pas a lliçons sobre tot el que havia hagut de bregar com a immigrant i a excèntrics consells empresarials. Va agafar el costum de tancar una hora abans per anar a veure la neta, però a l’Elwood li pagava totes les hores. Llavors el noi anava fins a les pistes de bàsquet a veure si hi havia algú jugant. Ell només mirava, però l’escapada a les protestes l’havia fet menys tímid i va fer uns quants amics a les bandes, nanos de dos carrers més amunt que feia anys que veia però no hi havia parlat mai. Altres vegades potser anava al centre amb en Peter Coombs, un veí que la Harriet aprovava perquè tocava el violí i compartia l’afició del seu net pels llibres. Si en Peter no havia d’assajar, feien tombs per les botigues de discos i miraven d’amagat les cobertes dels elapés que tenien prohibit comprar.
—Què és «Dynasound»? —va preguntar en Peter.
Un nou estil de música? Una altra manera d’escoltar-ne? Estaven desconcertats.
De tant en tant, les tardes de més calor, hi havia noies de la Universitat Agrícola i Mecànica que entraven a la botiga a comprar un refresc, eren gent de la manifestació del Florida. L’Elwood els preguntava per les protestes, i elles s’alegraven de la coincidència i feien veure que el reconeixien. Més d’una li deia que havien suposat que ell també anava a la universitat. Ell s’ho prenia com un afalac, un adornament per als seus somnis de marxar de casa. L’optimisme feia l’Elwood tan mal·leable com els caramels mastegables barats que hi havia sota la caixa. Quan aquell juliol el senyor Hill es va presentar a la botiga i li va fer una proposta, estava preparat.
D’entrada no el va reconèixer. Sense corbatí de colors, amb una camisa carabassa de tartà oberta amb una samarreta a sota i unes ulleres de sol a la moda, semblava que feia mesos que el senyor Hill no pensava en la feina, i no setmanes. Va saludar el seu exalumne amb la calma mandrosa d’aquells que tenien tot l’estiu lliure. Era el primer estiu des de feia temps que no viatjava, va explicar a l’Elwood.
—Aquí tinc un munt de coses per fer —va dir, assenyalant la vorera amb el cap. Una noia amb un barret de palla flexible l’esperava, fent-se ombra als ulls amb una mà fina.
L’Elwood li va preguntar si necessitava res.
—He vingut a veure’t a tu, Elwood —va dir—. Un amic meu m’ha parlat d’una oportunitat i de seguida he pensat en tu.
El senyor Hill tenia un company dels viatgers per la llibertat que era professor i que havia obtingut una plaça a l’Escola Tècnica Superior Melvin Griggs, la universitat per a negres al sud de Tallahassee. Hi ensenyava literatura anglesa i nord-americana, tot just havia acabat el tercer curs. L’escola havia estat mal gestionada durant força temps, i ara el nou director provava de capgirar la situació. Feia un cert temps que els estudis de la Melvin Griggs estaven oberts a alumnes d’institut amb bones notes perquè ho compaginessin, però les famílies de la zona no en sabien res. El director va demanar a l’amic del senyor Hill que se n’ocupés, i per això s’havia posat en contacte amb ell. Potser al Lincoln hi havia alumnes excepcionals que els podia interessar?
L’Elwood va agafar l’escombra amb força:
—Sona molt bé, però no sé pas si tenim els diners per anar-hi.
Més tard hi cauria: era justament per a aquesta mena d’estudis, que havia estat estalviant; quina importància tenia, que els fes servir mentre encara anava al Lincoln?
—D’això es tracta, Elwood: és gratuït. Si més no aquesta tardor, perquè s’escampi entre la comunitat.
—L’hi hauré de preguntar a la meva àvia.
—Fes-ho, Elwood —va dir el senyor Hill—. I jo també hi puc parlar. —Li va posar la mà a l’espatlla—. El fet és que seria perfecte per a un noi com tu. Ets just la mena d’estudiant en qui pensen.
Aquella tarda, mentre empaitava un borinot que voltava per la botiga, l’Elwood va pensar que segurament no hi havia gaires blancs a Tallahassee que fessin estudis superiors. «Aquell qui es queda enrere en una cursa sempre més es quedarà enrere, o haurà de córrer més de pressa que el que va al capdavant.»
La Harriet no va expressar cap recel per l’oferta del senyor Hill: la paraula gratuït va ser la clau de tot. Després d’allò, a l’Elwood l’estiu li va passar lent com una tortuga del fangar. Com que l’amic del senyor Hill ensenyava anglès, va pensar que s’hauria de matricular en un curs de literatura, i no va canviar de parer ni tan sols quan va saber que podia fer el que volgués. El curs introductori als autors britànics no era gaire pràctic, tal com va observar la seva àvia, però pensant-hi bé, aquesta era la gràcia. Ja havia estat excessivament pràctic prou temps.
Potser els llibres de text serien nous. Sense marques. Sense res que hagués de guixar. Era possible.
El dia abans de començar les classes, el senyor Marconi el va cridar a la caixa enregistradora. Com que els dijous no aniria a la botiga perquè tenia classe, l’Elwood va suposar que l’amo volia estar segur que, abans de faltar, ho deixaria tot enllestit. L’italià es va escurar la gola i li va acostar un estoig de vellut.
—Per estudiar —va dir.
Era una ploma estilogràfica de color blau nit amb detalls de llautó. Un regal molt bonic, encara que al senyor Marconi li haguessin fet descompte perquè el de la papereria era un client fix. Van encaixar com els homes.
La Harriet li va desitjar bona sort. Cada matí li revisava l’uniforme per assegurar-se que estava presentable, però a part de treure’n una mica de borrissol de tant en tant, no li corregia mai res. Aquell dia no va ser diferent.
—Vas molt elegant, El —va dir.
Li va fer un petó a la galta abans que se n’anés cap a la parada de l’autobús, i va encorbar les espatlles, tal com feia quan intentava no plorar davant d’ell.
L’Elwood tenia molt de temps després de plegar de l’institut per arribar a la Melvin Griggs, però estava tan impacient per veure-la per primera vegada que es va afanyar a sortir. El vespre que li van fer l’ull de vellut se li van trencar dos cargols de la cadena de la bici, i des de llavors li saltava quan hi anava gaire estona. Faria dit o caminaria els onze quilòmetres que hi havia. Travessaria les portes i exploraria el campus, es perdria entre tots aquells edificis, o bé s’asseuria en un banc del pati interior i inspiraria l’ambient.
A la cantonada d’Old Bainbridge Street va esperar que passés un conductor de color que anés cap a la carretera estatal. Dues camionetes van passar de llarg, i llavors un Plymouth Fury del 1961 de color verd brillant, baix i perfilat com un peix gat gegant, va alentir. El conductor va allargar el braç i va obrir la porta del passatger.
—Vaig cap al sud —va dir.
Els seients de vinil verds i blancs van gemegar quan l’Elwood s’hi va asseure.
—Rodney —va dir l’home. En Rodney tenia un físic desmanegat però robust, com una versió negra de l’Edward G. Robinson. El vestit de ratlla diplomàtica gris i lila completava la imatge. Quan li va donar la mà, els anells que duia als dits el van pessigar i l’Elwood va fer una ganyota.
—Elwood. —Va deixar la motxilla entre les cames i es va fixar en el davantal del Plymouth, com de nau espacial, amb tot de botons que sobresortien dels reblons platejats.
Van tirar cap al sud per agafar la carretera del comtat 636. En Rodney va donar uns copets inútils a la ràdio.
—Sempre
