la família va decidir no trucar a la policia. El més probable era que la intervenció de les autoritats empitjorés encara més les coses. Però corrien molts rumors: es deia que potser McKee havia ingressat a l’escola de belles arts, que algú l’havia vist a Anglaterra.
La veritat era que els dos homes havien estat capturats per l’IRA. Havien jugat la seva última carta en donar informació sobre l’MRF i la Four Square Laundry. Quan es van acabar els atacs simultanis, Wright i McKee havien perdut tota la influència que els quedava. Brendan Hughes els havia assegurat que tenien immunitat, però en realitat no estava autoritzat per garantir-la. La traïció inicial cap als Provos havia estat un pecat imperdonable que en cap cas s’havia difuminat amb la seva tasca posterior com a agents triples. La direcció va cridar els Unknowns i Dolours Price va portar tots dos homes amb cotxe a l’altra banda de la frontera, a la República.
Va ser Price, tota sola, que els va portar a tots dos. Odiava visceralment els confidents. L’havien educat per detestar-los. Però si sentia algun menyspreu per Wright i McKee, el va dissimular molt bé, i durant el trajecte cap al sud tots estaven relaxats. Després de l’èxit de l’operació Four Square Laundry, creien que s’havien guanyat el dret a sobreviure. Algú havia dit a Wright i McKee que anaven a passar una setmana de descans per recuperar-se a l’altra banda de la frontera. «Heu de descansar per recuperar forces», els va assegurar Price. Per les notícies que tenia, aquesta era la veritat, tot i que també sospitava que pogués passar exactament el contrari. En qualsevol cas, havia de complir les ordres. En arribar a Monaghan, els va lliurar a la unitat local.
McKee va acabar en una casa del comtat de Monaghan que pertanyia a la família d’un difunt membre de l’IRA, Fergal O’Hanlon, que havia mort als anys cinquanta i havia esdevingut el protagonista d’una famosa balada, «The Patriot Game» (‘El joc del patriota’). McKee va haver d’esperar-se un temps perquè alguns líders poguessin travessar la frontera per al consell de guerra. Les persones que el vigilaven li van agafar afecte: era un bon cuiner, un paio divertit, un personatge. En cert moment, McKee va telefonar a la seva mare des de casa d’un sacerdot del veïnat, i li va demanar que li portés una muda de roba. Ella i les seves tietes hi van anar, però quan van arribar a la casa, en Kevin ja no hi era. Hi van trobar un home.
—Endueu-vos la roba —els va dir—. No tornarà pas.
Quan va arribar el moment d’executar Kevin McKee, els voluntaris locals que l’havien retingut es van veure incapaços de disparar contra ell. Li havien agafat afecte. Quan Hughes se’n va assabentar, va trobar que era com una mena de síndrome d’Estocolm a la inversa, en què el segrestador es va enamorant a poc a poc de l’ostatge. En vista de l’èxit, un parell de milicians implacables van ser enviats des de Belfast. Abans de matar-lo, van cridar un sacerdot. Això no era estrany: en aquella època, alguns sacerdots es van haver d’acostumar a rebre trucades a altes hores de la nit. Eren requerits per uns homes aspres que estaven a punt de dur a terme una execució i li demanaven que atorgués els últims sagraments al condemnat. L’acte de matar, en si mateix, tenia un caràcter ritual, una coreografia assajada que a McKee li devia resultar familiar. Et posen una bossa al cap. Et lliguen les mans a l’esquena. T’agenolles sobre l’herba suau. I caus cap endavant quan la bala et penetra al cervell.
Brendan Hughes es va sentir traït per la decisió de fer desaparèixer Wright i McKee. Els havia promès que no els matarien. Això el perseguiria durant la resta de la seva vida.
