el sent, i tant que el sent!
«Pobre de tu! No en series capaç. Mira, això del Menut no pinta malament. Ho endreces una mica i l’hi factures. És millor que es podreixi al terra de l’estudi. El Menut és ben capaç de treure’n profit per a alguna de les seves investigacions i, a més, ell no tindrà dilemes de triples o quàdruples traïcions. Serà un material d’interès històric i punt».
—Ja ho tenim, no? Tu m’ho endreces com et sembli i jo us vinc a buscar, a tu i al treball de la mare, d’aquí a un parell o tres de setmanes. Visites la meva, i teva, família gironina i et retorno al cau amb els pobrets gats orfes.
—No siguis pesat, Menut. Vens, t’ho endús i ens veiem tu i jo. Encara no estic per fer gaire vida social, ni familiar. No encara. No soc bona companyia, ara per ara, t’ho asseguro. A banda que no sé si ho tornaré a ser o si ho he estat mai, la veritat. No et recordes de quan veníeu a veure’m a Estrasburg, o després, quan vaig tornar? No us devia semblar gaire agradable, em temo. Primer, morros, i després totes les excuses per fugir els caps de setmana que us «tocava». Només la vostra germana complia, la pobra. Vaig saber que dèieu que us avorríeu, que aquella casa era una tomba i que m’havia tornat un ensopit.
—Carai, pare, per on surts ara! Quan vas marxar teníem quinze anys, estàvem en plena rucada adolescent i amb un progenitor absent! Després, a sobre, t’emboliques amb la Francesa. Què volies? Tots a defensar la mare, és clar, tots a l’una! I quan vas tornar, teníem més de vint anys i ja volàvem. Només et vam recuperar de grans, al vostre segon festeig, com si diguéssim.
—Mmm! Bé, tothom s’explica el conte a la seva manera, des de dins de la pròpia pell. Què t’he de dir, a tu, que ets catedràtic d’Història! Deixem-ho, fill. Et prometo que miraré d’endreçar aquest desgavell del treball de la mare i ja t’aniré informant. I a l’estiu confio que serà una altra cosa: o veniu aquí o pujo allà on us esteu. T’ho prometo.
Mentre parlaven, ha enllestit la feina i ara seu al sofà, al lloc de sempre, on hi ha la marca notòria del senyal del seu cos. Penja, i amb el mòbil encara a la mà gira el cap en direcció al jardí, on un vent despentinat recargola les plantes i arrenca fulles al ficus benjamí.
«Ho estàs veient? Te n’adones, que se’t girarà feina abans de regar? Penso que no, que ni tan sols el veus, aquest pobre nostre jardí».
Ella observa aquella cara de rumiar cap endins que tant li coneix i endevina que la conversa amb el fill li ha remenat vells records, culpabilitats que no ha acabat mai de pair. Ell, que sempre ha evitat recordar el que va precedir, o envoltar, o va causar i ser conseqüència del Daltabaix!
«Deixa-ho córrer, tontet meu. Quines ganes de fer-te mala sang amb històries passades i més que superades. La vida va anar així, i punt. Sense cap mala voluntat per part de ningú, n’estic segura. Vam patir, tots dos, i els nanos de rebot, però les coses es van poder redreçar i encara van ser millors, no trobes? El segon matrimoni ens va fer valorar el que teníem en vista del que havíem perdut. Per part meva, ni mig greuge… o greuges liquidats, t’ho asseguro».
Fins i tot des de l’Enllà ha de continuar mentint i endolcint la realitat, per consolar i consolar-se? El Daltabaix va ser això: un daltabaix que els va destrossar, que els va arrossegar al desconcert i a la inseguretat, que va fer caure el que havien anat construint durant més de vint anys de convivència. I d’amor. Perquè, deixant de banda la rauxa dels primers anys, la descoberta i el gaudi de l’efervescència i les pessigolles de l’enamorament, ells dos sempre s’havien estimat molt. Tendrament i voluntàriament, conscients del que representaven l’un per a l’altre. Fins que la traïció de la confiança va arrasar-ho tot. Almenys, així ho havien viscut.
Ara, Ella el contempla pensarós i endevina la grapa que li estreny la boca de l’estómac. Com a Ella, que ja no en té, d’estómac. I recorda, pas a pas, fotograma a fotograma, la seqüència d’aquells anys que els van marcar, encara que Ell sempre s’hagi entossudit a negar-ho.
