el teu llibre Tu m’aprens: memòries i oblits d’un aprenent de mestre, dius que l’acció dels educadors «és a través de les paraules i els silencis però, sobretot, de l’actuació en la vida quotidiana, compartir l’experiència nostra sense permetre que es converteixi en una llosa que els impedeixi respirar: ajudar el jovent a descobrir com n’és de bo, tot sabent que hi ha la vida i la mort». És a dir, el verb que tu tries per educar és acompanyar?
Sí, és acompanyar, acollir, mostrar i aprendre a escoltar. Trobo que són els quatre verbs imprescindibles en qualsevol acció educativa i que, a més a més, curiosament –jo que tinc molt contacte amb exalumnes, alguns grans i de diferents etapes de la meva vida–, parlem de què recorden de l’escola i és tot això. Són quatre verbs que alguns d’ells els detallen i els valoren: acollir, evidentment sense condicions; mostrar, que és mostrar el món, i al món hi ha allò que és bo i allò que no és tan bo i està tot barrejat; intentar no adoctrinar; i aprendre a escoltar. Crec que és molt important que un mestre sigui una persona que sàpiga escoltar el que els seus alumnes li demanen, que possiblement no sigui el mateix en tots els casos.
I la precaució és no ser una llosa, és a dir, que la teva experiència no ha de condicionar gaire.
No, no condicionar. Fer aquest acompanyament en el dia a dia i, després, saber col·locar-te en la distància precisa que t’exigeix l’alumne, aquell noi, noia, nen o nena que tens al davant. D’això hi ha una pel·lícula preciosa dels germans Dardenne que es diu Le fils [El fill] i que té un argument molt estrany. Mentre la veia em vaig adonar de com és de difícil saber col·locar-te just en la distància que es necessita, perquè hi ha una criatura que, si et col·loques a una distància, li pot semblar que li estàs envaint el terreny, i a una altra t’estàs quedant curt en la relació que ell espera. Aquest plantejar-te sempre a quina distància precisa t’has de col·locar és una cosa que he anat aprenent al llarg de la vida de mestre. A vegades encertes, fas un ple total, i a vegades veus que no, veus que t’has quedat curt, que t’hi havies d’haver aproximat més o, al revés, que has envaït massa el territori i que aquest nen s’ha protegit de la teva entrada en el seu món. No t’ha sortit com tu esperaves.
Tu has dit: «Estic content d’haver passat més de quaranta anys de la meva vida fent de mestre; amb l’esperança que algú em reconegui aquest valor, perquè no és el mestre qui tria el deixeble, sinó el deixeble qui tria el mestre».
Sí, has d’esperar. Amb alguns segur que ets un element important en la seva vida, per bé o per mal, i uns altres t’oblidaran al cap d’un temps i ja està; tu no has d’esperar res. Crec que la relació que estableixes amb els alumnes és una relació asimètrica en el sentit que tu ets responsable d’ells, però ells no ho són de tu; tot i que, com a humans, sempre esperem que ens reconeguin. Sempre esperem que l’alumne ens digui «jo també t’estimo»; i això, quan es pot concretar, com per exemple avui que he tingut l’ocasió d’anar a dinar amb dos exalumnes, veus que aquesta asimetria inicial ja s’ha anat modificant.
T’has equivocat, suposo.
Com tothom, tinc els meus fantasmes. Tinc els meus moments en què he pensat «Aquí la vas espifiar molt», i això et pot retornar; i potser hi hagi algun exalumne que et digui que tot això que tu t’imaginaves que passava, no passava en absolut. L’acció educativa és molt complexa i no hi ha receptes, el que li convé a un nen no li convé als del costat, i allò que penses que ajudarà aquest, a l’altre l’espatlla. És complicat, i és apassionant.
Has fet més de quaranta anys de mestre, ara t’has jubilat.
