—Deu ser ja una senyora molt gran —va dir el periodista.
—És cega —va respondre l’Agnes. L’Agnes tenia tretze anys. Amb un bri d’esperança, va esmentar que la seva mare duia unes sabatilles vermelles el dia que se l’havien endut. Semblava una imatge de conte de fades. Una pista. L’Agnes va afegir que els germans «creuarem els dits i pregarem de valent perquè torni».
Potser l’àvia McConville era una de les raons per les quals els nens no havien informat la policia de la desaparició de la Jean. La dona explicava a qui la volgués escoltar que tenia por de fer-ho, tot i que no precisava el perquè. Els nens creien, ferventment, que la seva mare tornaria a casa aviat. Però les coses van començar a posar-se magres. D’una banda, disposaven dels diners de la pensió de la Jean. D’altra banda, el més natural hauria estat que una comunitat tan unida com la de Belfast faria pinya per tenir cura d’una família en una situació tan delicada, passant per la casa amb un àpat calent o ajudant la Helen amb els nens, però ningú no va fer res. Al contrari, semblava que tota la comunitat de Divis hagués decidit fer veure que el pis ple d’infants abandonats de St. Jude’s Walk simplement no existia. És cert que es vivia una època de crisi, a Belfast, i que la gent ja tenia les seves pròpies preocupacions, però també hi podria haver hagut alguna raó més fosca. En qualsevol cas, pràcticament tothom va mirar cap a una altra banda.
Michael, Helen, Billy, Jim, Agnes i Tucker McConville.
Una treballadora social sí que va visitar els nens poc després que s’enduguessin la Jean. Les autoritats havien rebut una trucada sobre la colla de germans i germanes que s’havien quedat sense ningú. Un funcionari va crear un nou arxiu i va escriure-hi que semblava que la mare dels nens havia estat segrestada per «una organització» (una altra manera de dir «grup paramilitar»). L’assistenta social va parlar amb l’àvia McConville, que no semblava especialment amoïnada. Segons les notes de la reunió, la sogra de la Jean va afirmar, amb delicadesa, que la Helen era «una noia molt capaç» i que aparentment se n’estava sortint, amb els petits. La Helen no s’avenia amb l’àvia McConville més del que ho havia fet la seva mare. «No hi ha afecte», va escriure la treballadora social.
No era precisament un ambient saludable per als nens petits, i la treballadora social va recomanar posar els nens «sota custòdia», lliurant-los a l’estat, perquè fossin educats en una institució d’acolliment infantil. Però els germans McConville van refusar-ho rotundament. La seva mare no trigaria a tornar, van explicar. Havien de ser a casa quan ella tornés.
S’aferraven l’un a l’altre, abandonats dins del seu pis. L’hora d’anar a dormir va quedar eliminada i els plats s’apilaven a la pica. Els veïns, en comptes d’ajudar-los, van començar a queixar-se a les autoritats que no podien dormir pel soroll que feien aquells infants sense supervisió, i que l’enrenou traspassava les parets. L’Església catòlica també es va negar a intervenir. Un informe de la treballadora social, poc abans de Nadal, apuntava que un sacerdot de la parròquia del barri coneixia el tràngol dels infants però s’hi mostrava «indiferent». Mentre la resta de nens del veïnat escrivien llistes de regals de Nadal, els McConville s’estaven quedant sense menjar. No entraven gaires diners. Només tenia feina l’Archie, que treballava d’aprenent d’enrajolador de teulades. Els nens van començar a ficar-se en embolics. En Michael sortia fins tard i robava menjar de les botigues. Finalment el van enxampar, al costat d’un dels seus germans, robant galetes de xocolata d’una botiga de la ciutat. Quan la policia li va preguntar per què ho havia fet, en Michael va respondre que ell i els seus germans feia dies que no menjaven. Es morien de gana. En Michael tenia onze anys. Quan les autoritats van preguntar als nens pels seus pares, en Jim va respondre: «El papa és mort i a la mama se l’ha endut l’IRA».
