en els arxius espanyols, italians i francesos.
El volum VII (2009) també va ser editat per García Hernán, un dels historiadors més competents de la figura del sant duc. Se centra en la vida de Borja com a jesuïta des de 1550, quan va fer pública la seva pertinença a la Companyia a la qual s’havia incorporat en secret en 1547. S’estén fins el 1566, quan portava un any com a general de l’orde. Segons els especialistes, amb aquesta nova informació, la figura de Borja adquireix una dimensió més humana i real. Inclou 900 documents ordenats cronològicament.
Bona part dels escrits són cartes. Els epistolaris constitueixen una font inesgotable d’estudi. Grans biblioteques com la National Library of Medicine i la Wellcome Library conserven col·leccions de cartes de científics que són de gran valor per analitzar les seves biografies i contribucions. Al nostre país, en canvi, sembla que escassegen. Famílies i institucions no han considerat durant molt temps que aquest tipus de documents pogués tenir interès i en molts casos s’han perdut.
Com ha succeït en altres camps de la història, l’aproximació a la figura de Francesc de Borja s’ha reduït durant dècades a l’apologia o a l’hagiografia. La situació ha anat canviant en els últims anys, com es demostrà, per exemple, en el Simposi Internacional «Francesc de Borja (1510-1572), home del Renaixement, sant del Barroc», que es va celebrar a Gandia entre els dies 25 i 27 d’octubre i a València els dies 4 i 5 de novembre de 2010. Els textos de les nombroses ponències van ser recollits en dos llibres, un coordinat per Enrique García Hernán i María del Pilar Ryan (Francisco de Borja y su tiempo. Política, religión y cultura en la Edad Moderna), i l’altre per Santiago La Parra i Maria Toldrà (Actes del Simposi internacional Francesc de Borja (1510-1572), home del Renaixement, sant del Barroc). Amb la diversitat de temes tractats i el rigor científic de les reflexions, quedava superat definitivament l’excessiu pes hagiogràfic de la bibliografia històrica al voltant del personatge. Tanmateix, cap dels més de seixanta participants va tractar temes de salut.
Quan Francesc Devesa es va trobar amb Monumenta Borgia i ho va fullejar, descobrí aviat que els temes de salut i malaltia estaven presents perquè, com ell mateix assenyala, «la salut és molt important per a les persones». Així doncs, es va dedicar a bussejar en tots els escrits datats entre el naixement de Francesc de Borja i la seva defunció per obtenir dades sobre qualsevol aspecte de la salut del mateix Borja, dels corresponsals, així com de terceres persones o de la població en general. La quantitat de documents dels quals va poder extreure informació és realment impressionant, arriba gairebé a la xifra dels tres mil.
Devesa ha analitzat durant diversos anys tots aquests textos, ha estudiat els esdeveniments històrics, socials i culturals del corresponent període històric i s’ha familiaritzat amb les idees i les pràctiques mèdiques de l’època. La seva recerca i anàlisi ha donat lloc a diversos treballs, entre els quals sobresurt el que en 2013 va obtenir el Premi Roël de l’Institut Mèdic Valencià.
La present obra, estructurada en tres grans capítols, és una magnífica síntesi que presenta els fruits de tots aquests anys d’estudi. Devesa comença parlant de les característiques dels documents, del seu contingut sobre salut i malaltia, i ho completa amb les complexions i els temperaments. Inclou també el pla de treball i la metodologia utilitzada. A continuació, dedica un important espai als malalts i les malalties. Ha recollit gairebé vuit-centes notícies sobre aquest tema que ofereixen un panorama molt complet de les malalties que sofrien els homes i dones d’aquella època –febres i danys per violència són les més importants en nombre. Descriu primer les que són de causa natural, des de les febres contínues i cícliques al mal de pedra, orina i ronyó, passant per la malaltia mental, l’embaràs i el part patològics. Segueixen després les que deriven de la violència contra la salut causada per les guerres, la delinqüència i les agressions individuals. També dedica unes línies als danys causats per les armes de foc.
