segons ha escrit el periodista Josep Maria Cortés, que també recorda el «jove Tusquets» que sempre es queixava dels excessos de fiscalitat a la cara del ministre d’Hisenda de torn a les jornades econòmiques de la Costa Brava, que organitzava el Cercle d’Economia.
En el moment del seu enlairament com a banc, l’entitat disposava d’uns recursos propis de 1.950 milions de pessetes i 42.000 milions en gestió de patrimonis. Amb només dues oficines, a Madrid i Barcelona, tenia una plantilla de 40 persones. A partir del 1989 fundacional, Fibanc va anar obrint oficines en diverses comunitats autònomes. El primer any Fibanc ja gestionava 42.000 milions de pessetes en patrimonis. El 1996 l’agència de valors Global Securities passava a formar part de Fibanc. El patrimoni administrat de clients ja havia ascendit fins als 91.000 milions de pessetes.
Però aquell 1996 va ser el de la primera sotragada, quan la Fiscalia Anticorrupció va escorcollar la seu a la recerca de diner irregular propietat de clients del banc. Uns clients entre els quals hi havia una bona mostra de la burgesia barcelonina, que havia estat captada gràcies en bona part al caràcter expansiu del seu president. El cas perseguiria Tusquets encara tres anys després perquè, malgrat que les actuacions havien estat arxivades, l’Audiència de Barcelona en va ordenar la reobertura i el va citar a declarar el maig de 1999 al jutjat número 7.
L’adquisició de Fibanc per Mediolanum es va dur a terme en dues etapes. En la primera, l’any 2000, va agafar un paquet majoritari del 66,3 %. En aquesta operació, Tusquets i l’altre principal accionista, Alejandro Pérez Calzada, van vendre un 5 % del capital i en van retenir un 15 % cadascun. Que traduït a diners venien a ser uns 9 milions d’euros per persona, ja que l’entitat havia estat valorada en 180 meur (30.100 milions de pessetes, la moneda aleshores vigent). El Col·legi de Metges va ingressar 18 milions d’euros. Uns consellers que van vendre eren el fabricant de llonganissa d’alta qualitat Joaquim Comella i Riera, que havia estat tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Vic per CiU amb l’alcalde Ramon Montanyà, Àngel Surroca, José Antonio Castro i Oriol Ribas, entre d’altres.
En la segona fase, l’octubre de 2004, Mediolanum va comprar totes les accions fins a garantir-se el cent per cent del capital. Tusquets, Pérez Calzada i alguns petits accionistes que encara posseïen el 3,6 % del capital van vendre tot el que tenien a Mediolanum per un import que no es va fer públic. Des de Fibanc sí que es va puntualitzar que la valoració de les accions venudes no es va fer amb els paràmetres de la primera operació, la de l’any 2000, ja que «el banc no és el mateix», sense especificar més, però donant per entès que el preu havia de ser superior, tenint en compte que en aquells quatre anys l’entitat havia millorat encara més la seva presència i el seu valor.
La marca Fibanc va subsistir en solitari fins al 2007, que es va convertir en Fibanc-Mediolanum, i a partir de 2010, només en Banco Mediolanum. El grup Mediolanum, presidit aleshores per Ennio Doris, és una companyia italiana participada per la Fininvest de l’exprimer ministre i magnat audiovisual Silvio Berlusconi. En ple procés independentista, el 6 d’octubre de 2017, Banco Mediolanum va seguir les passes de bancs i grans empreses de traslladar la seu fora de Catalunya. Un trasllat només simbòlic, ja que segueix actuant des del palauet Abadal.
Trea Capital, el cor de l’actual negoci
El mapa de presències empresarials de Tusquets es completa amb la presidència de Trea Capital, la seva poderosa gestora de fons d’inversió; la vicepresidència d’Inverco, de la qual havia presidit la comissió econòmica estratègica, i la presidència de l’European Planning Association (EPA). Tot això al marge de la presidència de la gestora del FC Barcelona, a la qual va accedir automàticament després de la dimissió de Bartomeu.
El cor de l’activitat de Tusquets és el complex societari entorn de Trea Capital, constituït el 2006 (continuador de Tusquets Asesores, creat dos anys abans), després de la venda de les seves últimes accions del banc al grup Mediolanum. Treballa també per a la candidatura Barcelona Pirineus per als Jocs Olímpics d’Hivern de 2030, recuperant així el seu paper destacat a l’organització dels Jocs de Barcelona del 1992.
