els calaixos del cervell més ben endreçats. En Juli sí que és una persona que té un cos teòric, a part d’una pràctica excel·lent.
Ha de ser vocacional, la feina de mestre?
Jo volia ser artista de cine, imagina’t!, i he fet molt teatre a la classe. Les vocacions no tenen la mateixa intensitat al llarg de la teva vida professional, hi ha moments més alts o més baixos, fluctua molt. El que és fonamental, i això és una de les grans sorts que he tingut, és que, a les cinc o sis escoles que he treballat, he treballat amb un equip de gent amb el qual m’he pogut discutir molt, però eren gent que creia en el que feien. Que tu puguis treballar en escoles on es debat sobre allò que estàs fent, on pots parlar, on la gent respecta la persona i es discuteix el que s’està dient, és una sort.
Dius que el mestre ha d’estimar els nens, i si no fer-ho veure.
És fort sí, però és així. És impossible que espontàniament em pugui estimar tots els nens o nenes que he tingut; quan entro en una classe, al cap d’un dia, havent estat una hora amb ells, et puc dir les criatures que ja se m’han fet seus i les criatures que sé que em costaran molt. Però he de tenir prou traça perquè aquest noi o aquesta noia no ho sàpiga mai, que no ho noti. Això és el que fan els grans actors.
Això és fingir?
És fer teatre del bo. Sóc molt socràtic en el sentit que m’agrada molt conversar i anar parlant. Hi ha nens que s’apassionen, a classe; hi ha nens que, al cap de deu minuts, estan fent uns badalls que gairebé s’empassen a ells mateixos. No hi ha un mestre excel·lent per a tots els contextos o per a tots els nois i noies d’una mateixa aula.
Tu has de transmetre que confies que se’n surtin.
Que confio en ells; que quan convé sí que estic al seu costat; que quan convé acaronar-los, els acarono; que quan convé plorar amb ells, ploro amb ells; si convé, ric amb ells; i quan cal enfadar-m’hi, m’hi enfado. Em tenen al seu costat. Amb alguns això em surt espontàniament sense cap problema, i amb altres ho he de fer intencionadament perquè quan aquest nen o aquesta nena arribi a casa ha de tenir la sensació que per a mi ells són importants. Això vol dir no humiliar; vol dir allò tan difícil d’aconseguir a què es refereix George Steiner. Steiner té una frase preciosa: «El bon mestre és aquell que fins i tot amb la ironia té una lleu sensació d’amor».
Cal vigilar no passar de la ironia al sarcasme.
Un mestre pot fer molt mal amb la ironia. Si ets irònic i l’alumne ho percep en el camp de la relació afectiva, a aquest alumne ja el tens per sempre. I a l’inrevés, perquè el mestre també necessita ser estimat pels seus alumnes. Que un mestre surti de l’aula i tingui la sensació que no arriba als seus alumnes és tremendament frustrant. Quan es parla de l’estrès docent, una de les causes fonamentals és la incapacitat d’establir vincles amb els teus alumnes.
Les escoles han d’innovar.
Innovar és dialogar amb la tradició. La tradició és molt important i «innovar» vol dir pensar què faria Célestin Freinet si ara entrés en una aula amb tota la tecnologia de què disposem; o com defensaria John Dewey la seva concepció d’escola democràtica amb les condicions que tenim ara; o què vol dir la pràctica educativa com a pràctica de l’emancipació, que és una cosa de la qual parla molt Paulo Freire.
El mestre ja no té el monopoli del coneixement.
No, ara algunes lliçons te les donen ells. Ara, el mestre que cregui que ell és el centre del saber farà riure, els nens ja el posaran al seu lloc. Convé saber coses que abans no sabíem de les neurociències, què vol dir ensenyar i aprendre. Quan tu ensenyes, estàs aprenent amb ell. Per això vaig titular el meu llibre Tu m’aprens. És així.
Ensenyes i aprens alhora…
Aquesta és la raó per la qual ara és tan important la conversa, i que es puguin equivocar amb tranquil·litat. L’escola és un espai on els nens i les nenes vénen a equivocar-se i on saben que no seran sancionats per aquesta causa; al contrari, seran felicitats per això, perquè s’arrisquen, donen la seva opinió i, aleshores, el mestre o un altre company els qüestiona; i, a partir d’aquí, inicien una recerca i saben que el coneixement és incomplet. Em meravella aquell nen que et ve i et diu: «M’ajudes?». Com el moment en què et diu: «Ja està, ara ja no et necessito!».
L’escola corregeix la desigualtat social i garanteix la meritocràcia?
És una màxima del moviment de fa molts anys: l’escola com a compensadora de la desigualtat social. Ho mirem de fer, però les coses es compliquen. Estic sortint de l’educació reglada. Coses que semblaven resoltes ara tornen a estar damunt la taula. Estic lluitant altra vegada per qüestions per les quals vaig lluitar aferrissadament quan tenia 18 anys. No pels menjadors escolars, per exemple, sinó perquè els nens puguin menjar i es garanteixin els àpats que necessiten.
L’ascensor social està encallat.
Hi ha centres en què el mestre no pot dir que la seva feina és fer les matemàtiques molt ben fetes, també s’ha de preocupar que hi hagi un menjador escolar, que hi hagi unes beques; o ha de buscar alguna manera per compensar les estones en què un determinat alumne no rebrà ajuda a casa seva. Hem de fer d’assistents socials i del que sigui. No vol dir que siguem responsables de tot, però hem de fer-ho. I quan veus que un nen necessita això, has de buscar la solució; mai no pots dir que el problema que afecta aquest noi o aquesta noia que tens a classe no és problema teu; un mestre no pot dir-ho mai. Un mestre sí que pot confessar la seva impotència, però no pot dir que aquest problema no li toca.
Que un nen d’una família on no hi ha cultura accedeixi a la cultura deu ser un goig immens.
El gran somni és que tots fóssim com el mestre d’Albert Camus, que rebéssim una carta com la que va rebre després que al seu alumne li concedissin el premi Nobel, en què li deia: «Escolti’m, jo això ho he aconseguit gràcies a vostè». El mestre d’Albert Camus ja es podia morir tranquil després d’això.
Sou idealistes.
El col·lectiu docent ho és molt. Quan preguntes a la gent que comença magisteri per què han triat aquest camí, molt pocs et diran perquè dóna prestigi o perquè volen guanyar diners; la majoria et dirà perquè volen ajudar els altres.
Els pares i els mestres ens entenem prou?
La relació ha de millorar encara més. Sempre dic que els pares fan el que poden. A vegades és veritat que no encertem el to amb la manera de dir les coses als pares; o, a vegades, per exemple, donem visions massa negatives de les criatures. Jo sempre dic als mestres, sobretot als més joves, que si no són capaços de dir cinc coses bones d’un alumne seu no en diguin cap i s’esperin a més endavant, perquè això demostra que no coneixen prou aquest nen. Perquè, per als pares, els seus fills són el que més estimen d’aquest món. I no ens agrada que ens diguin segons què dels nostres fills. Si et poden dir set o vuit coses bones, i després afegeixen un «però també hi ha això o allò altre», la visió és una altra. Sobretot si com a mestres no ens presentem com els que ho sabem tot; perquè els mestres a vegades tendim a pensar que coneixem de manera exhaustiva
