i polèmic, que «el capitalisme ja no necessita la democràcia», i afirma:
Així, la democràcia s’ha convertit en l’antítesi dels objectius de l’oligarquia: la democràcia fomenta l’oposició als privilegis injustificats; alimenta els dubtes sobre els poders il·legítims; insta a l’examen racional de les decisions. Per tant, és més perillosa en una època en què es fan més òbvies les tendències nocives del capitalisme.
Ara més que mai, al nostre país necessitem personal educador que faci de les escoles espais en què es puguin establir i desenvolupar les condicions per a una consciència democràtica.
Al nostre país, els sistemes educatius han estat el principal espai en què, tant en teoria com a la pràctica, s’han valorat la llibertat d’expressió, el dissentiment i les opinions plurals. Susan Griffin fa una reflexió interessant sobre aquest tema a Wrestling with the Angel of Democracy: On Being an American Citizen, en què ens recorda: «Per mantenir viu l’esperit de la democràcia cal una revolució contínua». A The Healing of America, una profunda reflexió sobre la democràcia, Marianne Williamson insisteix en les maneres en què el principi democràtic d’unitat en la diversitat continua sent el fonament dels valors democràtics:
Als Estats Units hi ha persones que posen molt d’èmfasi en la unitat del nostre país, però que, en canvi, no valoren la importància de la diversitat, de la mateixa manera que hi ha qui fa èmfasi en la nostra diversitat, però en canvi no valora la importància de la nostra unitat. És imprescindible que honrem totes dues coses. Tant la unitat com la diversitat són importants, i la relació que hi ha entre l’una i l’altra reflecteix una veritat filosòfica i política sense la qual no podem tirar endavant.
Griffin es fa ressò d’aquests sentiments: «En una democràcia s’expressaran molts punts de vista diferents sobre tots els temes possibles, i la majoria hauran de ser tolerats. Aquesta és una de les raons per les quals les societats democràtiques solen ser plurals». El futur de l’educació democràtica dependrà de fins a quin punt els valors democràtics poden vèncer l’esperit de l’oligarquia que pretén silenciar les veus diverses, prohibir la llibertat d’expressió i negar l’accés a l’educació a la ciutadania.
Els educadors progressistes continuem honrant l’educació com la pràctica de la llibertat, perquè entenem que la democràcia prospera en un entorn en què es valora l’aprenentatge, en què la capacitat de pensar és senyal d’una ciutadania responsable, en què s’accepta i s’encoratja la llibertat d’expressió i la voluntat de dissentir. Griffin afirma:
El fet que qui contribueix a formar una consciència democràtica hauria de traspassar la frontera dels prejudicis i els supòsits, és conseqüent amb el desig profund de llibertat d’expressió i pensament, no tan sols com a eines en les batalles eternes pel poder polític que tenen lloc en totes les èpoques, sinó també des d’un impuls democràtic encara més fonamental, el desig d’expandir la consciència.
L’educació democràtica es basa en el supòsit que la democràcia funciona i que és el fonament de tot ensenyament i aprenentatge autèntic.
Ensenyament 3
Una pedagogia compromesa
Una pedagogia compromesa parteix del supòsit que aprenem amb més facilitat quan hi ha una relació interactiva entre estudiant i professor. Com a guies i facilitadors, els professors han de descobrir què saben els alumnes i què els cal saber. I això només ho descobriran si estan disposats a fer que els alumnes s’hi impliquin profundament. Com a docents, podem crear un clima per a un aprenentatge òptim si comprenem el nivell de consciència i intel·ligència emocionals que hi ha a l’aula. Això vol dir que necessitem dedicar temps a avaluar a qui ensenyem. Quan vaig començar a treballar a l’aula, com molts altres col·legues, el que més em preocupava, per no dir que m’obsessionava, era cobrir una quantitat substancial d’informació i del material assignat. Per assegurar-me que teníem temps de tractar tot el que creia que realment era important, no vaig dedicar temps a demanar als alumnes que es presentessin o compartissin una mica d’informació sobre l’entorn d’on venien ni quines esperances i somnis tenien. Tanmateix, em vaig adonar que, quan buscava temps perquè tothom es conegués, a la classe hi havia una energia més positiva que convidava més a aprendre.
