de temes fonamentals per a la reflexió estètica contemporània, com són la diversitat d’opinions, la universalitat del sentit estètic, la formació del gust estètic, els criteris de judici estètic, la comunitat dels crítics, etc.
D’altra banda, «Sobre la simplicitat i el refinament en l’escriptura» aborda la qüestió relativa a en què consisteix escriure bé. Hume recorre a la definició d’Addison: es tracta d’expressar-se d’una manera natural però no òbvia. Per a escriure bé, cal tant evitar la mera naturalitat, com fer-ho recaure tot en la sorpresa, l’efecte de la qual no és durador, o en l’ornamentació excessiva, que resulta forçada i carregosa. Hume defensa tres tesis en relació amb la combinació justa de simplicitat i refinament en l’escriptura. En primer lloc, manté que cal cercar el just mitjà, tot i que aquest és variable. D’altra banda, és difícil teoritzar sobre el just mitjà, o oferir-ne una regla, per la qual cosa la millor manera de tractar la qüestió és amb abundància d’exemples. Finalment, l’escocès veu que el perill es troba, sobretot, en els excessos del refinament, perquè és molt fàcil deixar-se enlluernar.
Els dos darrers assaigs, de caràcter moral i existencial, foren en el seu temps particularment polèmics. «Sobre el suïcidi» comença amb una lloança del poder excepcional de la filosofia per a combatre la superstició i la falsa religió. Però l’objectiu específic de Hume en aquest escrit és mostrar que les actituds tradicionals respecte del suïcidi no són més que supersticions. En primer lloc, confronta la idea tomista segons la qual el suïcidi viola l’ordre del món establert per Déu; usurpa la prerrogativa de la providència de decidir qui ha de morir. La resposta de Hume descansa en la idea que no és menys part de l’acció de la providència que algun accident pose fi a la meua vida que ho faça jo. També ofereix raons contra la posició que afirma que el suïcidi viola els drets d’altres persones o, fins i tot, els d’un mateix. D’una banda, ningú no està obligat a contribuir a la societat quan això li suposa un gran greuge; a més del fet que pot arribar a ser una càrrega de massa pes per als altres. De l’altra, una vida de grans penúries pot ser pitjor que la mort. Cal destacar que «Sobre el suïcidi» motivà una carta de rèplica de Rousseau.
Finalment, tanca la selecció «Sobre la immortalitat de l’ànima». En la línia anterior d’oposició a la tradició religiosa, aquest assaig és un atac ben mesurat als fonaments racionals de la idea d’immortalitat. Hume exposa i respon a tres tipus d’arguments en favor d’aquesta idea. En primer lloc, els arguments metafísics es basen en el dualisme: en el supòsit que l’ànima és immaterial i que el pensament, la ment, no pot ser material. No obstant això, la mera postulació d’una substància immaterial difícilment pot solucionar el problema del pensament. Hume també addueix el caràcter obscur de la noció de substància i la impossibilitat de decidir qüestions de fet sense atendre a l’experiència. Però, sobretot, encara que la substància immaterial de les ànimes fos immortal, això no asseguraria la supervivència de les persones que les posseeixen en aquesta vida. En segon lloc, hi ha els arguments morals, que es basen en la idea de justícia divina: si no hi ha vida futura, no hi pot haver vertadera justícia. Cal una vida futura de premis i càstigs que siga reflex de tot allò que hem fet en aquesta. Però, com hem de pensar que es distribueixen aquests premis i càstigs eterns? D’una banda, el cel i l’infern semblen pressuposar dos tipus d’homes –els bons i els dolents– quan en la nostra experiència la majoria de persones tenen vicis i virtuts. De l’altra, el càstig etern no concorda amb la nostra idea de proporcionalitat. En suma, els nostres criteris per a castigar i premiar són el sentiment humà i els interessos de la societat; però poden aquests ser també els de la divinitat? Sembla que no. Per últim, els arguments físics es basen en l’experiència que tenim del món. Si tot allò que coneixem en aquest món apareix com a mortal, per què hauria de ser la ment diferent? També el canvi radical de condició de vida sol dur a l’extinció. La conclusió de Hume és que la creença en la immortalitat de l’ànima no té un fonament racional, sinó que només pot basar-se en la fe en les Escriptures.
