D’Ors a Fuster
Per una història de l’assaig
en la literatura contemporània
Gonçal López-Pampló
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
Director de la col·lecció
FERRAN CARBÓ
(coordinador de la Càtedra Joan Fuster)
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d'informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l'editorial.
© Del text: Gonçal López-Pampló Rius, 2017
© De la fotografia de la coberta: Andrés Castillo Valero (1987)
(Arxiu Joan Fuster)
© De la present edició:
Universitat de València, 2017
Coordinació editorial: Maite Simon
Disseny de l’interior i maquetació: Inmaculada Mesa
Correcció: Enric Izquierdo
Coberta:
Disseny original: Celso Hernández de la Figuera
ISBN: 978-84-9134-088-1
A l’àvia, perquè fou una dona de paraula i, sobretot, perquè li agradaven els llibres amb dedicatòria
Índex
I. L’ASSAIG COM A GÈNERE LITERARI
3. Un exemple d’anàlisi: Nosaltres, els valencians
II. CAP A UNA VISIÓ DE CONJUNT
1. Michel de Montaigne, «patró i mestre del gènere»
2. Els precedents immediats de l’assaig contemporani
3. L’assaig en el primer terç del segle XX: del Noucentisme a la Guerra Civil
3.1 L’assaig en el tombant de segle: de l’eclecticisme a l’impuls noucentista
3.1.1 Eugeni d’Ors
3.1.2 Josep Carner
3.2 De la creació d’un circuit literari modern a la desfeta
3.2.1 Carles Riba
4. L’assaig durant la postguerra (1939-1968)
4.1 Una triangulació assagística
4.2 De la postguerra immediata al gir dels anys seixanta
4.3 La dècada dels seixanta
5. Dues aportacions clau: Josep Pla i Joan Fuster
5.1 Josep Pla
5.1.1 El primer Josep Pla
5.1.2 La concepció de l’escriptura
5.2 Joan Fuster
6. L’assaig en l’últim terç del segle XX (1968-1992)
6.1 De la dictadura a la democràcia
6.2 El boom dels dietaris
7. L’assaig a hores d’ara
III. ELS PREMIS I LES COL·LECCIONS
1. Els premis literaris
2. Les col·leccions
Pròleg
L’assaig és un gènere a la recerca de la seua identitat i de la seua història. La reiteració amb què els assagistes converteixen en tema de reflexió l’estatus i els trets distintius de la pròpia escriptura o remeten als models i antecedents en els quals s’emmirallen, amb la voluntat de construir les coordenades del mapa i de bastir-ne una genealogia, en són el símptoma més clar. Com bé adverteix l’autor en el descàrrec que encapçala aquest llibre, la indefinició teòrica de la prosa literària que se situa al marge de la ficció és a la base de les ambigüitats, els problemes i les confusions que condicionen no tan sols la circulació i recepció de l’assaig, sinó la seua mateixa escriptura. En aquest sentit, la primera gran aportació que devem al present estudi és la proposta de definició del gènere assagístic, clara i argumentada, que funciona com un garbell que ens ha de permetre destriar el gra de la palla, alhora que en fonamenta i precisa la idiosincràsia; aquest darrer mèrit té l’avantatge afegit de contribuir a millorar –per fer-la més precisa– la percepció que els lectors tenen de l’escriptura assagística. Lluny de ser una ociosa disquisició teòrica, la definició de l’assaig aporta una claredat indispensable per al bon funcionament
