respondre, amb la seva senzillesa i tendresa habituals: «No, Capde, les prioritats sempre hi són, però sovint no les veiem».
Quan reps una patacada vital és normal que et posis histèric i t’envaeixin els malsons. Però dura poc. De seguida ve la serenitat al rescat, i de sobte entens que això és la vida, i t’hi arrapes amb les ungles i les dents. I t’adones que has plorat dos dies i dues nits seguits només pels fills, pels pares, per la dona de la teva vida. Només. I que en canvi fa mitja vida que dediques la major part del temps i de les energies a coses que ara no et fan vessar cap llàgrima. I et dol no haver-ho entès fins ara, i celebres haver-ho entès, per fi. I per sempre.
Quan pateixes un ensurt gegant i t’has de posar en mans de la medicina per sobreviure és habitual que et sentis un subjecte passiu que ha d’esperar desesperadament que el salvin. Però dura poc. De seguida ve la valentia al rescat, i entens que la vida és teva, que cal que n’agafis les regnes i que t’hi posis amb tots els sentits. Que ho donis tot de tu. I que vegis i t’apliquis les prioritats d’una vegada, ara que et sents lúcid, serè i valent.
I t’emociona l’estima incondicional que reps. I agraeixes que quan tot és més difícil et torni tot el que has donat. I decideixes, des del pur egoisme, donar més.
Per què demanem perdó per plorar?
Després de plorar sempre em sento molt millor. Alliberat. Nou. Plorar em sembla un invent tan prodigiós com el riure, una vàlvula per desfogar-nos immillorable. Però ploro poc, segurament menys del que em caldria. Ho mirem de retenir, no ens rendim, hi oposem resistència.
L’altre dia plorava davant la psicòloga i vaig notar que li demanava perdó cada vegada. Perdó per què? Si és la seva feina, si som allà perquè surtin aquestes coses. Ni així. No sé per què ens sap tant de greu plorar en públic. Ens n’amaguem sortint del cinema, a vegades fingim que estem refredats. Aguantem el plor com podem. Hi deu haver una part cultural, perquè se’ns ha dit que no queda bé, i també algun instint protector de no mostrar-nos fràgils, no delatar debilitats.
També fot perquè ets a mig discurs aparentment racional i t’adones que té més força i veritat aquella emoció soterrada, que es desboca com un volcà, que no el teu bla-bla-bla presumptament controlat. Has d’assumir que hi ha botonets que si algú hi clica et desmunten. És una bona pista per saber què t’importa, què t’afecta, qui ets. Potser per això també ens fa por, i mirem de girar full i contenir noves llàgrimes.
És cert que mentre veure riure és agradable, veure plorar és incòmode. El que plora té problemes logístics: la connexió directa entre llàgrimes i mocs treu molt de glamur al fet i dificulta la respiració. Aquí sí que el cos no ajuda. L’acompanyant no sap ben bé com reaccionar, es genera una situació en què no tothom sap estar al costat i trobar la distància justa entre la comprensió, la compassió, l’escalf, el suport, el respecte, les paraules, el silenci, el tacte. Una persona còmplice amb qui no et sàpiga greu plorar i que et faci la companyia adequada és per força un molt bon amic. Sobretot si també sabeu riure plegats.
Limitacions que ens fan créixer
La vida és limitada per definició. I plena de límits diaris que a vegades fingim que no veiem, perquè ens obligarien a ser més modestos. Però coneixe’ls i assumir-los no sempre ens encongeix, també ens pot fer créixer. Quan ets conscient del que no pots fer, et concentres molt més a treure tot el suc del que sí que tens a l’abast.
Fa poc he descobert un exercici interessant. Caminar a l’aire lliure una estona amb els ulls tancats. Del braç d’algú en qui confiïs molt, esclar. Impressiona notar a l’acte com els altres sentits s’amplifiquen, i de sobte t’arriben les olors, l’escalfor del sol, el vent, els sons de quan trepitges les fulles o les pedres. Tanques una porta i s’obren soletes un munt de finestres.