La típica reconversió de la multinacional, on treballava des que havia sortit de la facultat de Farmàcia, l’havia abocat al dilema angoixant d’haver d’anar a l’atur o acceptar el trasllat als laboratoris d’Estrasburg, que acabaven d’absorbir els de Barcelona. Una setmana de mal dormir, en què calia prendre una decisió urgent sobre diverses opcions, totes doloroses, amb les consegüents discussions condicionades per l’insomni sobre quina podia ser la millor, entre les menys dolentes. Havia d’acceptar l’acomiadament, cobrar la indemnització i dedicar-se a buscar una nova feina? No eren bons temps per a aventures, amb els aires de crisi que s’ensumaven, els seus quaranta-cinc anys, i amb els tres fills adolescents que demanaven unes atencions incompatibles amb allò tan simpàtic d’haver-se d’estrènyer el cinturó. O optava pel trasllat i marxaven tots cinc a Estrasburg, a una ciutat i un idioma que no coneixien, sense amics ni referents, sense perspectives de feina per a Ella ni continuïtat immediata a la universitat de la Nena o l’institut dels Bessons? O de moment marxava sol, i es conformaven a compartir algun cap de setmana i totes les vacances que poguessin fer coincidir? Cap de les opcions semblava ni remotament millor que el que fins aleshores havien viscut, plegats, a la seva ciutat. Per tant, la pèrdua i l’insomni estaven garantits.
Finalment s’havia imposat l’alternativa valorada com a menys agressiva i Ell havia marxat a treballar a Estrasburg. Sol. I els primers quatre anys havien anat més o menys bé, segons el pla previst: almenys un cap de setmana al mes de vols i retrobades, les vacances compartides al poble dels avis, força trucades i moltíssimes cartes.
«D’aquí ens ve el “vici” reconfortant i utilíssim d’escriure’ns, no creus? En aquells anys encara no havíem caigut en la febre dels mòbils i els whatsapps, i la comunicació no podia ser tan immediata, però ens la treballàvem de valent. Tenia molla i qualitat, era més emocionant».
Després, alguna cosa havia passat, alguna peça s’havia bellugat i l’encaix s’havia perdut. De sobte a Ell li sorgien reunions i compromisos imperiosos que li impedien agafar l’avió els caps de setmana, o que li feien demanar que no ho fes Ella, perquè «Estic tan aclaparat de feina que no et podria atendre». Les trucades eren més curtes i com de molt més lluny. Les cartes… «Esteu bé? Jo sí, però vaig de bòlit, no em puc entretenir gaire més. Petons…». Ella s’havia començat a preocupar. Què s’estava trencant? Què havia canviat i l’allunyava? El pont de la Puríssima, aprofitant que la Nena anava a conèixer els futurs sogres i els Bessons planejaven una estada amb uns amics a casa dels avis del poble, s’havia plantat a Estrasburg. Li havia trucat des de l’aeroport i havia notat que l’alarma s’imposava a l’alegria en una veu en què el desconcert i potser la por eren massa evidents.
«Va ser un cap de setmana molt trist, veritat? Tu sempre has mantingut que havies aconseguit esborrar-lo, però jo el tinc gravat amb foc, i ara mateix m’estreny la grapa allà on havia tingut l’estómac. No la vaig veure, no me’n vas parlar, però tu no eres tu, més ben dit: no hi eres, encara que intentessis mostrar-te amable i fins i tot carinyós. T’havies convertit en l’home més abatut d’Estrasburg. L’últim dia, abans d’agafar l’avió, t’ho vaig deixar anar a la brava: “Com es diu?”».
La Francesa —Ella i els fills sempre l’havien anomenada així, eludint el nom en un intent de negar la seva existència— l’havia atrapat amb la seva joventut, un glamur fet d’elegància i professionalitat compartida i una presència viva i constant que omplia el forat de la seva solitud, cosa que no podien aconseguir les curtes estades i totes les trucades i cartes que el lligaven a la família. Es podia comprendre? Potser sí, però Ella no ho havia fet. No havia pogut, no havia sabut o no havia volgut fer-ho. I havien arribat uns anys difícils. Dificilíssims. De transitar amb el despit, la ràbia i el dolor d’una pèrdua amb què, estúpidament, no
