style="font-size:15px;"> Com a màxim responsable, la missió de Dregi ha consistit a posar contenció a la fase inversora i concentrar-se a passar el rasclet als actius existents per extraure’n el màxim de rendiment. Dregi va substituir en el càrrec Alejandro Hernández-Puértolas que, al seu torn, havia succeït José Caireta, l’executiu artífex de l’escalada de resultat dubtós encetada deu anys abans. L’abril de 2018, Dregi va entrar al consell de Crèdit Andorrà en substitució de Maria Reig, en fase de jubilació voluntària, que va abandonar el càrrec enmig d’un enrenou considerable.
Un fons oportunista nord-americà entra en escena
El fons californià Farallon Capital Management ha comprat el deute d’uns 445 milions que Reig tenia amb CaixaBank. Tot seguit ha actuat per començar a cobrar-lo, i ha portat a subhasta una finca de la família Reig a Encamp i un projecte immobiliari en uns terrenys de Sant Julià de Lòria. Farallon va accedir a l’operació Projecte Niseko, llançada l’estiu del 2019, que va incloure dos paquets de crèdits que CaixaBank va catalogar com de difícil cobrament, però que tenien garantia immobiliària.
Els deutes de Reig amb l’entitat financera de la Diagonal barcelonina deriven dels voluminosos préstecs que li va proporcionar per als seus negocis immobiliaris i del finançament d’una part de la compra d’accions de Crèdit Andorrà. L’operació tenia la seva història, ja que La Caixa havia de desprendre’s de la seva participació en el banc andorrà per indicació del Banc d’Espanya.
Era l’any 2007, i La Caixa va obtenir 927 milions pel 46,35 % que posseïa de l’entitat, amb un atractiu benefici de 425 milions. L’entitat va ser valorada en 2.000 milions, però la valoració el 2020 ja era de 700, tot i que alguns analistes consideren que la xifra és massa optimista i que no passaria dels 400. Els principals accionistes estaven interessats a incrementar la seva participació: Reig va comprar-ne un paquet d’accions amb un préstec de la mateixa entitat, igual com van fer altres socis. Amb aquella operació, Maria Reig va saltar fins al 20 % de l’accionariat, empatant amb la família Pintat.
Crisi a Crèdit Andorrà
Arran de la fi del secret bancari i del desprestigi mundial causat per la intervenció de Banca Privada Andorrana per presumpte blanqueig de diner procedent de grups criminals, el marge de negoci de Crèdit Andorrà ha caigut i els accionistes, entre ells Maria Reig, s’han quedat sense el suculent dividend que repartia anualment i que servia per pagar els terminis del préstec de 2007.
L’entitat havia tancat el 2017 amb un benefici de 50,1 milions d’euros, que erigia el grup com el primer banc d’Andorra en beneficis, amb un volum de negoci de 16.266 milions, dels quals més de 10.000 milions en operacions a Andorra. L’any 2015, els beneficis havien estat de 72 milions, i l’any 2016, de 65 milions, molt lluny dels més de 100 milions de l’any 2006, quan la sortida de La Caixa.
Un seriós problema de fons que arrossega Crèdit Andorrà és el préstec que va «autoconcedir» —per dir-ho d’alguna manera— als principals accionistes (Pintat, Reig, Casals…) per comprar la participació del 46 % que tenia La Caixa. Les hipòtesis més recents parlaven d’un intent de venda de l’entitat o d’una fusió avortada dels tres bancs andorrans (Crèdit Andorrà, Andbank i Morabank), que serviria per posar remei, entre altres coses, a aquest descosit.
La crisi econòmica de Reig ha comportat la seva progressiva desaparició dels ambients barcelonins. Segons sembla, Maria passa bona part del seu temps a Londres. Conserva la presidència d’honor de Barcelona Global, el projecte de dinamització de la capital catalana en què havia col·laborat amb grans noms del poder català com Salvador Alemany (Abertis), Joaquin Coello o José Luis Bonet (Freixenet), que havia de reunir la societat civil i empresarial catalana «amb ganes de trencament i de fer avançar temes», en paraules d’ella mateixa, que es definia com una «trencadora […], perquè algú ha d’assumir aquest rol i sacsejar l’establishment».
