dintre la teva concepció poètica el tindràs plenament justificat. D’això no en dubto. Ara bé, entre el to líric i aquest intel·lectualisme sentenciós, la teva poesia em sembla lleument desequilibrada. La cohesió, la llei interna del poema, em sembla, a voltes, poc operant. En fi, aquesta és la meva opinió, encara que expressada potser amb mala traça. No m’estenc més perquè aquests són problemes que no s’acaben mai.
El poema «Criatura dolcíssima» em féu molta gràcia. Confesso que no et coneixia sota aquest aspecte, ni t’hi imaginava. (Fuster 2010: 23-24)
Dos mesos després, el 7 de març, Fuster li rebaté els retrets d’excés d’intel·lectualisme i la dicció sentenciosa poc escaient per a un poeta líric. La crítica no era nova per a Fuster, que arrossegà l’etiqueta de «poesia cerebral» des dels inicis. Tot i això, les observacions de Comas són discutibles i difuses. Val a dir, però, que la confiança del diàleg epistolar no l’obligava a convencions acadèmiques ni a l’argumentació d’una ressenya. Potser per aquest motiu Fuster no sentí la necessitat de justificar-s’hi, i li confessava –fos veritat o no– que no prestava especial atenció a qüestions estilístiques en el procés d’escriptura. Simplement, deixava emergir la seua originalitat, sense cercar-la de manera obsessiva. Al capdavall, aquesta premissa metodològica constitueix una de les tesis centrals de Les originalitats, l’assaig que esmenta implícitament en la carta:
De la meua poesia, no te’n diré res. Possiblement tens raó en això que em dius. Jo escric, quan escric poesia (que és molt de tard en tard), sense pensar-hi massa. No m’ha preocupat mai la idea de fer-me un estil (això que se’n diu un estil personal), ni de mantenir-lo per damunt de tot. Crec que cada cosa s’ha d’escriure de la manera que ella exigeix. En el fons, sempre hi haurà uns trets unitaris, perquè és un i el mateix qui ho escriu. Aquest trets, impremeditats, seran el veritable estil, que se salvarà o no de l’oblit, el dia de demà. Crec que alguna cosa d’açò figura en un llibre que el senyor Casacuberta m’ha de publicar Déu sap quan... ja fa quasi dos anys, o més, que no he tornat a escriure versos. Ni, el que em fa patir una mica, n’he tingut gana. No crec que es perda res, però, la literatura catalana. Ara només escric articles per al periòdic, cosetes sense substància, però que donen alguna pesseta. (Fuster 2010: 30-31)
Tornant, però, a les notes addicionals a l’«Elegia a Rabelais», a continuació del passatge en què evoca la conversa amb Antoni Comas, Fuster torna incidir en el trànsit de 1954 a 1955 com a data oficial del seu emmudiment poètic, que tan sols trencà en comptades ocasions:
I em penso que, després de 1955, no hi he reincidit més que una vegada: un sonet segons els cànons, afiligranat, per al recordatori de la primera comunió de la filla de l’administrador d’un diari de València, diari on jo col·laborava en aquells temps inefables. En un país com el nostre, un poema de primera comunió deu ser només un pecat venial, més que més si un l’escriu per acontentar l’amo de la botiga on treballa... (Fuster 2002a: 378)
El sonet afiligranat amb el qual reincidí després de 1955 és «Eucaristia», motivat per la primera comunió de la filla de Francesc Soriano Bueso. Però, oblidava que en publicà dos més entre 1955 i 1968, l’any que redactà aquestes notes. Es tracta d’«Elx en el seu misteri», editat el 1956 en Festa d’Elig, i «Dècima», inclòs el 1957 en la Corona literària oferta a la Mare de Déu de Montserrat. I encara després de 1968 reincidí per partida doble amb «Improvisació didàctica» i «Tres poemes inútils per a dos pintors que volen reinventar el món». Més o menys aconseguits, Fuster no renegava dels poemes circumstancials, segons recordava en el pròleg a la segona edició d’Escrit per al silenci:
Avui, les criatures que fabriquen versos disposen d’opcions i d’estímuls molt suggestius, i per això «ells» podran ser normals i com Déu mana, o anormals i contra Déu Nostre Senyor, que és igual. Però fa vint-i-tants anys, al País Valencià, tot era, literàriament, una sagristia: jo mateix, mea culpa, he manufacturat sonets eucarístics, marians i sobre falleres-majors. Tinc una discutible excusa: els cobrava, com qualsevol altre ciutadà cobrava una altra feina, posar un rajol damunt l’altre, portar una comptabilitat o manipular un bisturí. (Fuster 1978: 10)
Mai no renegà, deia, de l’obra poètica, però tampoc no se’n vantava. Mantenia, això sí, ja ho he dit, un punt de coqueteria disfressada de displicència o de calculat escepticisme. Així es pot comprovar a l’inici del mateix pròleg:
No sé quin interés podrà tenir avui la reedició d’uns versos com els d’Escrit per al silenci, publicats ja fa més de vint anys i que pràcticament havien passat sense pena ni glòria. Fins ara m’havia resistit a exhumar-los, potser per un púdic instint d’escepticisme. I no és que em senta descontent d’aquestes elaboracions líriques: ni descontent ni content. Són un paper més, dels molts que he produït, i no puc ni vull renegar-lo. (Fuster 1978: 9)
i també en diversos fragments del text preliminar a Set llibres de versos:
Hi hagué un temps en què jo també escrivia versos. En vaig escriure massa, sens dubte. El present volum només en recull una part, i igualment massa, sens dubte. La intenció editorial es limita a exhumar els llibres introbables, i a afegir-hi alguna cosa més, que, per un motiu o un altre, havia quedat aparcada en les meues carpetes. Com que el projecte no naix de mi, ni l’he acceptat amb un gran entusiasme, em considere desobligat de justificar-lo. Ara sóc incapaç d’imaginar quina curiositat, o quina mena de curiositat, poden despertar aquests textos.
[...] De tota manera, l’exercici retòric anomenat «poesia» que jo he assumit al llarg dels anys, provocat per conviccions o per circumstàncies, hi queda discretament representat. Potser hi ha algun buit de temàtica o d’episòdiques fascinacions verbals. No crec que ningú el trobe a faltar. De més a més, i per fortuna, encara no sóc «matèria erudita», i m’agradaria no ser-ho mai.
[...] El resultat podia ser monstruós, en un sentit lívid i primari de la paraula. Del meu saldo particular, no me’n sabria avergonyir: fou el que havia de ser. (Fuster 1987: 11)
Gairebé idèntics, ambdós pròlegs foren escrits més de vint anys després d’Escrit per al silenci, l’últim poemari publicat. És indiscutible que, entre 1954 i 1987, l’assaig fou el gènere que monopolitzà la seua obra literària, però no és menys cert que se sentia vinculat a la poesia. Altrament, no s’expliquen les incursions poètiques, esporàdiques, posteriors a 1954, ni tampoc la voluntat de reeditar Escrit per al silenci o de posar a l’abast dels lectors gran part de la seua producció en Set llibres de versos. ¿Per què, si feia tantíssims anys que desertà del «gremi dels poetes», insistia a recordar que hi hagué un temps en què escriví versos? Potser, en el fons, mai no deixà de sentir-se poeta. En les poques estones de lleure que devia tenir enmig de l’enrenou d’articles, conferències, treballs d’erudició i compromisos cívics i culturals que havia d’atendre constantment... Potser enmig d’aquest enrenou, encara sentia la necessitat cíclica de demostrar-se que era capaç d’escriure versos. És obvi que l’evolució cap a una poesia antilírica anunciava l’aproximació discursiva a l’assaig i, consegüentment, la priorització d’expressar idees sense sotmetre’s a certs imperatius formals. I, tanmateix, l’estil enlluernador, precís i penetrant de la seua prosa és degut, en part, a la seua formació poètica. Al capdavall, hi ha coses que un aprèn a estimar de jove i ja mai no pot deixar d’estimar-les. La poesia, n’és una.
1. Iborra opta pel terme «propina», emprat per Vicent Ventura, per a referir-se a l’aparició de Fuster: «El “fenomen” Fuster, doncs, un “miracle”? De vegades aquest terme ha estat utilitzat per remarcar la dimensió insòlita que té entre nosaltres. Vicent Ventura n’ha parlat com d’una “propina” de la història. ¿No ha estat la història, des de fa uns segles, molt mesquina amb els valencians? Ara, de “miracles”,