Sabent tot el que sé després de més de trenta anys de dedicar-me a la docència, ara no em poso mai a ensenyar sense primer establir els fonaments per construir una comunitat dins l’aula. Per fer-ho, és essencial que el professor o la professora i els alumnes dediquin temps a conèixer-se. Aquest procés pot començar sentint senzillament la veu de cadascú quan diu el seu nom. El dia que vaig veure per primera vegada el monjo budista vietnamita Thich Nhat Hanh, em va sorprendre que insistís que quan un alumne és davant d’un professor poderós i intuïtiu es poden aprendre moltes coses fins i tot abans de dir res. Thich Nhat Hanh explica: «Els xinesos diuen: “quan neix un savi, l’aigua del riu, de les plantes i dels arbres de les muntanyes de la vora es torna més clara i més verda”». Tot i que Thay (Nhat Hanh) parla d’un mestre espiritual, els que hem estat en classes de docents increïbles sabem que la seva presència il·lumina.
Quan veiem l’aula com un lloc en què professor i alumnes poden compartir la seva «llum interior», podem entreveure qui som i com podem aprendre tots junts. M’agrada estimular la ment i el cor dels alumnes fent exercicis d’escriptura senzills o de completar frases. Per exemple, tots podem escriure un paràgraf espontani que comenci amb una frase com ara «El moment més coratjós de la meva vida va ser quan...», o bé podem portar un objecte petit a la classe i tots plegats escriure un paràgraf curt sobre el valor i la importància de l’objecte. Llegint-nos mútuament aquests paràgrafs curts en veu alta, tenim l’oportunitat de veure i sentir la veu única de cadascú. La majoria dels professors sabem què és estar en una aula de vint o més alumnes desitjant que sorgeixi un diàleg animat entre ells, quan, en realitat només parlen els dos o tres alumnes de sempre. El fet d’escriure i llegir paràgrafs tots plegats posa en relleu la força de la veu de cada alumne i crea un espai en el qual pot parlar tothom qui tingui comentaris interessants per fer.
No demano mai als alumnes de fer un treball d’escriptura a classe que jo no tingui ganes de fer. La meva bona disposició a compartir, a exposar els meus pensaments i idees, dona fe de la importància d’exposar el que pensem, de deixar enrere la por i la vergonya. Quan tots ens arrisquem, participem mútuament en la creació d’una comunitat d’aprenentatge. Descobrim plegats que podem ser vulnerables dins l’espai d’aprenentatge compartit, que ens podem arriscar. La pedagogia compromesa fa èmfasi en la participació mútua perquè és el moviment de les idees, intercanviades per tothom, allò que forja una relació efectiva i valuosa entre tots els membres de la classe. Aquest procés ajuda a refermar la integritat del professor, alhora que encoratja els alumnes a treballar amb integritat.
El sentit primer d’integritat és el d’enteresa, totalitat. Per tant, una pedagogia compromesa fa de l’aula un lloc en què es valora l’enteresa i en què els alumnes poden ser honestos, fins i tot oberts d’una forma radical. Poden anomenar les seves pors, expressar la seva resistència a pensar, parlar sense embuts, i també poden celebrar completament els moments en què tot encaixa i té lloc un aprenentatge col·lectiu. Sempre que s’esdevé un veritable aprenentatge, es donen les condicions per a l’autorealització, fins i tot quan això no és un objectiu del nostre procés d’ensenyament. Com que la pedagogia compromesa posa en relleu la importància del pensament independent i del fet que cada alumne o alumna trobi la seva veu única, ser-ne conscient sol ajudar els alumnes a sentir-se més capaços. Això és especialment important per als alumnes que, d’una altra manera, potser no haurien pensat mai que fossin «dignes», que tinguessin res de valor per aportar.
La pedagogia