Potser sí que l’operació Four Square havia estat un èxit, però Hughes i Gerry Adams no podien frenar l’exèrcit eternament. Una tarda de l’estiu següent, el juliol del 1973, Adams es dirigia a una reunió en una casa segura de Falls Road. Com a comandant de la zona de Belfast, es reunia cada dia amb Hughes, el seu oficial d’operacions, i un home anomenat Tom Cahill, que s’ocupava de les finances. El mes de juliol era un moment difícil per viure a Belfast clandestinament: era la temporada alta de les marxes lleialistes i la majoria de catòlics que es podien permetre passar dues o tres setmanes fora de la ciutat escollien aquesta època de l’any per fer-ho. Com que als carrers dels barris catòlics hi havia menys gent, resultava més difícil moure’s d’una banda a l’altra i passar desapercebut. Quan era a uns trenta metres de la casa segura, Adams va dubtar i va observar l’edifici i la zona per si veia algun rastre d’activitat sospitosa. Es va entretenir un minut recolzat al capó d’un cotxe aparcat. Aleshores es va adonar que hi havia algú dins del cotxe, un home de negocis que consultava uns documents al seient del davant. Adams el va saludar amb la mà. L’home li va respondre amb el mateix gest.
Quan va estar segur que la ubicació no estava compromesa, Adams va travessar el carrer i va entrar a la casa segura. A dins, es va reunir amb Hughes i Cahill. Els homes només duien una estona parlant quan es va sentir un truc a la porta. Això no era, en si mateix, causa d’alarma; els britànics patrullaven els barris republicans i no era estrany que truquessin a la porta i demanessin per donar una ullada o parlar. Podia ser que no s’adonessin de la importància de l’emplaçament amb què havien ensopegat. Es va prendre una ràpida decisió: Cahill obriria la porta mentre Hughes i Adams escapaven per la part del darrere. Però quan van sortir al pati, Hughes va espiar per sobre del mur posterior i va veure, alarmat, un mar de tropes britàniques. Mentre els soldats irrompien a la casa, Adams es va treure tranquil·lament uns llumins de la butxaca i es va encendre la pipa.
L’home de negocis del cotxe sobre el qual s’havia recolzat Adams no era cap home de negocis. Mentre Adams vigilava la casa, l’home assegut al volant l’estava vigilant a ell. L’exèrcit havia planejat una operació ambiciosa, amb un gran nombre de soldats que s’havien congregat en secret en el perímetre, però amb ordres de no començar la batuda fins que Adams i Hughes fossin dins de la casa. Quan Adams va obrir la porta, va desencadenar l’operatiu.
Els Provos van ser conduïts a una comissaria de Springfield Road, on van ser apallissats i torturats durant hores. Adams va rebre una pallissa tan descomunal que es va desmaiar. Els seus capturadors li van llançar una galleda d’aigua per despertar-lo, i es van posar a atonyinar-lo una altra vegada. Un dels interrogadors, un home alt amb un vestit de ratlles, es va treure una pistola, va posar el canó contra el cap de Hughes i la va carregar. Va amenaçar de matar Hughes i després llançar el cadàver a la Black Mountain i dir que ho havien fet els lleialistes.
Les forces britàniques estaven enormement complagudes: d’un sol cop, havien enxampat dos dels seus objectius més importants, incloent-hi Hughes, que encara no havien aconseguit capturar-lo mai. William Whitelaw, que s’havia reunit amb Adams a Londres l’estiu anterior, va anar a felicitar personalment els homes involucrats en l’operació, i ho va fer amb un bon carregament de xampany. Els soldats van fer torns per fer-se fotografies amb els dos captius, que havien rebut unes pallisses tremendes i amb prou feines podien caminar, com a «trofeu». Tot i així, Hughes es mostrava desafiador. «Fugiré», els va assegurar.
Adams i ell van ser carregats en un Saracen i els van portar a un helicòpter amb què van fer el curt trajecte fins a Long Kesh. Quan l’helicòpter va tocar terra, els van escortar, emmanillats, a l’interior de la presó. En el moment que van entrar, el recinte sencer va esclatar en una gran ovació. Per als presoners republicans de Long Kesh, Adams i Hughes eren figures icòniques, celebritats. En entrar a la instal·lació fortificada, van ser rebuts com uns herois conqueridors. Més tard, Hughes consideraria aquest moment (cobert de blaus, emmanillat, entrant a la presó enmig d’aquella gran onada d’entusiasme) com un dels millors de la seva vida.
LLIBRE SEGON
SACRIFICI HUMÀ
Конец ознакомительного фрагмента.
