passava alguna cosa, però s’hi ha anat acostumant, ara ja és ell qui ho busca i posa la galta per als petons. Poques vegades has vist els pares festejant, ho exterioritzen poc, és més fàcil veure’ls discutir en públic que no petonejar-se. El pudor. L’austeritat afectiva.
De sobte, un canvi de guió forçat us col·loca tots tres en una posició nova, la més propera a la desolació. I la por, com ho accelera tot. Mira que hi ha tubs, però busques el tros de carn que no està ocupat i allà hi poses la mà. I sents la mare dient-li amb la veu trencada «no em deixis», mentre el besa. I se’t trencaria el teu, de cor, però ja s’ha trencat el del pare, i te’l reserves.
Durant les vint-i-quatre hores que el tindran amb hipotèrmia, a trenta-tres graus, amb el seu cos suspès, és quan més afecte necessites donar-li. Li acarones el front o la galta, i no et molesta la fredor, només tems que aquella temperatura induïda mèdicament pel seu bé sigui un mal presagi. I amb els llavis freds de petonejar un cos fred, lamentes totes les abraçades i petons que no vas fer en calent. I et promets que si es desperta te’l menjaràs a petons. L’esperança a vegades té premi: li apugen la temperatura i obre els ulls, amb ganes de viure. I li fas tants petons que se li fa incòmode, per manca d’hàbit. I et diu, murri, «caram, sí que estic fotut». I et fa riure, quan duies quaranta-vuit hores plorant. I li dius que es foti, que els petons a trenta-set graus venen més de gust. Cada petó i abraçada que puguis fer en calent no te’l prendrà ningú. No cal esperar que ens envaeixi una por insuportable per convocar la tendresa.
Que la por no ens paralitzi
La por ens apareix disfressada d’element extern, però és ben interna. La por neix a dins nostre, som nosaltres, per això ens costa tant fugir-ne. Ens acompanya sempre, més o menys amagada, amb ganes que no l’oblidem i amb una actitud expansiva, perquè li agrada manar i té les habilitats dels fantasmes: vola amb el seu llençol encara que li posis cadenes, i sap travessar totes les parets.
Hi ha una por clàssica, infantil, als miralls. Per les pel·lícules, pels contes, per les històries de terror, per qui deu haver-hi darrere teu, però sobretot perquè al mirall hi apareixem nosaltres, amb els nostres ulls esporuguits, que encara són més tristos que els ulls tristos de tristesa. Que estan tan espantats que espanten.
La por ens fa prudents i ens fa responsables i ens salva de bogeries. Fins i tot és divertida, i hem inventat túnels del terror i atraccions salvatges i cintes macabres per fingir que ens en podem riure, que ens la sabem provocar i, per tant, sabrem expulsar-la quan ens convingui. I ella, quan ens veu tan segurs i equivocats, riu, d’aquella manera terrorífica que riuen les pors.
L’equilibri es troba en això que ara en diem amb certa prepotència gestionar les emocions, que en versió modesta deu ser anar fent el que bonament podem. Reconèixer-la, acceptar-la, permetre que la raó la desafiï tot i que no té les de guanyar gairebé mai, i encara menys quan hi ha raons objectives per tenir por.
El pitjor de la por, òbviament, no és ella mateixa. Com que la por som nosaltres, el pitjor som nosaltres. Perquè la por ens pot fer traïdors. O ens pot paralitzar del tot.
Ets el centre del món
Capítol 1. Vaig néixer en un poble sense cine ni piscina. Per tirar-nos en bomba des del trampolí o per plorar veient Kramer contra Kramer havíem d’anar a Centelles. Els centellencs ens miraven ufanosos per sobre l’espatlla, ignorant que anys després qualsevol poble tindria piscina i cap tindria cine, perquè les multisales tenen tirada a la capital de comarca. Ui, els vigatans, aquests pla eren centralistes. Però més d’un hostaletenc anticentralista com a veí i independentista com a català va veure trontollar els seus principis quan un barri del poble va demanar la independència denunciant un centralisme local que els deixava desatesos de serveis. Allà vaig aprendre que quan els separatistes ho són per separar-se de tu li trobes menys la gràcia.
