possibilitat de conèixer o complementar de forma sistemàtica i fefaent, tot allò que sobre la Pilota en general i la Valenciana en particular s’ha vingut publicant.
Així doncs, la meua més coral enhorabona a tots, desitjant que aquestes paraules servisquen d’estímul i empenta per continuar, al temps que com a exemple a seguir per tots aquells que tinguen res a dir i aportar al nostre món pilotaire, joves i no tan joves, ajuntant la força de la joventut, la il·lusió dels grans i l’experiència dels d’«Edat», que com deia al principi d’aquest recull de pensaments i sentiments, poden donar l’altura del punt de mira per guanyar perspectiva, essent uns bons guaites del demà.
Des de la meua edat, experiència i il·lusió done fe de forma fefaent del meu agraïment, tant de la tasca feta, com per l’Honor d’haver-me triat com a redactor d’aquest Pròleg, i com sempre dic a tots els meus escrits, eleve un crit encoratjador dient amb veu forta i clara:
«AVANT, SEMPRE AVANT»
Víctor Iñúrria Montero
Primer President de la Federació de Pilota Valenciana
Bloc 1
La pilota valenciana: pràcttca, investtgació i projecció internacional
Pilota valenciana: passat, present i perspectives de futur
Víctor Agulló Calatayud, Gregorio González Alcaide i Javier Gómez Ferri1
La pilota valenciana és l’esport popular per excel·lència del poble valencià. És el més antic i el que disposa d’un arrelament més fort a la nostra terra per davant, fins i tot, de les corregudes de joies, del tir i arrossegament, dels colombaires o de la vela llatina. Els carrers valencians han sigut l’escenari de milers de partides, com a mínim, des de fa més de 750 anys. Cap altre esport no pot presumir d’haver superat tanta diversitat d’entrebancs i avatars que, malgrat tot, no han aconseguit fer-lo desaparèixer. A l’antic Regne de València sabem que era practicat tant per nobles com pel poble pla, cosa que el féu arrelar doblement en la societat. La seua pràctica va adquirir tanta notorietat que, abans de finalitzar el segle xiv, es va produir al cap i casal una famosa prohibició, que ha estat, malauradament, una de les principals reglamentacions que ha patit el joc de pilota al llarg dels segles.
El 14 de juny de 1391 els jurats de la ciutat de València manaven publicar una severa crida amb la qual prohibien el joc de pilota «arruladissa» dins els murs de la ciutat als majors de 10 anys per causa de les blasfèmies i les injúries de paraula i de fet que hi sofrien «les gents anants e stants». La pena per als contraventors era de vint morabatins d’or. El ban va rebre una forta contestació, una de les més considerables que ha tingut la ciutat en la seua història i, vista la importància que van adoptar els esdeveniments, el Consell de la ciutat es va veure forçat a retractar-se de la mesura tot i recordant les «viltats e mals» que provocava el joc prohibit i les blasfèmies i els enuigs que patien els vianants per causa que «era vengut en tant, que molts ne fahien offici, e tots carrers e tots dies e hores los eren bons a tal joch».
Durant el segle xv continuaren les interdiccions, sempre fortament contestades, que mai no afectaren la popularitat del joc, ans al contrari. En el segle xvi, moltes famílies nobles practicaven el joc de pilota i, fins i tot, algunes van decidir bastir recintes particulars propis dels quals s’enorgullien. Els trinquets del Miracle, de Centelles, d’en Ciurana, de Mossén Olcina, de Mascó i de Mossén Sanç en són un exemple. Tots aquests pertanyien a cognoms il·lustres de la ciutat. Per la seua banda, els «plebeus» havien d’acudir a algun trinquet popular com el del Trabuquet, probablement conegut abans pel nom de trinquet del Bordell dels Negres, o al de na Segarra, també denominat trinquet de la Morera o el de Faigs.