Des dels 18 anys, en tinc 65; doncs, compta-ho. I m’han jubilat, jo no ho hauria fet, però agraeixo que m’hagin fet jubilar perquè morir-te a la classe deu ser molt fort! En un primer moment em vaig empipar i em preguntava per què em feien jubilar, però després vaig pensar que està bé, perquè podré continuar fent coses en el món de l’educació amb més calma i tranquil·litat, i podré mirar una mica la meva experiència amb distància i tranquil·litat. Si aquests que ens agrada tant la nostra feina no ens arribéssim a jubilar mai, els joves tindrien tot el dret a venir i tirar-nos per la finestra, perquè dirien: «Us agraïm els serveis prestats, però ara ens toca a nosaltres».
Què t’ha donat més satisfacció?
Entrar a totes les classes a parlar de literatura i de contes, explicar i llegir contes, parlar de llibres que llegien, de llibres que havien de llegir i relacionar-ho amb el cine, que és la meva gran passió. He estat molt feliç, he conegut tots els nens de l’escola, he estat amb tots els nens, han fet una exposició sobre mi al passadís i em van fer un comiat amb una cantata que van organitzar dos exalumnes a partir d’un conte meu. Em sento feliç i content d’aquest final.
Coneixes tots els cicles?
No, a parvulari no hi he estat mai. A cicle inicial amb els petits, he fet a vegades tallers. Sobretot he treballat al cicle mitjà, i molt de 5è en endavant. Els nens amb els quals he estat més còmode feien 5è, 6è de primària, 7è i 8è d’EGB o 1r i 2n d’ESO. A mi m’agrada allò que en dic el tomàquet. M’agrada molt conversar amb ells, no de tu a tu perquè la relació no és mai simètrica; però pots parlar de molts temes.
No has tingut mai la temptació de passar a fer de pedagog i no de mestre? Què t’ha mantingut a l’aula?
A mi m’apassiona veure com ajudem els nostres alumnes a construir coneixement. Sempre m’ha agradat estar amb la canalla.
I per què això no passa gaire sovint?
Perquè els que estan a l’escola sempre estan poc considerats socialment. Un mestre d’universitat està més valorat que una mestra que treballa a l’etapa infantil, que és primordial. Això és un error increïble i només ho veu gent que té la sensibilitat d’un Francesco Tonucci, que deia que els mestres d’infantil són els que més haurien de cobrar. A mi sempre m’ha seduït això. Sí que he fet d’això que en diem mestre de mestres, en el sentit que he fet molts cursos de mestres, conferències, i activitats per l’estil, però mai no he volgut deixar la vida de l’aula.
Com vas començar?
Vaig començar a fer de mestre sense tenir ni el primer curs de batxillerat fet. Jo havia estudiat comerç i treballava al Banco Vitalicio de España (que ara em sembla que li han canviat el nom) i el somni de la meva família –no pas el meu perquè no ho havia somiat– era que jo entrés a treballar a La Caixa. La gent del Camp de la Bota em van proposar que em posés a fer classes, perquè jo portava nens en una mena de centre d’esplai dissabtes i diumenges, i veien que me’n sortia. No tenia ni títol, però em van dir que això no era el més important i que el que els interessava era gent que volgués treballar amb aquesta canalla. Em vaig trobar que en el meu primer any de mestre no sabia res de res, simplement reproduïa el que havia mamat a l’escola, com castigar els nens de genolls! Per això quan ara ens trobem amb els del Camp de la Bota els dic que no m’ho haurien d’haver perdonat… Però ells responen amb un: «Sí, home, que t’ho hem perdonat», i això és magnífic. Va ser aleshores que em vaig matricular a batxillerat perquè volia ser mestre. Mai en la meva vida havia pensat que em dedicaria al magisteri. Llavors vaig descobrir el grup de Rosa Sensat, les escoles d’estiu, els cursos d’hivern. I després vaig començar oficialment la carrera a l’Autònoma.
Tu parles sempre des de la pràctica.
