sortir-se’n dins les institucions educatives de la cultura del dominador. Això és cert fins i tot en el cas d’alumnes que han abraçat els valors d’aquesta cultura. De fet, és possible que aquests alumnes siguin els que estan menys preparats per a les barreres amb què topen, perquè s’han convençut que són diferents dels altres membres del seu col·lectiu. Un dels errors més flagrants dels poderosos moviments per la justícia social del nostre país ha estat, i continua sent, suposar que s’aconseguirà l’alliberament de cop. Aquesta idea ha estat perjudicial per al progrés perquè, tan bon punt es va avançar una mica cap a la igualtat, es va aturar la lluita. I això, és clar, és perillós quan es pretén construir subcultures d’autodeterminació dins del marc de la cultura del dominador. Tots hi hauríem sortit guanyant en la nostra lluita per posar fi al racisme, al sexisme i a l’explotació de classes si haguéssim après que l’alliberament és un procés continu. Cada dia ens bombardegen amb una mentalitat colonitzadora (pocs de nosaltres aconseguim fugir dels missatges que ens arriben des de tots els àmbits de la nostra vida), una mentalitat que no tan sols ens modela la consciència i les accions, sinó que, a més a més, dona recompenses materials a canvi de la submissió i el consentiment passiu molt superiors als guanys materials que aporta la resistència, per la qual cosa constantment hem de cercar noves maneres de pensar i de ser. Cal que mantinguem una actitud vigilant i crítica. Això no és fàcil quan la majoria de les persones treballen pràcticament cada dia dins la cultura del dominador.
Els que ens dediquem a l’educació hem tingut molta sort, perquè podem treballar individualment per evitar de reforçar la cultura i els biaixos del dominador amb poca (o gens) resistència. El professor universitari té molta llibertat dins l’aula. La nostra principal dificultat és compartir coneixements des d’un punt de vista imparcial i/o descolonitzat amb alumnes que estan tan immersos en la cultura del dominador que no estan disposats a aprendre noves maneres de pensar i de saber. No fa gaire, en una classe, durant la sessió del debat, una estudiant blanca va dir sense embuts: «Jo soc una d’aquests capitalistes dolents que vostè critica i no vull que el fet de participar a la seva classe o llegir els seus llibres em canviï». Després d’haver recalcat que jo no havia fet servir l’adjectiu «dolent» en el meu discurs ni en cap obra a la qual havia fet referència, vaig fer-los saber que en totes les meves classes deixo clar des del començament que la meva intenció no és crear clons de mi mateixa. Amb la mateixa valentia vaig afirmar: «El meu principal objectiu com a professora és crear una comunitat d’aprenentatge oberta, en la qual els alumnes puguin aprendre a ser pensadors crítics capaços d’entendre el material que estudiem plegats i respondre-hi». Vaig afegir que l’experiència m’havia ensenyat que quan els alumnes aprenen a pensar amb esperit crític, ells mateixos, per voluntat pròpia, canvien de punt de vista, i que només ells saben si aquest canvi els fa millors o no.
Com que no hi ha hagut una transformació radical de l’educació des dels fonaments, l’educació com a pràctica de la llibertat encara és una pedagogia que només acceptem els qui optem per concentrar els esforços en aquesta direcció. Volem ensenyar de maneres que fomentin l’interès per la democràcia i la justícia. Les intervencions radicals en educació, que han contribuït a posar fi a moltes pràctiques discriminatòries per mitjà de la creació de contexts diversos per a l’aprenentatge sense biaixos, han estat molt atacades per la cultura del dominador; per això, l’impacte d’aquestes intervencions ha minvat. Al mateix temps, molts pensadors «radicals» sovint prediquen una teoria radical i després porten a terme una pràctica convencional beneïda per la cultura del dominador. Sens dubte, les recompenses que rep la jerarquia educativa dominant afebleixen els esforços per resistir i transformar l’educació. Tenint en compte que l’alliberament és un procés continu, hem d’aprofitar totes les oportunitats per descolonitzar la nostra ment i la dels nostres estudiants. Malgrat els greus contratemps, hi ha hagut, i continuarà havent-hi, canvis constructius i radicals en la manera com ensenyem i aprenem mentre, amb la ment «centrada en la llibertat», ensenyem a transgredir i transformar.
