el concepte nuclear de cadascun dels gèneres. La raó d’aquesta resistència cal buscar-la en la solidesa de la base conceptual i, per descomptat, en la força d’unes pràctiques que gaudeixen d’una plena normalitat cultural i social. Amb la intenció de pal·liar l’anomalia que, en aquest terreny, arrossega l’assaig, la definició que ens ofereix Gonçal López-Pampló descansa, d’una banda, en criteris estrictament textuals (enunciació, tipologia textual), però, de l’altra, també té en compte les estratègies comunicatives (marques paratextuals) i la funció social que el gènere juga dins el sistema de gèneres contemporani.
És cert que, com assenyala l’autor, encara no s’ha escrit una veritable història de l’assaig en la literatura catalana. El llibre que el lector té a les mans, a pesar de la cautela amb què se’ns ofereix, representa una aposta decidida envers la seua construcció. Malgrat haver renunciat des del disseny inicial del projecte a bastir una història del gènere –amb el que això suposaria d’afany d’exhaustivitat, de jerarquització i d’atenció a l’evolució dels formats assagístics–, es tracta, sens dubte, d’un intent reeixit de presentar-ne una visió panoràmica, amb una selecció representativa i significativa. Gonçal López-Pampló rebutja qualsevol aspiració, per part seua, d’erigir la proposta amb pretensions canòniques. Ara bé, l’operació d’escollir i disposar sobre un canemàs històric una sèrie d’obres i d’autors té inevitablement un efecte de visibilització de les opcions triades i contribueix a fixar i a dotar de sentit una determinada tradició.
L’acotació cronològica de l’estudi recorre la pràctica totalitat del segle XX, amb dues fites inexcusables com a obertura i tancament del trajecte: l’inici de la publicació del Glosari orsià, el 1906, i la mort de Joan Fuster, el 1992. L’atenció que s’hi dedica de manera destacada a la producció dels grans noms de l’assaig català contemporani s’explica per la transcendència que aquests autors han tingut en la consolidació, el prestigi i la projecció de l’assaig en les nostres lletres. En efecte, són noms que, en el circuit literari català, arriben a confondre’s amb el gènere –sobretot Pla i Fuster–, com s’esdevé, per exemple, en els currículums de secundària i batxillerat, en els quals s’associa gairebé de forma exclusiva l’estudi de l’assaig a les figures senyeres de l’escriptor de Sueca i el de Palafrugell. En la visió global que ens presenta Gonçal López-Pampló, per contra, les figures no usurpen la representació del paisatge; les línies de continuïtat que s’hi dibuixen assoleixen l’objectiu d’oferir els trets distintius essencials de l’assaig català contemporani i la seua evolució al llarg del segle, més enllà de la singularitat dels universos personals dels assagistes més rellevants. En aquest sentit, el capítol dedicat a premis i col·leccions ens acosta dues de les eines fonamentals per a la projecció del gènere i ens permet veure’n els resultats. Amb tot, els assagistes de primera divisió reclamaven un protagonisme especial en virtut del mestratge perdurable que han exercit en la posteritat del gènere. Especialment, Joan Fuster, qui, possiblement com cap altre, acompanya una creació assagística rica i diversa d’una continuada reflexió sobre les particularitats del gènere, orientada a establir-ne el caràcter i les fronteres, i d’una reivindicació militant de la condició literària de l’escriptura assagística i de la professionalització de l’assagista. En les generacions que el van succeir, moltes vocacions assagístiques van nàixer en un moment d’epifania originat a partir de les revelacions fusterianes.
La col·lecció «Càtedra Joan Fuster» suma amb D’Ors a Fuster. Per una història de l’assaig en la literatura contemporània un important actiu al seu catàleg. L’alt nivell dels estudis acadèmics que s’hi han publicat ha convertit aquesta collecció –i, en general, les activitats de la Càtedra– en una referència de prestigi, ara renovada i incrementada amb l’aportació de López-Pampló, per la qualitat intrínseca del treball i per l’obertura de focus que representa, amb un objecte d’investigació que va més enllà de la figura estricta de l’escriptor de Sueca. A l’interès del contingut de l’estudi, cal afegir-hi encara la qualitat de la prosa de l’autor, d’una elegant claredat, que en garanteix una lectura fluïda i amena, amb la transparència expositiva dels grans comunicadors, que parlen convençuts de l’atractiu de les idees que presenten al lector.