Capítol 2. Ja instal·lat a Barcelona, el meu català els feia riure i em deien que era d’Olot. A mi el seu em feia llàstima, ignorant que anys després trobar algú a la capital parlant xava i no castellà ja seria una benedicció. Però la confusió entre Osona i la Garrotxa m’ofenia tant i els meus Hostalets eren tan desconeguts (els d’en Bas i els de Pierola tenen més fama) que vaig optar per simplificar i reivindicar que jo era de Vic. Excepte a l’estranger, on assumia amb la boca petita que era barceloní, perquè explicar que eres català feia mandra i acceptar que eres espanyol encara en feia més.
Capítol 3. Finalment em converteixo en barceloní adoptiu i convençut per via filial, la que diu que acabes sent d’on neixen els teus fills, amb la particularitat que m’he fet gracienc i estic aprenent dues coses: a no perdre’m en aquells carrers impossibles i a dir-ne vila de Gràcia, en lloc de barri, de manera que el centralisme barceloní que practico a mitja jornada em rebenta l’altra mitja jornada, quan faig vida de barri (perdó, de vila). L’únic que m’inquieta és que amb el que m’ha costat fer-me barceloní, ara descobreixo que com a gracienc em tocaria tornar a ser antibarceloní, i sospirar per la independència municipal.
Capítol 4. El meu estatus frega la imperfecció absoluta: a Gràcia em troben poc pur, a Barcelona massa pagesot, als Hostalets massa urbanita i amb un català contaminat, i els de Vic troben que el centralista ara sóc jo, com a barceloní, oblidant que quan era hostaletenc ho eren ells.
La vida és tragicòmica, en el millor dels casos
Salman Rushdie em va dir: «Un cop fas riure algú, el pots portar allà on vulguis». Si sabem riure de les nostres pors, dels nostres fantasmes, si recuperem la comèdia, vol dir que ja ho comencem a superar.
Francesco Tonucci celebra que el seu alter ego Frato, el dibuixant de vinyetes, hagi aconseguit introduir el sentit de l’humor en el món dels mestres, que com tots els mons importants sol tenir la temptació d’estar tancat en ell mateix. «Quan rius, i de sobte t’adones que estàs rient de tu mateix, o t’enfades o et commous.»
No hi ha res més transformador que riure. Sobretot de nosaltres mateixos. Com que no és fàcil, Groucho Marx estava sempre a punt per ajudar, i deia: «Si no sap riure’s de vostè mateix, avisi’m i ja ho faré jo amb molt de gust». Riure’s dels altres no és tan beneficiós, sobretot si no és humor còmplice, si no riem plegats.
La vida és una tragicomèdia. Com a molt, i si t’ho treballes. La tragèdia ja ve sola: el que cal provocar és la comèdia.
Diuen que la comèdia és tragèdia més temps. Quan ja ets capaç de riure del que et va fer mal o et va fer por, allò comença a deixar de fer-te por o de fer-te mal.
La comèdia exigeix distància. De tu mateix. És la clau, el secret, el repte. Si n’agafes massa, corres el risc de ser cínic. Si en tens poca, mostraràs uns aires de transcendència que serien patètics, si no et fessin perillar i no et fessin perillós. La ironia és el punt intermedi entre l’atac d’importància i la pèrdua de veritat.
L’humor sovint ens salva. Com a mètode, no com a finalitat. No el que ens vol fer riure per riure, sinó el que ens fa riure del que ens feia por o ens feia mal. La risoteràpia deu ser beneficiosa perquè et desfogues, mous els músculs de la cara, i perquè les pessigolles ens treuen el més fràgil de nosaltres. Però trobo més terapèutic saber de qui rius, contra qui. I saber enriure’t de tu mateix.
La capacitat de riure’ns del que ens passa ens evita llagues d’estómac i ens protegeix del ridícul. Però, un cop més, cal vigilar l’efecte bumerang, no caure en el parany de ridiculitzar per sistema tots els nostres projectes i horitzons. Un poble amb un punt escèptic i un