Aquests edificis es van convertir des del final del segle xiv fins al principi del segle xvii en les catedrals d’un esport únic, excepcional i en el qual la mestria del jugador havia de combinar-se amb l’abrivament i l’empenta del seu cos. Però la pilota no sols es jugava als trinquets de les famílies il·lustres com hem palesat, sinó que era, també, patrimoni de llauradors i de jornalers, de joves i d’artesans, de comerciants i d’obrers, i tingué als carrers i a les places de cada poble el seu lloc de trobada i d’esbarjo. Els múltiples problemes socials i econòmics que va patir l’antic Regne de València dels inicis del segle xviii (com l’expulsió dels moriscos, la crisi econòmica, la guerra de Successió, la pèrdua dels Furs, la decadència de l’hegemonia política espanyola a Europa i l’assot barbaresc sobre les viles costaneres, entre molts altres) van ocasionar greus problemes per al conjunt de la societat valenciana i per a la classe dirigent, la noblesa.
Va ser llavors quan la pilota va canviar de mans i va ser el jovent dels pobles qui es va encarregar de mantenir-la viva. Això va suposar també un canvi d’escenari: ara serà el carrer, essencialment, qui allotjarà l’esport valencià més ancestral i, a més a més, recaurà sobre els més pobres i necessitats la tasca de mantenir viva la flama sagrada. Els segles xviii i xix van ser molt durs, però la pilota valenciana va aconseguir sobreviure a tots els daltabaixos i des de 1868, amb la inauguració del trinquet de Pelaio, d’una manera lenta però contínua, el joc de pilota va saber recuperar gran part del terreny perdut.
Tot seguit, les tres darreres dècades del xix i les dues primeres del xx van representar una etapa de glòria. Es van construir desenes de trinquets als pobles i es van continuar jugant milers de partides. En aquest escenari, a tall d’exemple, la ciutat de València disposava de moltes més instal·lacions dedicades al joc de pilota que en l’actualitat. Després, va esclatar la Guerra Civil, que va causar danys enormes al poble valencià en tots els ordres i també al joc de pilota, que va eixir ferit de la màxima gravetat de la contesa fratricida. La dictadura del general Franco, la imposició per decret llei del castellà (no oblidem que el valencià ha sigut sempre la llengua d’aquest esport), els canvis socials i econòmics (es passa d’una societat agrària a una d’industrial amb modes de producció diferents), la desídia de les autoritats, així com les transformacions urbanístiques de les ciutats i dels pobles van contribuir que aquest joc travessara una situació summament crítica.
Tanmateix, des de 1974, però més especialment amb l’arribada de la democràcia, determinats elements conviden a l’optimisme. Des d’aquest moment molts ajuntaments valencians opten per recuperar la pràctica de la pilota valenciana com un dels seus senyals d’identitat més preats. A més a més, cal emfatitzar la irrupció de la figura del pilotaire Francesc Cabanes Pastor, el Genovés, que és considerat el millor pilotari de la història, capaç d’alçar passions als trinquets, la qual cosa va permetre que nombrosos aficionats tornaren a posar els seus ulls en la pilota de vaqueta. D’una manera lenta però sostinguda, els mitjans de comunicació començaren a prestar una creixent atenció. Així mateix, poden destacar-se les figures d’incombustibles periodistes com ara Llorenç Millo, Miguel Ángel López Egea, Josep Lluís Bausset, Paco Durà o Alberto Soldado. A més a més, és significativa l’aposta decidida que va fer en aquell moment la televisió pública valenciana a favor de l’esport valencià per antonomàsia. D’altra banda, i de manera paral·lela, la Federació de Pilota es deslliga de l’espanyola i s’hi articulen noves competicions i, a poc a poc, entraran patrocinadors i els contactes internacionals s’eixamplaran per nombroses regions d’Europa i de Llatinoamèrica, on es practiquen modalitats de pilota a mà semblants. L’àmbit acadèmic també s’ocuparà de la pilota amb la celebració d’un congrés mundial promogut per l’expresident de la Federació de Pilota Valenciana, Víctor Iñúrria, principal valedor de bona part d’aquells grans canvis.