El conseller delegat de Trea és el seu fill Pol Tusquets Batlle, que ha seguit la vocació empresarial i financera de la família. Recorda que el seu rebesavi ja va ser el fundador de la Banca Tusquets al segle xix i no defuig aparèixer als mitjans per opinar sobre economia.
La CNMV va aprovar el 2019 que Trea es fes càrrec de la gestió dels fons procedents de la fallida de Q-Renta, una mena de fons d’inversió que a base de les tècniques clàssiques de «piràmide» va volatilitzar els estalvis de milers de persones que els els havien confiat. La rebentada de Q-Renta va seguir activa enmig d’accions penals, civils i mercantils per part dels afectats, una part dels quals ha estat crítica amb la gestió que Trea ha fet de les restes salvades dels actius de Q-Renta.
El Tusquets evangelitzador de la inversió i l’estalvi
El protagonista d’aquest relat està casat amb l’economista i pintora Rosa Cañadas, nascuda a Tànger i mare d’una noia major d’edat. Formada a la selecta escola de negocis parisenca ESCP, presideix la Fundació Tanja, dedicada a afavorir la relació entre empresaris catalans i marroquins i a promoure, en especial, el paper de les dones en els àmbits socials i econòmics. Els seus vincles amb sectors econòmics i polítics del Marroc són importants. Cañadas va conèixer Tusquets quan va viatjar a Catalunya per elaborar una anàlisi financera per encàrrec del Crédit Agricole francès. Amb un somriure, en una ocasió va comentar que havia vingut a examinar bancs i va acabar casant-se amb un banquer.
Amb una forta personalitat, Cañadas mai ha estat «la senyora de» i ha desenvolupat una trajectòria independent. Membre de diverses juntes del Cercle d’Economia, el 2021 va anunciar la seva intenció d’optar a la presidència de l’entitat en les eleccions per succeir Javier Faus. Un altre aspirant que va postular-se va ser Jaume Guardiola, exconseller delegat del Banc Sabadell i president de la comissió econòmica del Barça, amb un perfil més tradicional.
Tusquets es cosí dels germans Oscar (1940) i Esther Tusquets (1936-2012), destacats arquitecte i editora i escriptora, respectivament, que han retratat en algun dels seus llibres l’alta societat barcelonina de la postguerra. Són fills del metge Magí Tusquets Terrats, que va adquirir el 1959 l’editorial Lumen al seu germà, mossèn Joan Tusquets, que l’havia creat el 1938 al Burgos franquista amb el nom d’Ediciones Antisectarias i que de tornada a Barcelona el 1940 l’havia rebatejat amb el nom que Esther faria famós, Lumen.
Carles Tusquets no és dels empresaris que s’amaguen. La seva presència pública ha estat constant. També ho és la seva prèdica sobre les virtuts de la bona gestió del patrimoni i de les virtuts de l’estalvi, que ha difós en multitud de conferències, entrevistes i llibres. La seva tesi doctoral estava dedicada als fons d’inversió i al seu paper en el finançament de l’economia productiva. Va obtenir un cum laude a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona.
Tot plegat, ben recollit i ordenat, armaria un corpus teòric que, a més d’haver servit de promoció del negoci —primer Fibanc i després Trea—, pot esdevenir un cert retrat d’època sobre la relació dels catalans i els espanyols amb els diners. Tusquets és força crític amb la majoria de gent, a la qual veu mancada d’un sentit estalviador i inversor correcte. S’escandalitza que a l’estat espanyol hi hagi 800.000 milions d’euros de particulars en dipòsits que no donen interessos. Avisa que la Seguretat Social és insostenible i que cadascú ha de preparar els seus estalvis. Estem acostumats que vingui el «papà Estat» i ens ho resolgui tot, lamenta.
Una mesura que veuria adient són les jubilacions als 75 anys en certes professions, com per exemple els administratius de banca: «Abans la Seguretat Social era un negoci perquè molta gent es moria abans de jubilar-se, i ara és un desastre, i de negoci, res», clamava a Alicanteplaza el març de 2018, en plena
