fuita a alta pressió. Hi va haver sort. Els sistemes de seguretat de la planta van evitar la catàstrofe. Els dipòsits aeris contenien 40.000 m3 de gas liquat a 160ºC sota zero!
El 1944 i a Cleveland (Ohio) el trencament d’un dipòsit que contenia GNL va provocar 128 morts, 200 ferits greus i 1.500 famílies sense llar. El núvol va afectar una zona residencial propera i es va incendiar. Quatre anys després, havent tornat a la redacció del Diario de Barcelona, escriuria precisament sobre el risc d’ubicar la planta de regasificació a l’entrada del port de Barcelona i els dipòsits a l’aire lliure en el moll d’inflamables. Un risc que s’ha incrementat amb les terminals de creuers i ferris del port. Onze anys més tard, al Brusi autogestionat, seguiria analitzant el risc del trànsit i emmagatzematge de substàncies inflamables al port.5
Vinyeta de Cesc a El Correo Catalán.
La sensibilitat col·lectiva pels perills del gas natural estaven arribant al límit i les associacions de veïns es manifestaven cada vegada més inquietes; especialment per l’actitud de Catalana que no volia reconèixer els errors durant la conversió en la distribució del gas ciutat al gas natural. Aquell estiu no vaig gaudir de vacances a Tamariu, a la Costa Brava, com tenia costum. Volia aprofitar l’agost per seguir investigant i viatjar fins a la població de Vilada, a la comarca del Berguedà, per entrevistar-me amb un dels supervivents de Capità Arenas. El 6 d’agost vaig presentar-me sense avisar al domicili de Josep Solanellas que havia sobreviscut a l’esfondrament amb la nena María Luisa Romero Dutheil. El jove de vint anys, tot i manifestar-se molest per la meva visita sorpresa, va acceptar de parlar. En la conversa també hi era present la seva mare i la seva tieta.
—Coneixies el doctor Zunzunegui?
—El vaig reconèixer per les fotos que van sortir als diaris, però com a veí no m’hi havia fixat gaire.
—Amb el teu germà i la teva tia, vivies sota el pis del doctor. Acostumaves a sentir sorolls estranys procedents de les seves habitacions, sorolls que et semblessin sospitosos?
—Els plors de la filla del matrimoni que algunes nits no ens deixaven dormir.
La tarda d’aquell diumenge 5 de març Josep Solanellas va quedar-se a casa preparant els exàmens que tenia el dimarts. El seu germà Pere se’n va anar al cinema.
—Vas sentir algun soroll aquella tarda al pis dels Zunzunegui?
—Cap. No recordo que es tanqués o obrís la porta. La meva opinió és que el doctor, tot i la reacció incomprensible que va tenir aquella nit, no té cap responsabilitat en els fets. Estic segur d’això.
—Vas sentir olor a gas?
—No.
—Vas patir cremades?— li vaig preguntar pensant en els efectes de l’explosió de gas.
—No. Ara bé, t’explicaré una cosa estranya. La camisa del meu pijama va quedar foradada com un formatge, encara que en la meva pell no hi havia cap esquinçament... Llàstima que la tiressin perquè hagués pogut ser una prova. El pijama era de cotó.
De retorn al Correu vaig optar per escriure aquest titular: “El superviviente rompe el silencio”. Havia aconseguit una nova exclusiva per als meus lectors. Quan, 38 anys després d’aquella visita a Vilada, vaig tornar a connectar amb en Josep Solanellas arran d’iniciar la primera redacció d’aquest llibre em va dir que no volia parlar del tema, que el deixés en pau. L’hi vaig respectar i ho vaig entendre. No volia reobrir la ferida.
Però el més inesperat de la meva etapa a El Correo Catalán va ser que va coincidir amb una sèrie de noves explosions a Barcelona amb esfondraments i morts durant aquell any i el 1973.
A diferència del que va passar a Capità Arenas, aquest cop Catalana de Gas y Electricidad va admetre la responsabilitat del seu producte. La primera explosió va ocórrer l’11 d’agost. Va ser al carrer del Vidre, prop de la Plaça Reial, i va ocasionar sis ferits. El pànic es va tornar a estendre per la ciutat. Era l’avís del que vindria uns mesos després.
Rafael Prades va ser un dels fundadors del Grup Democràtic de Periodistes l’abril de 1966 (un mes després de la Caputxinada), juntament amb Joan Anton Benach, Josep Maria Cadena, Lorenzo Contreras, Josep Faulí, Antonio Figueruelo, Mateo Madridejos, Pere Pascual Piqué, Joan Pedret i Josep Pernau.
El Procurador a Corts era l’equivalent franquista a Diputat del Congrés o Senador.
Lidia Falcón. Memorias políticas 1959-1999, Editorial Planeta 2003
Pare d’Antoni Comín Oliveres, ex conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya, actualment exiliat a Bèlgica.
“Más gas y más petróleo en el puerto de Barcelona” i “El futuro del puerto”. Diario de Barcelona. 4 de setembre de 1983.
7. El lobby del gas
El president de Catalana de Gas i l’associació de companyies comercialitzadores del nou producte energètic a Europa reaccionarien, tard o d’hora i tal com havien promès, davant el dictamen emès pels perits nomenats pel jutge. A excepció de l’enginyer Eusebi Casanelles Ibarz tots els tècnics van descartar la hipòtesi dels explosius. Casanelles, paradoxalment, era el responsable de la secció de gas, aigua i electricitat de la Delegació d’Indústria. La seva incompatibilitat per a ser nomenat perit judicial era evident, el que motivaria mesos més tard que el lletrat Miquel Caturla en demanés el seu processament1.
Com m’esperava, la presència dels enginyers britànics seria utilitzada com una cortina de fum per intentar replicar el peritatge de la instrucció. Estava previst que l’informe trigaria un any en arribar però, sorprenentment, es va redactar en un mes. Caturla em va enviar una còpia a la redacció del diari. La meva primera sorpresa va ser comprovar que, dels quatre experts que vaig conèixer, només dos signaven el document i eren els que tenien una vinculació més directa amb la Gas Council. Les seves conclusions, contràriament al que havia declarat Hugh Adams, estaven destinades a influir sobre el sumari que instruïa el magistrat Rodríguez-Aguilera, ja que s’assegurava que el gas no podia ser responsable de la tragèdia. Una de les principals raons per les quals es descartava la fuita de gas es basava en el fet que durant les 52 hores que el pis va estar deshabitat pels Zunzunegui es van poder escapar 0,26 m3 per hora del cremador de la cuina (13,5 m3 de gas). La barreja de gas-aire s’hagués propagat fora de la cuina cap a la galeria i mitjançant el rebedor cap a l’escala. “Resulta impossible —deia l’informe britànic— que aquesta barreja durant aquest període no fos detectada pels veïns”. En aquest aspecte el document s’oblidava que el gas natural és inodor i precisa l’addició d’odorant per pal·liar aquesta propietat tan perillosa. En ser més lleuger que l’aire s’acumula als sostres, fent difícil el seu pas per les escletxes de sota les portes.
En altres apartats, i després de diversos càlculs i equacions, els experts arriben a la conclusió que no es podia aconseguir tanta pressió al pis dels Zunzunegui: “Les circumstàncies que aquestes pressions no s’assoleixin mai en les explosions domèstiques vol dir que la pressió sol alliberar-se d’alguna manera”. Els tècnics britànics van considerar que la pressió acumulada no podia danyar