Aquesta edició
Les edicions canòniques modernes dels Assaigs, que segueixen l’edició pòstuma de 1777, són la versió inclosa en The Philosophical Works of David Hume, edició de T. H. Greene i T. H. Grose (Longman’s, Green, and Co., Londres, 1882-6 [volums 3 i 4]), i la d’Eugene F. Miller, Essays, Moral, Political, and Literary (Liberty Classics, Indianapolis, 1985), que es basa en l’anterior; i per la qual cosa són fonamentalment coincidents. L’única diferència significativa, pel que fa a un dels assaigs ací recollits té a veure amb «Sobre el suïcidi», ja que Miller en reprodueix la versió no publicada de 1755 –sobre la qual Hume féu una vintena de correccions–, no recollides en la versió pòstuma, a la que Greene i Grose no tingueren accés. En conseqüència, he pres l’edició de Miller com a text base per a la meua traducció. (Cal consignar que actualment hi ha en curs una edició crítica de l’obra de Hume: The Clarendon Edition of the Works of David Hume, publicada per Oxford University Press. Els volums 6 i 7 estaran dedicats als Assaigs, però encara no s’han publicat.)
El meu objectiu no era fer-ne una edició filològica, amb totes les variants textuals de les diferents edicions –de fet, només n’he consignat una, a peu de pàgina, que sembla significativa–, sinó aconseguir una versió catalana sense molts artificis, que fos com més agradable a la lectura millor, tal com Hume volia que fossen els seus Assaigs per als lectors del seu temps. Per això, sense descurar la fidelitat a l’original, no he dubtat a deslliurar el text de certs obstacles visuals (com l’abús innecessari de majúscules i cursives, o una puntuació obsoleta) i a simplificar l’estructura sintàctica (reordenant algunes oracions massa forçades o massa llargues perquè no es perda el sentit), però he procurat mantenir el vocabulari de Hume i no interpretar el text més de l’estrictament necessari. De tant en tant, m’ha estat de certa ajuda la versió anglesa actualitzada del text d’alguns assaigs feta per Jonathan Bennett (que es pot consultar en www.earlymoderntexts.com). Per coherència amb el costum de l’època, seguit per Hume, he respectat l’ús com a genèric del terme «home», encara que crec que en la filosofia actual s’hauria d’evitar per complet.
Les notes al text tenen bàsicament dues funcions: o bé clarificar algun passatge, o bé presentar autors, obres, personatges o circumstàncies referits en el text el coneixement dels quals no puga pressuposar-se. En tot cas, la meta és sempre contribuir a la comprensió del text. Per elaborar-les, he tingut presents les notes de l’edició de Miller i els comentaris de Bennett (que en alguns casos reproduesc íntegrament), i he consultat diverses fonts enciclopèdiques. Per a les citacions clàssiques, he acudit a la traducció consagrada, quan n’hi havia. Les notes de Hume, que en són poques, van marcades amb un asterisc (*).
Estic especialment agraït a Miracle Garrido, sempre tan generosa amb mi, per les seues esmenes i els seus assenyats suggeriments, que sens dubte han contribuït a millorar la traducció. Tobies Grimaltos també ha llegit el manuscrit i m’ha fet observacions útils. Finalment, a Vicente Sanfélix, reconegut estudiós del pensament de Hume, li agraesc els seus precisos i encertats comentaris a la introducció. No cal dir que tots els errors són responsabilitat només meua.
Traduccions d’obres de Hume
Investigació sobre l’enteniment humà. Traducció de J. M. Sala-Valldaura; edició a cura de V. Camps. Laia, Barcelona, 1982. (Reedició: Edicions 62, Barcelona, 1998.)
Investigació sobre l’enteniment humà. Antologia mínima. Presentació de Ricard Costa; selecció i traducció d’Antoni Martínez Riu. Casal del Mestre, Santa Coloma de Gramenet, 1993.
Investigació sobre els principis de la moral [inclou: Apèndixs I-IV i Un Diàleg]. Traducció i edició de Miquel Costa. Edicions 62, Barcelona, 1994.
Resum
