està bé, ja n’hi ha prou –els he dit suaument, mentre els empenyia tots dos cap a la porta. Fins ara tot m’havia sortit bé–. I tu, Annabel, quantes vegades t’ho hauré de dir: no li diguis Cara de Mico. Es diu Ben, el teu germà. –Encara millor! Ho feia més bé que la meva pròpia mare.
Mentre sortien, els he dit:
–Adeu, estimats. Que us vagi tot bé.
Però el Cara de Mico se m’ha quedat plantat davant meu. Què dimonis esperava per marxar? I llavors m’ha vingut un pensament grotesc: esperava que li fes un petó i l’hi hauria de fer. Bé, l’hi he fet... tan de pressa com he sabut. La veritat és que no ha estat tan malament com em pensava. Feia bona oloreta, el nen. Però espero que en tornar, al migdia, no n’hi hauré de fer un altre, de petó. L’Annabel no ha esperat cap petó, quina una! I ha valgut més així, perquè mira que m’hauria trobat petonejant-me a mi mateixa!
4
Quan els nens se n’han anat, el pis ha quedat tan tranquil que fins i tot podia sentir la meva respiració. Hi havia uns quants sorolls que també podia sentir: el camió de les escombraries que passava pel carrer; el Max, que bevia aigua dins la cuina i feia petar la llengua; el papa, que s’escurava la gola i movia les pàgines del diari al menjador. Però no eren uns sorolls que molestessin. Era allò que la mare en diu una mica de tranquil·litat per pensar. Generalment, odio la pau i la tranquil·litat. És avorrit. Però avui...
Parlant de la mare, hi havia una cosa que no acabava d’entendre. Però havia estat massa ocupada per preocupar-me’n abans. I no és que llavors estigués preocupada, no. Només estava encuriosida. La qüestió és aquesta: si la ment de l’Annabel era dins el cos de l’Annabel, cosa que m’ha semblat que era així, i la ment de l’Annabel també és dins el cos de la mare, cosa que és definitivament segura (jo soc jo, no importa que no ho sembli), llavors, ¿on dimonis ha anat a parar la ment de la mare? Al cos d’alguna altra persona, suposo. Però, de qui? Si jo fos ma mare, qui m’agradaria ser? La reina Sofia? O Bo Derek? O la senyora Reagan? O potser Madame Curie? Però Madame Curie ja és morta fa temps...
Bé, fos qui fos, esperava que s’hi trobés de gust i que no desitgés tornar gaire aviat. Si més no, fins que la classe de gramàtica s’hagués acabat. No em podia imaginar res més terrible que tornar dins el meu cos just davant la McGuirk. «Espero que em deixarà tot el dia per a mi», he pensat. El dia i la nit, i així podré estar llevada fins tard.
He mirat l’agenda de la mare per veure si tenia planejada alguna cosa interessant. Ha estat descoratjador. Al matí, deia, comprar una mica de whisky. A la tarda, deia: «2.30», i un cercle al voltant d’aquesta hora. Dos quarts de tres, on?, amb qui? Ella té totes les coses al cap, i justament se n’havia anat amb el seu, més ben dit, amb el que té a dins, entre altres coses el que havia de passar a dos quarts de tres. Quina mala sort, m’ho hauré de perdre.
Al vespre, l’agenda en blanc. D’això se’n diu mala sort! La meva primera oportunitat de passar-m’ho bé de nit, i resulta que precisament avui no estava previst sortir a sopar a fora o anar a ballar. No, res de res! I allò de comprar una mica més? He mirat el moneder de la mare: hi tenia disset dòlars, ¿Era prou per comprar una mica més de whisky? El pare encara llegia el diari al menjador. L’hi hauria de preguntar.
–Ei, reina, ja se n’han anat, els nanos?
–Sí, sí... Escolta, estava pensant...
–Mmmmm –ha dit, sense deixar de llegir el diari.
–Em sembla que ens queda poc whisky... N’hauré de comprar una mica més...
–Bona idea. I ja que hi vas, compra també bourbon i dues ginebres... Sempre ens quedem sense ginebra.
–No sé si tindré prou diners per a tot això –he dit plena de dubtes. I el pare ha abaixat el diari i m’ha mirat fixament una bona estona sense dir res.
Llavors ha sospirat. No ha estat un sospir llarg, més aviat diria com si hagués tocat l’ase.
–Ellen –ha dit després–. Ahir et vaig donar cinquanta dòlars. Què n’has fet?
Aquella conversa començava a no agradar-me. Com podia saber què n’havia fet, ella, dels diners!
–No ho sé ben bé –he dit–, però només me’n queden disset.
–Pensa-hi una miqueta –i feia el mateix to de veu que fa quan jo-Annabel no sé fer un problema de matemàtiques: un to pacient-impacient.
–Hi ha l’home dels ous i la mantega. Cobra els dijous... –he dit, esperançada.
–D’acord, solen ser uns set dòlars cada setmana. Què més?
–Cinc dòlars més de les bosses per a l’aspirador...
–D’acord, set dòlars dels ous i la mantega i cinc de les bosses, i disset que te’n queden... i què hi ha dels altres vint-i-un?
Com s’ho feia per sumar i restar tan de pressa?
–No estic gaire forta en matemàtiques –he murmurat.
–Després de quinze anys de casats, això no és cap cosa nova.
Potser no era cap cosa nova per a ell, però per a mi sí, que ho era, i tant! No és estrany que sigui tan toixa en matemàtiques. Els testos s’assemblen a les olles, oi? I el pare ha continuat:
–Pensa-hi, Ellen. Què n’has fet, dels altres vint-i-un dòlars? Segur que no els has gastats en coses teves. No ho fas mai, això. Has comprat alguna cosa per als nens?
–Ah, sí! –he recordat–. He comprat un impermeable i unes botes per a l’Annabel.
–I què ha passat amb l’impermeable i les botes que tenia?
–No ha passat res: ho ha perdut.
–Ho ha perdut? –ha dit el pare molt lentament i molt tranquil·lament. I llavors s’ha enfurismat contra totes dues.
Ha dit que l’Annabel era una deixada i una despistada i que jo l’aviciava massa. Ha dit que aquests eren el segon parell de botes i el segon impermeable que perdia enguany. (De fet, eren els tercers.) I que no podia ser, llençar els diners d’aquella manera, i que jo no sabia el que costava de guanyar-los. Bé, potser la mare ja se’l sabia de cor, aquell sermó. Però jo no. Què en podia saber, jo? Ells no parlen mai d’aquestes coses davant meu.
Durant un minut ni ell ni jo no hem dit res, i això estava bé. Potser era el moment oportú per anar-me’n del menjador. M’he aixecat.
–I ara que hi som, Ellen, hi ha una altra cosa –m’he tornat a asseure–. El campament de l’Annabel ens costarà nou-cents dòlars. Sense comptar l’equipament. Per què dimonis l’Annabel ha d’anar de campaments?
–No hi ha d’anar per obligació, però es mor de ganes d’anar-hi –he dit. I és ben cert. Les meves tres millors amigues hi van. Patia que el pare ara digués que no hi podia anar. M’ho havien promès! Era absolutament necessari que m’hi deixessin anar. Em moriria, si no!... Tranquil·la, tranquil·la, Annabel. S’agafen més mosques amb una gota de mel que amb una bota de vinagre.
–Bill,