Hi ha un apartat consagrat a les pestes i pestilències, en el qual fa referència a un primer període tranquil, amb epidèmies esporàdiques a Gandia, Valladolid, Alcalá, Barcelona i altres zones de la península. Després, els esdeveniments de la vida de Francesc de Borja des que deixa Portugal i marxa a Roma, permeten oferir un panorama de la pesta que afecta àmplies zones geogràfiques europees. Finalment, l’epidèmia de Portugal de 1569. Hi apareixen, òbviament, les noves malalties com el garrotillo i el tabardillo, a més de la modorra, la pesta pròpiament dita i les tercianes.
Encara dins del primer capítol, trobem uns epígrafs que s’ocupen de conflictes armats i calamitats. Així, s’estudia la rebel·lió dels moriscos valencians, l’atac dels corsaris turcs a Gibraltar, la guerra de Las Alpujarras, les guerres de religió entre cristians, i la batalla de Lepant, entre altres. Complementen l’exposició naufragis i terratrèmols.
El segon capítol, dedicat als aspectes curatius i preventius, recull el tractament dels malalts. Una bona part l’ocupa la dietètica o les recomanacions dels metges als malalts tenint en compte el mitjà en el qual vivien, el seu estat i el tipus de malaltia. També aborda les sagnies, purgues i altres evacuacions humorals. Segueix l’ús de plantes i remeis amb capacitat terapèutica, així com el recurs a les aigües i balnearis. També són considerats els aspectes creencials, com ara la religió o el poder taumatúrgic d’alguns reis.
La prevenció és objecte també d’anàlisi en el corresponent apartat. Comença referint-se als llocs, el clima, l’aire i els viatges i atén després a la salut personal i la dels altres. Així mateix, es refereix a la preservació de les pestes i a la forma d’evitar els danys per violència, el que transcendeix els aspectes més individuals de la higiene.
Al final del capítol es parla de metges, pelegrins i malalts i, per descomptat, dels hospitals. Pel que fa a metges i cirurgians, hi apareixen personatges coneguts com Fernán López de Escoriaza, Francisco Valles, Fernando de Mena i Gregorio López Madera, junt amb els metges de Gandia Melcior Ruíz i Martí Escobar, i d’altres sanitaris, com els barbers. També parla de la visió que en tenen els pacients i dels estudis de medicina en l’època, per finalitzar amb un breu epígraf dedicat a la salut en llenguatge simbòlic.
Al tercer capítol, Devesa aborda la salut de Francesc de Borja en totes les seues etapes: infantesa, joventut, període virregnal, Gandia i el seu període de jesuïta. Segueix l’exili a Portugal, l’etapa romana, el generalat de la Companyia, la superació d’una llarga malaltia en 1568 i, finalment, la missió pontifícia, per ordre de Pius V, acompanyant com a conseller el cardenal Michele Bonelli en el seu viatge per Espanya, Portugal, França i Itàlia. El capítol i el llibre es tanquen amb un interessant epígraf on es resumeixen les malalties de Francesc de Borja i la influència en la seua personalitat.
El llibre de Devesa és també un bon exemple de l’interès de la historiografia mèdica pel pacient. Alguns historiadors joves creuen que es tracta d’una nova tendència que també sol acusar la Medicina de preocupar-se exclusivament pels aspectes biològics de la malaltia. És un tòpic que ha triomfat en els últims temps que sol procedir de llocs on el sistema sanitari és completament diferent al nostre. El problema és que no sempre es disposa de fonts adequades ni abundants. Molts treballs que tenen com a referent el malalt estudien aspectes sobre la salut i la malaltia al marge de la medicina científica: remeiers, bruixots, eixarmadors, adroguers, medicina domèstica, etc. El cas de Francesc de Borja com a malalt és diferent, ja que va tenir accés sempre a la medicina científica i als seus representants més prestigiosos, fet que el converteix en un cas digne d’estudi.
Francesc Devesa ofereix, en definitiva, un recorregut complet per la medicina del Renaixement on apareixen reflectides les principals característiques. Malgrat tractar-se d’un metge bàsicament clínic amb dilatada pràctica professional, la seva incursió en aquest terreny és extraordinàriament acurada i respectuosa. Tanmateix, això no significa que no s’aventure en ocasions a comentar, amb totes les cauteles, els processos patològics,