Ensenyament 5
Integritat
Al llarg de la història de l’educació als Estats Units, tant en el sistema d’escoles públiques com en l’educació superior, la política patriarcal, supremacista blanca, capitalista i imperialista ha condicionat les comunitats d’aprenentatge, cosa que ha afectat la manera com s’ha presentat el coneixement als alumnes i el tipus d’informació. Fins tan sols fa uns vint anys no s’ha qüestionat de forma radical el que ensenyem i com ho ensenyem. Fa tant de temps que l’educació, entesa com una eina de colonització que serveix per ensenyar als alumnes a ser lleials a l’statu quo, és la norma acceptada, que no se’n pot culpar l’enorme cos d’educadors i educadores, que simplement han ensenyat tal com els van ensenyar a ells. Sempre que un infant preguntava «Si els indis americans ja eren aquí abans que arribés Colom, com és que Colom va descobrir Amèrica?», hi devia haver professors que dubtaven, que veien clarament que bona part del que ensenyaven tenia per objectiu refermar la política del patriarcat capitalista, supremacista blanc i imperialista.
Forçant l’educació a ser l’instrument de la colonització massiva, la cultura del dominador bàsicament va convertir l’aula en un espai sense integritat. No tot l’aprenentatge estava esbiaixat en la direcció de l’statu quo, però la major part sí, sobretot a les escoles primàries. Havent après a creure en la superioritat de l’imperi, dels Estats Units, de la raça blanca i del sexe masculí, quan la majoria dels alumnes de l’educació obligatòria arribaven als centres d’ensenyament superior, l’adoctrinament ja havia arrelat. Una de les grans revolucions dels darrers cinquanta anys ha estat el fet que els educadors han qüestionat aquests biaixos. La major part d’aquesta reflexió va començar als anys seixanta, quan els defensors del poder negre militant van desafiar la manera com es distorsionava l’ensenyament de la història i la literatura per tal que les persones negres interioritzessin l’autoodi. A partir de la dècada dels anys cinquanta, la lluita pels drets civils va fer que les persones negres conscienciades posessin en dubte la manera com s’ensenyava qui érem, la història de les persones negres. En moltes famílies negres, els pares explicaven als seus fills relats de la nostra història i del nostre passat molt diferents del que ens deien els professors blancs supremacistes. Recordo que els primers anys d’institut preguntava als professors per què no llegíem mai literatura d’autors negres. Em deien que no n’hi havia, d’escriptors negres. Un dia que vaig anar a la classe amb una llista d’autors negres que m’havien donat els pares, em van dir que les obres d’aquests autors no eren «alta» literatura, que eren inferiors i no valia la pena ensenyar-les. En aquells temps, ningú del sistema educatiu no posava en dubte la manera com el pensament supremacista blanc determinava la docència.
Tot i que la major part del professorat, sobretot del blanc, només seguia les normes, ensenyant tal com els havien ensenyat a ells, la falsedat i els deplorables biaixos que impregnaven la seva docència eren profundament perjudicials per a tots els alumnes. La discriminació de gènere, estretament relacionada amb la formació religiosa que rebíem, era reforçada tant a l’escola com a casa. Mentre que el pensament racista sovint era qüestionat pels pares, la majoria no deien res respecte de la informació que els fills rebien a l’escola. És indubtable que la mentalitat racista interioritzada influeix en la manera com la majoria de les persones negres ensenyen i fan de pares. I la majoria de les persones negres han estat colonitzades, els han ensenyat a acceptar i sostenir la supremacia blanca. Podia passar que persones negres que van participar en les marxes pels drets civils per protestar contra el racisme blanc, a casa, defensessin la supremacia blanca des del punt de vista estètic, ensenyant als seus fills a valorar la pell clara i a menystenir la pell fosca. Bona part d’aquest racisme interioritzat es fomentava i s’alimentava en els entorns educatius.
El racisme tan sols és un dels sistemes de dominació que ha estat perpetuat i mantingut pels educadors. De la mateixa manera que a l’institut em deien que no hi havia escriptors negres, durant els anys que vaig estudiar en un college d’elit em van ensenyar que les dones no podien ser «grans» escriptores.
