflexions posteriors a la praxi. L’anotació, datada el 5 d’agost de 1963, porta per títol «Els poetes i la poesia» i inventaria, amb passatges irònics, un repertori de motivacions amb què justifica, davant la incredulitat de certs interlocutors, la decisió de no escriure més poesia:
Fa uns quants anys, vaig publicar tres o quatre reculls de versos: poca cosa en quantitat i en qualitat, que els crítics, i jo mateix, hem procurat discretament oblidar. [...] De tant en tant em pregunten: «¿Quan publicaràs un altre llibre de versos?» m’ho diuen de bona fe. Acostumo a contestar-los que he desistit de seguir cultivant aquesta honorabilíssima especialitat literària. Ja no faig versos: no faig més versos. La confessió els desconcerta: els costa un gran esforç de creure’m. «¿I per què?», insisteixen. Es pensen que ser poeta és una situació carismàtica, una mena de destí insoluble que obliga de per vida. «¿I per què?». Tinc un petit repertori de respostes per al cas. «Se m’ha esgotat la vena», explico. És un motiu seriós. Me l’accepten amb un punt d’incredulitat, però ningú no gosa discutir-lo. O bé: «M’he de guanyar la vida escrivint, i la poesia no dóna un cèntim...» És una altra rèplica que hom admet de mala gana: la troben cínicament fenícia. Quan la conversa s’escau amb persones d’un cert gruix de literaturització, cito: «Ja han estat escrits tots els versos possibles». La frase, més o menys exacta en la meva memòria i en la meva boca, és d’algun francès conegut. Però no impressiona els meus interlocutors: els sembla una evasiva. I si apunto: «És que la poesia no m’interessa», s’escandalitzen. No cal dir com s’exciten, si em manifesto més radical: «És que no val la pena d’escriure poesia». Aleshores em miren com es mirarien un monstre. La veritat és que totes i cada una d’aquestes raons, les unes més, les altres no tant, han contribuït a allunyar-me del sublim esport de redactar papers en ratlles irregulars. Potser l’última és la decisiva.
¿No val la pena d’escriure poesia? En tot cas, no val la pena que jo n’escrigui. [...] No poso en entredit el valor de la poesia en si. És clar que «val la pena», la poesia! Tanmateix, ¿què dir de la poesia que un mateix fa? Aquesta és la qüestió que jo personalment em plantejo, la que cada poeta hauria de plantejar-se: si la seva poesia «val la pena». Dono per descomptat que els liròfors de totes les latituds consideraran impertinent que ningú dubti de la importància de la seva obra. Els escriptors, en general, i més els poetes, som gent puntmirada, i la vanitat constitueix un dels nostres trets característics més constants. ¿Qui serà tan modest que, per un instant, posi entre parèntesis el seu orgull de lletraferit, i faci examen de consciència respecte a la utilitat de la seva labor?
[...] Entre el geni i el poeta –o l’artista– vulgar s’allarga una gama de possibilitats extensa i matisable. En la confiança d’aquest escalafó indulgent s’aguanta la vocació dels poetes que no arriben a genials i que no saben o no podem reprimir-se les afeccions. Però els qui no ens sentim tan irrefrenablement acuitats per la pruïja de versificar, abandonem la partida. Si no assolim la puntuació d’«excel·lents» i de «millors» perquè les nostres limitacions personals ens ho impedeixen, ens dediquem a una altra cosa: a escriure assaigs o articles de periòdic, filosofia o novel·les, drames o història. ¿És que tot això, assaigs, articles, filosofia, novel·les, drames, història, literatura al cap i a la fi, no és encara un «luxe»? Potser en alguna mesura ho sigui. O millor dit: no és una necessitat, però te una utilitat. Més o menys utilitat: utilitat per a uns o per a altres. Utilitat. (Fuster 1965b: 125-136)
Si bé la reflexió s’inicia amb el to descregut i escèptic de no poques captatio fusterianes, parla de motivacions serioses com la (in)utilitat de la poesia o l’alt grau d’exigència amb què avaluava les seues creacions. No fou l’única ocasió en què argüia l’excellència com a condició necessària dels poetes, i així ho mantingué fins a les últimes conseqüències, com explica amb un punt d’ironia en l’entrada del 5 de febrer de 1954 del Diari 1952-1960:
Cadascú té el seu ideal de «professió». Jo, com a escriptor, hauria volgut ser un gran novel·lista, un dramaturg genial, un poeta líric de primera categoria; un filòsof d’acadèmia, si més no. Però hi he renunciat. Amb llàgrimes de sang, plorades damunt de quartilles inútils, hi he renunciat. He de conformar-me a escriure tebeos. El que acostumo a escriure, perquè no en sé més, són papers com aquest, una mena de tebeos per a intel·lectuals. (Fuster 2002a: 403-404)
La data de l’entrada no és anecdòtica, atès que 1952 fou decisiu en la consolidació de l’orientació antilírica de la seua poesia i 1954 és l’any de l’abandó. Per tant, no pren la decisió en un moment qualsevol, sinó en el punt més àlgid. Amb tot, més enllà de considerar-se o no «poeta líric de primera categoria», era conscient del lloc predominant que ocupava, si més no en la poesia valenciana de postguerra, i encara més després de publicar-se Escrit per al silenci, que el confirmà com un dels lírics catalans més prometedors. És probable, en aquest sentit, que el fet que la censura tan sols li permetés publicar la producció lírica, de la qual començava a allunyar-se, contribuís a l’abandó. De segur, la impossibilitat de donar a conèixer els poemes més transgressors li produí un sentiment d’impotència difícil de pair. En circumstàncies menys adverses, la projecció que li hauria suposat la publicació el 1950 d’un llibre tan innovador com Ofici de difunt hauria capgirat la situació. Ell mateix reconeixia aquesta evidència en les notes addicionals a l’entrada del Diari 1952-1960 en què inserí l’«Elegia a Rabelais»:
Els temps canviaven, en el petit món de la poesia catalana. S’inaugurava l’època de Salvador Espriu –cal dir-ne «l’època de S. E.»–, i posteriorment, el docte tàndem Castellet-Molas començà a postular el programa del «realisme històric», tan suggestiu. En aquestes circumstàncies, les meves darreres illusions «líriques» hi haurien fet una impressió de cosa anacrònica, que no em veia en cor de suportar. I menys, després de Menja’t una cama, i no diguem de la Teoria dels cossos. De més a més, un dia, en un bar del carrer del Portal de l’Àngel, mentre bevíem una cervesa, Antoni Comas m’havia aconsellat que ho deixés córrer, això dels versets, perquè no eren el meu fort. Total: que no solament vaig renunciar a la publicació dels poemes ja fet, sinó que vaig jurar de no fer-ne mai més de la vida. (Fuster 2002a: 377-378)
Quasi de passada, hi cita l’opinió del crític i professor Antoni Comas com a raó que el feu desistir d’escriure poesia, destacant la informalitat de la conversa en què li ho suggerí. Ara bé, les paraules de Comas, potser pronunciades en una de les estones de lleure que compartiren al III Congreso de Poesía, celebrat a Santiago de Compostel·la entre el 22 i el 28 de juny de 1954, provocaren un diàleg breu però intens en mitja dotzena de cartes compreses entre agost de 1954 i juny de 1955. En concret, la primera referència a la poesia de Fuster apareix en la carta de Comas de l’11 d’agost de 1954, poc després de l’assistència
