Tenir cura és molt més que curar
Metges i mestres que comuniquin millor
Hi som per cuidar-nos amb molt de tacte
Que els ulls no ens brillin de ràbia
La bona infermera i l’art de ser pacient
Reduir soroll per dormir bé als hospitals és urgent
«Mira’m als ulls: he dit als ulls»
Els convençuts van més enllà que els vençuts
Els ous de gallines felices i nosaltres
El món no funcionaria sense els voluntaris
Què pot passar quan barreges els amics?
No discuteixis mai amb un imbècil
Entusiasme sospitós
Ells són petits, educar-los és un repte gran
Renyem menys l’àvia i donem-li les gràcies
Són quaranta-vuit milions (i són criatures!)
La gràcia d’ensenyar és el que aprens
Aprendre de persones amb discapacitat
Els grups de WhatsApp de pares, glups!
Pares que es peguen a l’estadi
Ser voluntari és aprendre a trobar feina
Corals infantils: disciplina, ordre i alegria
Escoltar els nens perquè els necessitem
Humanitats: els estudis més pràctics
Si creus que estudiar no serveix, estudia més
Carta d’agraïment als bons mestres artesans
PRÒLEG
La vida que escric
Prou sé que la vida s’aprèn vivint-la, sovint a patacades, però mirar d’endreçar els aprenentatges per escrit els consolida.
En aquesta vida he après que alguns som tan passerells que necessitem un ultimàtum dels grossos per prioritzar de debò. I que quan prioritzes de debò, t’agafa un atac de lucidesa que donaries les gràcies al puto ultimàtum.
Que la gent que en circumstàncies normals ja és extraordinària, en casos extraordinaris aconsegueix el miracle que tot sembli normal. Que no hi ha elogi més gran que ser acusat d’ingenu per un cínic.
Que res cura més que saber-te i sentir-te estimat. I que a prop de la gent que pateix, reps un munt de lliçons de dignitat.
Que fer veure que no passa res accelera el que