Als arxius de la Policia Reial de l’Ulster no figura cap registre de cap investigació sobre la desaparició de Jean McConville. Segrestada a les acaballes de l’any més violent del conflicte, és probable que un incident com aquest, per més horrible que fos, no tingués prou rellevància perquè la policia sentís la necessitat de preocupar-se’n. Un agent de la comissaria de Springfield Road va visitar el pis el 17 de gener, però la policia no va ser capaç de reunir proves suficients i no sembla que tiressin el cas endavant. Dos membres del Parlament, en descobrir el que havia passat, van descriure el segrest com «un acte cruel» i van fer una crida per ajudar a trobar la Jean. Però ningú va aportar cap mena d’informació.
De vegades, Belfast feia la sensació de ser més un poble petit que una ciutat. Abans fins i tot dels Troubles, la cultura cívica de la ciutat estava infestada de xafarderies no contrastades. Quan Jean McConville va desaparèixer, gairebé immediatament van començar a circular rumors segons els quals la dona no havia estat segrestada, sinó que, ben al contrari, havia desaparegut per voluntat pròpia, abandonant els seus fills per aparellar-se amb un soldat britànic. Els nens, que ja tenien preocupacions de sobres, s’assabentaven d’aquestes històries. Sentien murmurar la gent, notaven la mirada acusatòria quan coincidien amb els veïns a la botiga o al carrer. En tornar al pis, alguns es preguntaven en veu alta si allò era veritat. Podia ser que els hagués deixat? Semblava impossible. Però com s’explicava, aleshores, que encara no hagués tornat? Archie McConville, al cap del temps, va arribar a la conclusió que tots aquells xiuxiuejos eren alguna cosa més que un intent d’afegir sal a la ferida. Era una mena de verí, «un intent de fer-nos parar bojos».
Una de les conseqüències dels Troubles va ser la instauració de la cultura del silenci. Amb tantes faccions armades lliurant una guerra als carrers, un acte tan innocent com fer preguntes sobre un ésser estimat desaparegut podia ser perillós. Un dia d’aquell mes de febrer, una colla de nois de l’ala juvenil de l’IRA va atacar Michael McConville. El van portar a una habitació, el van lligar i li van clavar una navalla a la cama. Finalment el van deixar marxar amb una advertència: No parlis amb ningú del que li ha passat a la teva mare.
L’interval de llibertat no va durar gaire. Al febrer, els serveis socials havien iniciat un procés per reubicar els nens en orfenats. Un dia, tres dones es van presentar a l’apartament afirmant que els havien concedit l’arrendament de l’habitatge i que estaven llestes per instal·lar-s’hi. A Belfast, això era habitual, una circumstància cruel dels temps de guerra. Semblava un esgarrifós joc de les cadires: tan bon punt una família era desnonada, una altra família prèviament desallotjada ocupava la seva llar. Els nens es van negar a marxar. Però l’estat havia pres una decisió, i finalment els infants van quedar sota «tutela judicial».
Fer desaparèixer una persona, un acte que el Tribunal Penal Internacional classificaria posteriorment com un crim contra la humanitat, és tan perniciós, en part, perquè deixa els éssers estimats de la víctima en un purgatori d’incertesa. Els infants mantenien l’esperança que no havien quedat orfes, que la seva mare podia reaparèixer de sobte. Potser havia patit un atac d’amnèsia i vivia en un altre país, sense ser conscient d’haver deixat enrere tota una vida a Belfast.
Però aleshores ja hi havia raons per creure que a la Jean li havia passat alguna cosa terrible. Aproximadament una setmana després del segrest, un jove a qui els nens no coneixien de res s’havia presentat al pis i els havia lliurat la bossa de mà de la seva mare i els tres anells que duia posats quan havia marxat: el de compromís, el de casament i una aliança d’amor etern que li havia regalat l’Arthur. Desesperats per obtenir informació, els nens havien preguntat on era la Jean.
—No en sé res, de la vostra mare —els va dir l’home—. Només m’han dit que us donés això.
Anys més tard, Michael McConville va fer memòria i va identificar aquella situació com el moment en què s’havia adonat que la seva mare devia ser morta.