Maria Reig, la líder social que no va poder ser
Des de la retirada de la primera línia empresarial, Maria Reig ha incrementat la seva dedicació a tornar a les arrels, a estimar el patrimoni tradicional andorrà. Així, ha inaugurat un museu, ha promogut la valoració de l’obra de pedra seca, i ha fet declaracions inspirades sobre el tema. És molt possible que el destí de ser filla única i amb patrimoni hagi privat la societat andorrana i la catalana d’una líder social que per la seva originalitat, esperit inconformista i força de caràcter hauria fet història.
Carles Tusquets, banquer per vocació i fill predilecte del patriciat barceloní
Dedicat a la gestió d’inversions, és president del Banco Mediolanum i ha estat ben connectat amb la família Pujol
El 22 de febrer de 2019 es va viure una de les grans escenificacions de poder de la Barcelona dels senyors. Era el tret d’inici de la campanya electoral per presidir la Cambra de Comerç, i l’hotel Catalonia Plaza acollia la presentació de la candidatura d’un dels aspirants: Carles Tusquets i Trias de Bes. El presidenciable, en un saló ple de gom a gom, va lluir suports. En tenia de ben explícits, com els hotelers Joan Gaspart i Jordi Clos, Lluís Vendrell (Unión Suiza), el grup Planeta, Seat o la cadena Condis. D’altres —com el del mateix president sortint, Miquel Valls—, ho eren de manera més discreta.
Carles Tusquets va fer aquell dia una defensa explícita de la gran empresa, que era la base principal de la seva candidatura. Enric Crous encapçalava una candidatura rival, més renovadora i més catalanista, que era considerada la principal adversària. Però tots plegats no detectaven l’amenaça d’una nova candidatura, a qui molt pocs van donar crèdit ni possibilitats: l’opció independentista que liderava Joan Canadell amb el grup Eines de País. Els que eren a la Llotja de Mar la nit del 8 de maig, quan es van començar a conèixer els resultats, amb un triomf inesperat de la candidatura impulsada per l’Assemblea Nacional Catalana, van contemplar el que era l’estampa d’un canvi de torxa en una de les entitats més representatives de la societat civil. Els equips dels principals candidats seguien amb nerviosisme creixent una nit electoral sense informació i amb molts rumors. I el desenllaç va ser imprevisible. A l’empresari i financer Carles Tusquets i al seu equip, se’ls va glaçar el rostre.
Els que donaven suport a Tusquets confiaven en la victòria enmig d’alguns dubtes. Avançada la nit, esclatava la notícia. És que guanyava Enric Crous, l’opció suaument renovadora que alguns a la Generalitat veien amb simpatia? No: s’imposava la ruptura, amb un triomf contundent d’Eines de País, amb Joan Canadell al davant i l’ANC com a principal impulsora. Els independentistes s’apoderaven de la Cambra. Veure Elisenda Paluzie celebrant el triomf a la Llotja va trencar molts esquemes. A prop de Tusquets, algú es va referir a un «recompte a la veneçolana». Aquella nit, a molta gent dels grans despatxos de Barcelona els va costar dormir. Les «classes subalternes» havien assaltat la finca, talment com si fossin uns okupes. Per a Tusquets, aquesta era la segona vegada que sucumbia davant d’una opció independentista, ja que el 2003 havia format part de la candidatura de Lluís Bassat a la presidència del Barça, que va ser derrotada per Joan Laporta.
A la Catalunya d’abans de la sotragada que per a un sector de les elits va representar el procés independentista, a Tusquets li hauria estat fàcil coronar la seva carrera amb la presidència cameral. Aquelles setmanes, tots els poders de sempre es van activar per garantir el seu triomf. Només una minoria de l’establishment es va decantar per Enric Crous, que simbolitzava un canvi tranquil i el pont amb la Generalitat sobiranista. Segons fonts empresarials, els grans despatxos es van mobilitzar i des de La Caixa es van fer moltes trucades per ajudar Tusquets entre la gran empresa.
Carles Xavier Tusquets i Trias de Bes (Barcelona, 1951) ha estat sempre al rovell de l’ou i acumula una llarga llista de càrrecs socials i en consells d’administració d’empreses.