El treball de Gonçal López-Pampló, en el present llibre, però també en altres publicacions recents o en marxa, suposa una fita dins dels estudis literaris catalans: per l’exigüitat de precedents dins de l’àmbit acadèmic, per l’abast global amb què es planteja i per l’adopció d’una estricta fonamentació teòrica. Tant de bo el seu exemple siga l’estímul per a noves aportacions que ens puguen conduir, en un futur no llunyà, a fer realitat l’encara inexistent història de l’assaig català contemporani.
CARME GREGORI SOLDEVILA
Universitat de València
Descàrrec
No s’ha escrit encara una veritable història de l’assaig en la literatura catalana. L’adverbi encara, ací, abasta fins al moment de publicar aquestes pàgines. És a dir, el llibre que teniu a les mans no és, ni de bon tros, l’obra que ha d’omplir aquest buit. Contribuirà a fer-ho, tant de bo, i potser ajudarà a clarificar alguns aspectes teòrics que han dificultat una visió completa d’aquest gènere literari. Fins i tot servirà per a posar una mica d’ordre en la gran quantitat de papers que, al llarg del darrer segle, han rebut l’etiqueta d’assaig –en el millor dels casos–, quan no d’altres com ara literatura del jo o literatura d’idees, cosa que ha donat lloc a un panorama tan divers en les categories com en les obres que s’hi encabeixen.
Però aquest llibre no és –vull insistir-hi– una veritable història de l’assaig en la literatura catalana. Des del títol, he volgut remarcar la modèstia i els límits de la proposta. M’he centrat en un marge temporal concret: de l’aparició de les glosses d’Eugeni d’Ors a la mort de Joan Fuster, és a dir, de 1906 a 1992. Tanmateix, m’he atorgat la llibertat de retrocedir en el temps i fer alguns comentaris sobre la Renaixença i el Modernisme; igualment, he anat més enllà dels anys 90 i m’he referit a obres més recents, que em permetran il·lustrar les tendències que podem observar en l’assaig a hores d’ara. L’èmfasi del títol en Ors i en Fuster implica, també, una certa inclinació canònica. És inevitable: al llarg de les pàgines següents apareixerà el nom de moltíssims autors –i algunes autores, ja veurem que el matís és necessari–, però uns pocs es destacaran per damunt de la resta. No aspire a construir un cànon de l’assaig en la literatura catalana del segle XX, però sóc conscient que una proposta com aquesta té conseqüències canòniques –si se’n pot dir així–, en la mesura que subratlle unes quantes contribucions que –al meu entendre, si més no– són cabdals i indiscutibles i que, per tant, s’haurien de situar al costat de les aportacions d’altres autors de gèneres més consolidats en l’imaginari col·lectiu –editorial, crític i educatiu. En aquest sentit, la importància que concediré a Joan Fuster queda fora de qualsevol ombra de dubte; de més a més, la col·lecció en què apareix aquest estudi ho explica i ho justifica, en tant que un dels meus objectius és ubicar millor l’escriptor de Sueca en una tradició que ell sabia seua, tant pels precedents com pels seus continuadors, els quals han reivindicat l’influx fusterià ara i adés.
En última instància, com reclama el subtítol del llibre, la meua pretensió és oferir un sondatge de l’assaig en la literatura catalana dels darrers cent anys, basat en unes eines teòriques que considere sòlides –encara que a penes suggerides en el primer capítol–, per tal d’augmentar les possibilitats d’escriure, en un futur, aquesta història. Per això no he treballat en una història de l’assaig en la literatura contemporània, sinó per una història de l’assaig en la literatura contemporània.
Com que he optat per encapçalar aquesta obra amb un descàrrec –un gest, tot siga dit, d’allò