Passa el mateix quan la salut et posa a prova i els tractaments exigents t’obliguen a anar fent renúncies. Dol acceptar cada no forçat, les activitats que no podràs fer de moment, les que ja no podràs fer mai més. Té un punt dolorós i un altre d’alliberador. Deixes anar pes, i et pots abocar en cos i ànima al que et queda, si aprens a deixar de lamentar el que perds. Els mals dies t’ensenyen a viure amb eufòria els dies bons. I la por de morir fa que s’esfumin totes les pors del viure. Tens un tauler de joc més reduït, menys fitxes, i la banda sonora no és la més animada. Però si t’hi poses bé, hi ha moltes partides per jugar i encara pots decidir com balles la música que et posen. La vida continua, i quan se’t tanquen les dreceres no et queda més remei que afrontar de cara i amb alegria tots els revolts.
Tan savi com la Joana, que té quatre dies
Fa temps que no tenia cap nadó en braços, i m’ha encantat que la Inés em deixés tenir-hi la seva Joana, que té quatre dies acabats de fer. M’ha impressionat la seva capacitat per fer una cosa que a mi em costa molt, deixar-se anar, relaxar-se, entregar-se totalment en cos i ànima. La notava adormida i repartint els seus tres quilets de pes en cada mil·límetre de la seva superfície, encaixant a la perfecció amb els meus braços. M’hi he fixat perquè jo a classe de ioga tinc dificultats per aconseguir estar tan pla a terra. I quan ho aconsegueixo, la sensació de repòs és agradable com la que deu sentir la Joana.
D’adults necessitem terapeutes i cursos per saber viure el present. Hem d’aprendre el que ja sabíem de nadons, i hem desaprès pel camí. Vivim tan atrapats al passat i al futur que hi ha manuals i pràctiques de mindfulness per recuperar l’atenció plena, l’ara i aquí.
A casa em miro el meu fill de 8 anys i veig que és qui més me’n podria ensenyar. Menja quan té gana, dorm quan té son, riu molt quan li fas gràcia i plora amb sentiment quan van mal dades. Sempre és allà ben present, mentre a mi em distreu el mòbil, i els pensaments me’ls atrapen preocupacions que no són del moment i tampoc no puc resoldre.
No reivindico una societat infantilitzada, al contrari, massa que ho està. Lamento que de grans mantinguem massa actituds infantils poc adequades –les enveges, les enrabiades, la necessitat de cridar l’atenció, els numerets, la impaciència i la incoherència– i que, en canvi, perdem pel camí virtuts precioses de la canalla, com la curiositat, l’espontaneïtat, la veritat. I una vida present tan intensa que els fa ser allà on són amb un entusiasme desbordant. L’autenticitat amb què corren quan corren, i dormen quan dormen. Avui que tinc ioga miraré de ser, als 51 anys, tan savi com la Joana, de quatre dies.
Cures d’humilitat
La humilitat teòrica és assumible. Em costa poc acceptar de paraula les coses que no sé fer, en què sóc un negat, o el que no ha sortit com volia, els fracassos, les ficades de pota, els errors. Fins i tot en puc fer broma, i encara em sento millor, mira si sóc humil que ho porto amb alegria. Però la pràctica porta més feina i demostra un cop més que saber entendre les coses no és cap garantia de saber-les aplicar.
Anomenem cures d’humilitat les hòsties que ens dona la vida per recordar-nos que som imperfectes, que els plans no surten com volem, que el que fem té conseqüències, i que a vegades les conseqüències arriben sense haver-les buscat. Que som mortals, vaja. Ens solen agafar desprevinguts perquè no estem entrenats. Fugim de terrenys incòmodes, ens encarem cap al que creiem que controlem, acabem descartant el que ens és més difícil, fins i tot quan ens vindria de gust. A vegades per aquella barreja de mandra, sentit del ridícul i por de mostrar-nos fràgils.
Per circumstàncies vitals ara miro d’aprendre disciplines allunyades del meu domini. Que requereixen més silenci que paraules, més habilitats físiques
